«On teniu el vostre tresor hi tindreu el
vostre cor.» On tinc posat el meu cor? És una gran pregunta, si no de les més
importants a preguntar-nos. Crist avui ens torna a posar al davant quin és la
relació que tenim amb els béns materials.
Tinc el cor en els béns materials? Estic més
preocupat per les riqueses que per les persones? I aquí deixeu-me fer un incís:
riqueses, no vol dir només diners i béns materials. Riqueses també vol dir, tot
allò que les relacions personals em poden aportar. Per tant, formulem de nou la
pregunta: on tinc el cor? En allò que m’ofereixen de bo les persones o en les
persones en sí?
Tota la dinàmica d’aquest evangeli d’avui
transcorre sota el terreny de l’amor, però l’amor veritable. La caritat, que és
l’amor de Déu «agapé», en grec, és l’amor sobre el qual ens parla gairebé tota
l’Escriptura. És l’amor que està atent a que l’altre se senti bé, no tant al
propi benefici d’una relació, sinó a mirar sempre primer el bé de l’altre. És
evident que tants cops el nostre amor és condicional, perquè no arriba a la
talla, perquè sense Déu, no podem estimar com cal. Em relaciono amb una persona
fins que m’aporta alguna cosa. Si estimo així, estic dient que el que més
valoro és en benefici que en trec d’una persona, no pas la persona en sí.
Per això, seguit de la pregunta d’on tens el
teu cor, el Senyor avui et convida a vetllar. Sí, vigilar, fer guàrdia. De fet,
el context en què parla de mitjanit o matinada, l’hem de posar en el segon o
tercer torn de guàrdia dels campaments militars. Què ens vol dir? Que no s’hi
val vigilar només una estona, només el torn de guàrdia que et toca a tu.
Vigilar en tot moment.
Però… vigilar què i qui? Vigilar, vetllar per
la relació amb els altres, qualsevol ocasió de fer el bé, de donar-nos als
altres, de mostrar-los així el nostre amor. I això, evidentment, entenem que no
té horaris, com tenen els negocis. En tot moment! És com els israelites que van
vetllar tota la nit, com hem escoltat en la primera lectura, vetllant el pas
del Senyor. El cos cenyit i els llums encesos, ens recorda precisament a la
primera Pasqua a Egipte, quan Déu va alliberar els israelites. Per tant,
esperar el pas del Senyor per la nostra vida és estar atent a qualsevol ocasió
per fer el bé, per estimar els altres. És a dir, reconec Déu present en la meva
vida, en qualsevol ocasió d’estimar els altres, perquè és la doble cara del
mateix precepte, el més important: estima Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima,
amb totes les forces… i els altres, com a tu mateix.
Ja veieu que tot ens condueix a l’amor en
aquestes lectures d’avui. I la carta als hebreus no n’és l’excepció. La fe en
Déu es basa en la confiança en Ell més que no pas creure la seva existència o
creure tot allò que ens ensenya. És a dir, es mou més en l’àmbit de l’amor que
de la racionalitat; més del cor que del cap. Gràcies a la fe, és a dir, a la
confiança amorosa, es genera vida, un llinatge. És a dir, sempre l’amor dona
fruit. Per això, els llums encesos, també són signe de l’Esperit Sant, d’aquest
amor que crema en els nostres cors.
Si tornem a la pregunta inicial, veurem com,
si jo tinc el cor posat en els béns, més que no pas en les relacions, en usar
les persones com un mitjà i no com un fi en elles mateixes, seré estèril. La
meva vida no donarà res de fruit. Perquè m’hauré allunyat de la font de la vida
que és Déu. En canvi, si jo tinc el cor posat en els altres i en Déu, vigilant
en tot moment quan puc fer el bé quan puc estimar de veritat, seré fecund, donaré un
fruit que durarà, que generarà un llinatge, de bé, podríem dir.
On tinc el cor? On vull tenir-lo? Demanem a
Déu que ens posi el cor en els béns que perduren i no en les coses de la terra.
El Senyor ens serveix en l’Eucaristia. Hem
vetllat i ha vingut, a una hora que aquest cop sí que sabem. Para taula davant
nostre, ens serveix l’aliment del seu Cos.
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge