dimarts, d’octubre 25, 2022

Diumenge XXX Temps de durant l’any (C) 23/10/2022


Com són les coses, eh? El fariseu no torna perdonat. El fariseu que és el model de perfecte israelita: complia 613 lleis, dels quals 248 manaments i 365 prohibicions. Aquesta no és la perfecció, per tant, de la que parla el Senyor en el sermó de la muntanya: «Sigueu perfectes com el vostre Pare del cel és perfecte».

Això ens ha de fer pensar en com veiem nosaltres la perfecció i com ens acostem a la pregària i com és la nostra relació amb Déu. Farem una comparança entre el que ens explica sant Pau i el fariseu de la paràbola. Perquè, des de fora, aparentment tenen el mateix problema: que s’enalteixen. Però mirat amb detall és molt diferent.

El fariseu, ens diu la paràbola que pregava dins seu. De fet, en l’original en grec és molt més potent la imatge: pregava cap a ell mateix. És a dir, no hi havia una veritable pregària, sinó un monòleg. Estava tancat en ell mateix, i per tant, la seva referència era ell. Era autoreferencial. Per tant, d’aquí s’entén que es posi ell com exemple, com a model. Jo no soc com aquests, jo soc el bo i la resta no. Es creia que complint els manaments es feia mereixedor de la gràcia de Déu. S’ho havia guanyat… i més, després de complir 613 manaments…! No creieu?

No havia entès encara que vivia en una ficció. Nosaltres no podem fer res per salvar-nos. Fa unes setmanes veiem com els béns no ens asseguraven res. La paràbola va dels qui es creien confiats en ells mateixos… i tenien els altres per no res. Ah! És que aquí hi ha el problema. Si jo m’ho he guanyat tot, vol dir que si un altre no li van bé les coses és perquè no s’ha esforçat prou, perquè Déu els ha castigat, perquè són uns mandrosos, uns pecadors, unes rèmores per la societat…

No està en la dinàmica de l’amor de Déu. No ha experimentat l’amor de Déu. Només que l’hagués experimentat, hauria sortit de si mateix, la seva pregària seria, ja no un monòleg, sinó una veritable relació amorosa amb el Senyor.

Sant Pau ho ha experimentat a la seva vida. Trobant-se que estava perseguint Déu mateix en els cristians, quan ell es creia fer un favor al Senyor perseguint aquests heretges que afirmen que un home és Déu. Vol dir que ha experimentat com la misericòrdia del Senyor l’ha rescatat d’aquesta situació i que no n’és mereixedor. Ell s’ha mantingut fidel a respondre a l’amor de Crist i pot dir que té reservada la corona que s'ha guanyat. Però ho diu des de la certesa que l’ha guanyada perquè Déu ha estat en ell i ha obrat tot això de bo que hi veu. No és obra seva, sinó de Déu.

El cobrador d’impostos… tres quarts del mateix. El seu pecat, la seva mala vida el fan adonar que si no és el Senyor, ningú pot salvar-lo i li implora misericòrdia. Viu segons la veritat, no està en una ficció. Confia, s’abandona a aquell que sap que pot perdonar-lo immerescudament. Per això torna perdonat a casa i l’altre no.

I nosaltres? Quants cops caiem en la trampa de reclamar al Senyor que sigui bo amb nosaltres perquè inconscientment creiem que ens ho mereixem? Senyor, és que faig tantes coses per tu… i ara em passa això? I Ell ens pot contestar, amb paraules dels Improperis que es canten el Divendres Sant: «Què més havia de fer per tu que no hagi fet?» Quantes coses ha fet? Podrem mai igualar-les? Tot és do immerescut, mogut no per si som més bons o ens ho mereixem més o menys sinó per l’amor, amor gratuït.

Si el Senyor ens ha estimat així, això què implica en la meva vida? No he de fer jo el mateix? Pensem en una persona, que no l’hem estimat així i que el Senyor vol que l’estimem com Ell ens ha estimat. I demanem: «Senyor, que pugui estimar amb el teu amor».

Joan Hernàndez, vicari i prevere.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Publica un missatge