1. La bondat de Déu.
El diàleg entre Déu i Moisès, que hem escoltat en la primera lectura,
presenta d’una manera ingènua la bondat de Déu, però, potser per ingènua,
summament alliçonadora. Se'ns presenta un Déu amb trets humans: senyor exigent
amb els seus súbdits, capaç d'enfadar-se fins a l'extrem d'amenaçar amb la
destrucció aquell poble infidel a l'aliança establerta feia poc al Sinaí i ple
de desconfiança envers Déu; però també un Déu que, escoltant la petició de
Moisès, només de Moisès, es deixa entendrir i els perdona sense fer-se pregar
gaire.
Aquesta voluntat salvadora, aquesta comprensió de Déu envers la
debilitat dels éssers humans tan toscament i tan pintorescament expressada en
l'Èxode, ens és confirmada tan per l'evangeli com per la carta de Pau a
Timoteu. Déu no solament perdona sinó que és feliç de perdonar, la seva glòria
i la seva joia és la salvació de cada un dels humans (l'ovella perduda, la
dracma perduda). Déu és capaç de patir pel pecador i d'alegrar-se per la seva
conversió (el pare del fill pròdig). Que bé que ho va entendre l’apòstol Pau, a
partir de la seva pròpia experiència.
- Dues qüestions mirant endins.
1a. Com entenem i com vivim nosaltres les nostres pròpies experiències
de pecat i conversió? Ens adonem que no som res de l’altre dijous? Ens costa
reconèixer-nos pecadors, potser? Tenim prou confiança en Déu per deixar-nos
perdonar del tot, sense reats ni purgatoris i correspondre al seu perdó amb
alegria, agraïment i una conducta més digna i, per més digna, més humana i més
gratificant?
2a. Com entenem i com vivim nosaltres la realitat de pecat i conversió
de les persones del nostre entorn? Lluny de nosaltres tot sentiment de condemna
envers el pecador i, menys encara envers el pecador ostensiblement convertit, i
tot sentiment de venjança. Primer perquè no som ningú per jutjar ningú; segon
perquè estem obligats a imitar les actituds del Pare; aquí està la clau. El
Pare no pregunta res, el Pare no renya, en té prou amb el reconeixement del
pecat.
- Una actitud renovada.
Ens cal un gran esforç de discerniment lliure i seriós per a arribar a
un canvi de registres mentals, consistent a entendre que l’amor i el perdó
estan per damunt del rigor de la llei i de la venjança. I tot això sense ser
ingenus. Vull dir que sense permetre la injustícia. Cert que el nostre món no
ho afavoreix gens, perquè els pensaments de Déu estan tan lluny dels homes com
la terra és lluny del cel.
- Conclusió: Fiquem-nos en la pell de Déu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge