Jesús ens situa sempre davant dues realitats,
dues actituds, dues propostes de vida entre les quals estem cridats a escollir.
A la paràbola d’avui ens presenta dos personatges, un pobre captaire i un home
molt ric. Fixeu-vos en un aspecte molt important: de tots els personatges que
Jesús fa servir a les seves paràboles, l’únic que té nom és Llàtzer, el
captaire. Això deu significar alguna cosa. Doncs, mirem aquests dos
personatges: en primer lloc tenim l’home ric, que només pensa en passar els
seus dies atipant-se i donant satisfacció als seus desitjos. No es preocupa per
als altres, per la gent que té al seu voltant, ni pensa en les seves
necessitats i els seus problemes. No. Ell només pensa en si mateix. Després
tenim al captaire, que és un home exclòs del àmbit social: se’l tracta pitjor
que els gossos, marginat per tothom. Però la diferència que Jesús vol posar de
relleu no es refereix a la posició social oposada d’aquestes dues persones,
sinó al seu diferent plantejament vital. A aquestes dues actituds corresponen
dues realitats que són incomunicables entre elles: el paradís i l’infern. La
moral d’aquesta paràbola és que no ens podem deixar distreure de manera
conscient davant la trist realitat de la pobresa que pateix la gent que tenim
al nostre voltant perquè el nostre rebuig, la nostra ceguesa fa que vagin
creant-se i ampliant-se uns abismes infranquejables de sentit i de vida entre
nosaltres i ells, igual de infranquejables com son els abismes que separen el
cel de l’infern. Atenció: no es tracta simplement d’una qüestió de diners,
d’aliments, sinó fonamentalment d’una actitud d’empatia envers tots els éssers
humans, de solidaritat, de compassió. Ens hauria de quedar ben clar que no
podem rebutjar les mans esteses d’aquells que busquen una vida digna o d’aquells
que volen fugir d’una mort precoç. Si escoltem els profetes de Déu amb el cor
obert, amb el cor generosament disposat a donar amor, aprendrem a escoltar els
crits d’aquells que es veuen expulsats de les seves cases a causa de les
guerres, dels abusos i de la opressió, i ara també a causa dels desastres
naturals extrems provocats pel canvi climàtic, i aprendrem a mirar als ulls
aquells que ens tendeixen les mans per trobar ajuda, consol, acompanyament.
Aquesta forma d’actuar crea ponts de comunicació entre les persones i, el més
important, ponts de reconciliació entre les persones i Déu. L’home ric de la
paràbola havia tancat als altres les portes del seu cor, convertint per sempre
la seva experiència en un vuit crònic, igual que tots aquells que tanquen els
seus cors a la bona nova. I aquesta cronicitat es manifesta en les paraules
d’Abraham dirigides als germans de l’home ric que escolliren la seva mateixa
actitud: si no fan cas de Moisès i dels profetes, tampoc es deixarien convèncer
per algú que ressuscités dels morts, amb una claríssima al·lusió al mateix
Jesús. I tot això perquè un cor tancat no té remei.
Davant la mà estesa del oprimits, Jesús ens
demana que obrim els nostres cors i que ho fem sense jutjar la procedència
d’aquella mà estesa, sinó actuant com ell actuava: acollint i estimant
publicans i prostitutes, ja que l’amor ho cura tot. Que així sigui.
Paolo Petrolillo, diaca permanent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge