dissabte, d’agost 13, 2022

Diumenge XIX Temps de durant l’any (C) – 07/08/2022


«On teniu el vostre tresor hi tindreu el vostre cor.» On tinc posat el meu cor? És una gran pregunta, si no de les més importants a preguntar-nos. Crist avui ens torna a posar al davant quin és la relació que tenim amb els béns materials.

Tinc el cor en els béns materials? Estic més preocupat per les riqueses que per les persones? I aquí deixeu-me fer un incís: riqueses, no vol dir només diners i béns materials. Riqueses també vol dir, tot allò que les relacions personals em poden aportar. Per tant, formulem de nou la pregunta: on tinc el cor? En allò que m’ofereixen de bo les persones o en les persones en sí?

Tota la dinàmica d’aquest evangeli d’avui transcorre sota el terreny de l’amor, però l’amor veritable. La caritat, que és l’amor de Déu «agapé», en grec, és l’amor sobre el qual ens parla gairebé tota l’Escriptura. És l’amor que està atent a que l’altre se senti bé, no tant al propi benefici d’una relació, sinó a mirar sempre primer el bé de l’altre. És evident que tants cops el nostre amor és condicional, perquè no arriba a la talla, perquè sense Déu, no podem estimar com cal. Em relaciono amb una persona fins que m’aporta alguna cosa. Si estimo així, estic dient que el que més valoro és en benefici que en trec d’una persona, no pas la persona en sí.

Per això, seguit de la pregunta d’on tens el teu cor, el Senyor avui et convida a vetllar. Sí, vigilar, fer guàrdia. De fet, el context en què parla de mitjanit o matinada, l’hem de posar en el segon o tercer torn de guàrdia dels campaments militars. Què ens vol dir? Que no s’hi val vigilar només una estona, només el torn de guàrdia que et toca a tu. Vigilar en tot moment.

Però… vigilar què i qui? Vigilar, vetllar per la relació amb els altres, qualsevol ocasió de fer el bé, de donar-nos als altres, de mostrar-los així el nostre amor. I això, evidentment, entenem que no té horaris, com tenen els negocis. En tot moment! És com els israelites que van vetllar tota la nit, com hem escoltat en la primera lectura, vetllant el pas del Senyor. El cos cenyit i els llums encesos, ens recorda precisament a la primera Pasqua a Egipte, quan Déu va alliberar els israelites. Per tant, esperar el pas del Senyor per la nostra vida és estar atent a qualsevol ocasió per fer el bé, per estimar els altres. És a dir, reconec Déu present en la meva vida, en qualsevol ocasió d’estimar els altres, perquè és la doble cara del mateix precepte, el més important: estima Déu amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces… i els altres, com a tu mateix.

Ja veieu que tot ens condueix a l’amor en aquestes lectures d’avui. I la carta als hebreus no n’és l’excepció. La fe en Déu es basa en la confiança en Ell més que no pas creure la seva existència o creure tot allò que ens ensenya. És a dir, es mou més en l’àmbit de l’amor que de la racionalitat; més del cor que del cap. Gràcies a la fe, és a dir, a la confiança amorosa, es genera vida, un llinatge. És a dir, sempre l’amor dona fruit. Per això, els llums encesos, també són signe de l’Esperit Sant, d’aquest amor que crema en els nostres cors.

Si tornem a la pregunta inicial, veurem com, si jo tinc el cor posat en els béns, més que no pas en les relacions, en usar les persones com un mitjà i no com un fi en elles mateixes, seré estèril. La meva vida no donarà res de fruit. Perquè m’hauré allunyat de la font de la vida que és Déu. En canvi, si jo tinc el cor posat en els altres i en Déu, vigilant en tot moment quan puc fer el bé quan puc  estimar de veritat, seré fecund, donaré un fruit que durarà, que generarà un llinatge, de bé, podríem dir.

On tinc el cor? On vull tenir-lo? Demanem a Déu que ens posi el cor en els béns que perduren i no en les coses de la terra.

El Senyor ens serveix en l’Eucaristia. Hem vetllat i ha vingut, a una hora que aquest cop sí que sabem. Para taula davant nostre, ens serveix l’aliment del seu Cos.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Publica un missatge