Això
ens ha de fer pensar en com veiem nosaltres la perfecció i com ens acostem a la
pregària i com és la nostra relació amb Déu. Farem una comparança entre el que
ens explica sant Pau i el fariseu de la paràbola. Perquè, des de fora,
aparentment tenen el mateix problema: que s’enalteixen. Però mirat amb detall
és molt diferent.
El
fariseu, ens diu la paràbola que pregava dins seu. De fet, en l’original en
grec és molt més potent la imatge: pregava cap a ell mateix. És a dir, no hi
havia una veritable pregària, sinó un monòleg. Estava tancat en ell mateix, i
per tant, la seva referència era ell. Era autoreferencial. Per tant, d’aquí
s’entén que es posi ell com exemple, com a model. Jo no soc com aquests, jo soc
el bo i la resta no. Es creia que complint els manaments es feia mereixedor de
la gràcia de Déu. S’ho havia guanyat… i més, després de complir 613 manaments…!
No creieu?
No
havia entès encara que vivia en una ficció. Nosaltres no podem fer res per
salvar-nos. Fa unes setmanes veiem com els béns no ens asseguraven res. La
paràbola va dels qui es creien confiats en ells mateixos… i tenien els altres per
no res. Ah! És que aquí hi ha el problema. Si jo m’ho he guanyat tot, vol dir
que si un altre no li van bé les coses és perquè no s’ha esforçat prou, perquè
Déu els ha castigat, perquè són uns mandrosos, uns pecadors, unes rèmores per
la societat…
No
està en la dinàmica de l’amor de Déu. No ha experimentat l’amor de Déu. Només
que l’hagués experimentat, hauria sortit de si mateix, la seva pregària seria,
ja no un monòleg, sinó una veritable relació amorosa amb el Senyor.
Sant
Pau ho ha experimentat a la seva vida. Trobant-se que estava perseguint Déu
mateix en els cristians, quan ell es creia fer un favor al Senyor perseguint
aquests heretges que afirmen que un home és Déu. Vol dir que ha experimentat
com la misericòrdia del Senyor l’ha rescatat d’aquesta situació i que no n’és
mereixedor. Ell s’ha mantingut fidel a respondre a l’amor de Crist i pot dir
que té reservada la corona que s'ha guanyat. Però ho diu des de la certesa que
l’ha guanyada perquè Déu ha estat en ell i ha obrat tot això de bo que hi veu.
No és obra seva, sinó de Déu.
El
cobrador d’impostos… tres quarts del mateix. El seu pecat, la seva mala vida el
fan adonar que si no és el Senyor, ningú pot salvar-lo i li implora
misericòrdia. Viu segons la veritat, no està en una ficció. Confia, s’abandona
a aquell que sap que pot perdonar-lo immerescudament. Per això torna perdonat a
casa i l’altre no.
I
nosaltres? Quants cops caiem en la trampa de reclamar al Senyor que sigui bo
amb nosaltres perquè inconscientment creiem que ens ho mereixem? Senyor, és que
faig tantes coses per tu… i ara em passa això? I Ell ens pot contestar, amb
paraules dels Improperis que es canten el Divendres Sant: «Què més havia de fer
per tu que no hagi fet?» Quantes coses ha fet? Podrem mai igualar-les? Tot és
do immerescut, mogut no per si som més bons o ens ho mereixem més o menys sinó
per l’amor, amor gratuït.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge