Lectura primera: 2R 4,8-11.14-16a
Avui hem escoltat una primera lectura molt
bonica que, com a mínim a mi, m'entendreix el cor. Quanta generositat! Aquest
matrimoni, veiem com generosament, sense demanar res a canvi, decideix
construir una habitació perquè Eliseu pugui quedar-se a dormir i descansar en
aquesta casa.
Deixant de banda els sentimentalismes,
aprofundim una mica més: ho fan perquè creuen que aquest home de Déu és un
sant. Hi ha una connexió entre aquesta santedat i el desig de la dona
principalment que es quedi allà. El sant és una imatge més transparent de Déu,
és un millor canal perquè el Senyor es faci present. Per tant, el que busquen
darrere d'Eliseu és que Déu habiti entre ells. Aquest és el gran desig de tothom:
que Déu estigui a prop de nosaltres, que habiti al nostre cor. Perquè només
així reposarà el nostre cor.
El nostre cor anhela el Senyor, ho sapiguem o
no, en siguem conscients o no. I per això, quan tenim un encontre amb Ell,
trobem la pau, el descans... i per què no? L'autèntica felicitat.
Posar el Senyor a la nostra vida sempre dona
fruit, ens tornem fèrtils. És el que li va passar a aquest matrimoni: tenien de
tot, era una dona rica... però no tenia fills, la cosa més important per a la
societat hebrea d'aleshores. Déu passa per la seva vida, recull aquest anhel
que té d’Ell la dona, i li dona un fill.
Apliquem-ho a la nostra vida: el Senyor no es
deixa guanyar en generositat. Si l'acollim al nostre cor, Ell ens transformarà
des de dins. L'hi deixem espai, entre totes les ocupacions, maldecaps, etc. Si
l'anhel de l'home és que Déu habiti al seu cor, no hi ha punt de comparació amb
l'anhel que Déu té del nostre amor. Podem agafar místicament les paraules de
Crist a la creu: "tinc set". Tinc set de l'amor de l'home.
I aquest amor passa per sobre de tot, fins i
tot de la pròpia vida: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és bo per
venir amb mi. Qui estima els fills o les filles més que a mi, no és bo per
venir amb mi. Qui no pren la seva creu i m'acompanya, no és bo per venir amb
mi. Els qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran, però els qui per
causa meva l'hauran perduda, la retrobaran». El Senyor ho pot demanar, perquè
l'amor del Senyor està per sobre de tota realitat material en el món.
No puc renunciar a l'amor al Senyor per una
persona, per estimada que sigui, no puc renunciar a l'amor al Senyor per
preservar la pròpia vida. Aquest és l'exemple dels sants, especialment dels
màrtirs. A Terrassa, aquest cap de setmana se celebra la Festa Major, sempre el
diumenge després de sant Pere, que va ser el 29. Es celebra en honor dels sants
màrtirs Pere, Cristòfol i Valentí. Ells tres són exemple de quant valuós és
l'amor del Senyor, fins a quin punt podem estar disposats a pagar per Ell.
Això ens interpel·la directament a nosaltres:
quantes vegades avantposem altres coses davant del Senyor! Estem dient, amb els
nostres actes, que el que avantposem al Senyor és més preuat que el seu amor.
Qui renuncia a la missa dominical per fer altres plans està dient que aquests
plans valen més que el Senyor. Jesús és exemple també per a nosaltres: quin
preu tenia la seva vida, com a Déu i home? Doncs ha donat la seva vida per
nosaltres i ens ha dit: tu vals més que la meva vida. El teu amor val la pena,
la teva salvació és més preuada que tot el que hagi pogut patir.
I d'això, en fem memòria en cada Eucaristia. En
cada Eucaristia es renova aquesta voluntat del Senyor de donar la seva vida
perquè som molt preuats als seus ulls. Només l'amor pot fer aquestes bogeries,
només l'amor boig de Déu pot valorar la nostra vida humana per sobre de la seva
vida. I això passa davant dels nostres ulls en cada Eucaristia, ens n'adonem o
no. Demanem al Senyor que ens ajudi a veure-ho, encara que sigui una mica a
cada Eucaristia, per després poder-ho veure en els esdeveniments del dia a dia.
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge