Aquest quart diumenge de Pasqua es el diumenge
conegut com el diumenge del Bon Pastor, ja que tots els anys, sigui any A, B o
C del cicle de lectures, aquestes estan relacionades amb la temàtica de Crist
Bon Pastor.
Aquest any, en concret, se’ns presenta una
idea molt brillant. El mal i tots els que estan units a ell, destrossen i
desuneixen les persones i la humanitat; Crist, com a Bon Pastor, uneix, crea
comunitat o millor dit, ramat, seguint la imatge pastoral. És a dir, Jesús
reconcilia la humanitat amb ella mateixa, amb la creació i amb Déu.
Sant Pere, a la segona lectura, ens apunta que
el sofriment, el mal, acostuma a ser font de desunió, de perdre el camí, perquè
ens porta al límit i ens ho qüestiona tot. Ens posa cara a cara amb la nostra existència
i ens recorda que, sense Déu, res té sentit. I ens perdem irremeiablement, com
ovelles sense pastor.
Crist ve amb el seu poder, amb l’arma de la
Creu, la victòria sobre la mort i sobre el pecat. No ens diu que batejant-nos i
rebent el do de l’Esperit Sant ens hagi d’anar tot millor, sinó que potser ens
tocarà sofrir després d’haver obrat el bé. No ens endolceix la vida dient-nos
mentides o mitges veritats ni ens dona falses esperances. No, ens tocarà
sofrir, però podem sofrir sols, dispersats, perduts… o podem sofrir units als
nostres germans en la fe.
La imatge de l’Església com un ramat amb el
seu pastor té algunes limitacions que Crist, en la seva comparació corregeix:
un ramat, com una massa de persones, pot fer que es dilueixi la individualitat,
la responsabilitat, etc. Per això diu que coneix les seves ovelles pel seu nom.
Perquè no som un més, un número, sinó que cadascú de nosaltres som objecte de
predilecció del Senyor, receptacles del seu amor. Aquí no està parlant d’un
coneixement superficial, sinó que és, el de Crist, un coneixement profund de
nosaltres, que només l’amor pot donar. I coneix el nostre nom, és a dir, allò
que defineix la missió que Déu ens ha donat. Ell sap per a què ens ha creat.
Des de l’inici, Déu, veient l’home, diu: «No
és bo que l’home estigui sol». La salvació mai passa per apartar-me dels
altres, de salvar-me sol, de tenir cura dels meus assumptes i oblidar-me dels
altres. Quina és la imatge de la vida per sempre, de la humanitat
transfigurada? Una ciutat: la Jerusalem del cel, és a dir, una comunitat nova,
on el mal i l’egoisme ja no hi tenen part: «Déu eixugarà totes les llàgrimes
dels seus ulls i ja no hi haurà mort, ni dol, ni crits, ni dolor, perquè les
coses d’abans han passat».
Mentre no arriba aquesta realitat que anhelem
desesperadament, tenim l’Església que intenta viure en el món aquesta realitat.
Hi ha llàgrimes, és clar; hi ha mort, però les llàgrimes en soledat existencial
són més dures; la mort del nostre voltant, viscuda en soledat, és més dolorosa.
Déu ens posa els nostres germans, ferits, com nosaltres, mig perduts, com
nosaltres, però amb un pastor, Crist, que ens mena al repòs vora l’aigua i allí
ens restaura.
La vocació del mal —tornant al principi— és
destruir i desunir. Jesús ve per a constituir-nos en comunitat, en auxili per
als nostres germans. Per això ens congrega al voltant de l’Eucaristia, que és
el sagrament de la caritat, perquè l’amor de caritat, el més perfecte de tots,
es commou i es mou a estar amb l’altre. El Senyor vol concedir-nos-ho en cada
Eucaristia: demanem-ho amb fe. Que tota la nostra existència s’estremeixi amb
l’altre, que ens alegri intensament la presència d’un germà, que ens dolgui
fins a l’ànima un germà que està esgarriat, que l’Esperit Sant no ens deixi indiferents
davant de les necessitats físiques i espirituals dels nostres germans. Estimem,
estimem, no ens cansem d’estimar, que aquesta és la nostra vocació.
Volem evangelitzar? Estimem. Volem que el mal
no tingui cap poder en el món? Estimem. Volem que les esglésies estiguin
plenes? Estimem fins a l’extrem. Que veient el nostre amor, el món cregui que
Crist els estima, que ha donat la vida per ells, que vol pasturar-los amb la
seva vara de pastor, la creu, signe del seu amor total per la humanitat.
Senyor, concediu-me ser llum, transparència d’aquesta realitat del vostre amor per la humanitat. Que pugui estimar fins a l’extrem com vós ho vau fer, sofrint amb constància i donant la vida pels meus germans. Envieu, Senyor, el vostre Esperit perquè em doni forces per a poder viure cada dia més en el camí de l’amor. Amén.
Joan Hernàndez, vicari i prevere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge