DIUMENGE XXII DURANT L'ANY

Lectura primera: Sir 3,19-21.30-31

Salm 67

Lectura segona: He 12,18-19.22-24a

Evangeli: Lc 14,1a.7-14

Avui també, puntualment, Jesús ens explica dues paràboles que descomponen la forma de pensar i actuar dels fariseus, i també la nostra. Ja, perquè sovint ens passa que el coneixement teòric de Déu i del seu missatge es converteix per a nosaltres en un pedestal sobre el que pugem per sentir-nos millors i jutjar els altres, enganyant d’aquesta manera la nostra pròpia consciència. En canvi, l’ensenyament de Jesús va en direcció contraria: és sempre inclusiva i va instruint el cor del oient per fer si que es pugui obrir a una lògica totalment nova, que pot ser rebutjada per aquells que no volen renunciar a alimentar el seu propi ego, encara que ell sempre ens ha volgut conscienciar que tota la glòria o la recompensa s’ha de buscar en el Pare del cel. El valor no es mesura en el lloc que ocupem en relació amb els altres, sinó en el lloc que ocupem en el cor de Déu.

Aquell dissabte hi havia segurament molta gent important present en aquell àpat, ja que el amfitrió és un del fariseus més destacats. Escollir els primers llocs, com ens explica Jesús, és una costum tan antiga com el món. Ja només això hauria de fer-nos entendre en l’ensenyament del Mestre una clara oportunitat de renovació autèntica; no obstant, un cor envellit per l’ambició i l’enveja no entendrà mai la bretxa que Jesús vol obrir al mig de tanta duresa. La invitació a escollir l’últim lloc no és una astúcia per estalviar-se ser degradat a un lloc més allunyat del centre de poder, sinó es la oportunitat imperdible de apropar-se al sentit de la missió del Fill de Déu, que vingué per servir i per això no demana res per a si mateix i tot ho fa pel bé dels seus germans.

Es per això que ens hauriem de preguntar a nosaltres mateixos: serveixo a Déu o em serveixo de Déu? La resposta ha de ser clara, perquè sabem que Déu sempre ens ha servit: ho va fer donant-nos el seu propi fill, i ho segueix fent encara que no ens ho mereixem. Efectivament, Ell s’inclina envers nosaltres perquè no ens ho mereixem i no ens podríem salvar amb les nostres escasses forces. Es una qüestió de fe: ens ho creiem o no ens ho creiem, hem de decidir si ens alimentem a nostres mateixos o volem alimentar els nostres germans.

I aquí ja entrem a la segona paràbola, en la que ens exhorta a oferir un banquet que sigui un altre acte de valor revolucionari: convidar aquells que no poden tornar-nos la invitació, que no ens poden correspondre. Jesús ens vol oferir una nova perspectiva, que comença amb el sospir del malat o del pobre i acaba amb el seu mateix sospir a la Creu, on la aflicció de la humanitat omple el pit de Crucificat, i des d’aquí en surt l’alè novell de l’Esperit que ho transforma tot. És com si Jesús ens indiques una nova jerarquia, revelant-nos que els estimats de Déu son els pobres, els invàlids, els coixos i els cecs, totes aquelles persones que no ens poden afavorir, que no poden correspondre a la nostra invitació. Aquells que no tenen perspectiva de futur, als ulls del món. I nosaltres, com a deixebles del Crist, tenim la tasca de donar esperança a aquells que se senten apartats del món. Per això entenem que la dedicació als més febles, als més petits, és l’autèntic fonament per la construcció del futur de la humanitat.

Si decidim dedicar la nostra existència a compartir lliurement els dons que hem rebut, obtindrem una vida plena, com ens diu Jesús. Per això, aquells que rebutgen la generositat també rebutgen la felicitat en aquesta terra i, després, en la vida eterna.

Paolo Petrolillo, diaca permanent.