En els inicis de la predicació evangèlica, va
aparèixer una heretgia que es deia gnosticisme. Tenia el seu origen en corrents
religiós-filosòfiques de la zona de Pèrsia i es va fer una adaptació al nou
llenguatge cristià. Això us ho explico perquè per als gnòstics, la realitat no
té cap misteri, tot té explicació racional, i a través d'aquesta explicació, hom
pot accedir a la salvació.
Doncs bé, avui el Senyor ens vol prevenir
sobre aquesta creença que a vegades tenim. La salvació no l’aconseguim a partir
dels coneixements sobre Déu: no són els savis que se salven perquè saben molt
sobre Déu, sinó aquells que són senzills. En altres paraules, l'accés a Déu no
és mitjançant el cap sinó mitjançant el cor. Això vol dir que no hem d'aprendre
coses sobre Déu? És clar que sí. Però la clau d'entrada a Déu és pel cor.
És molt fàcil. Per a conèixer una persona hem
de parlar amb ella, hem d'entrar dins del seu cor, saber què pensa, com sent,
quins desigs té. Per molts estudis que faci sobre una persona, la profunditat
de coneixement que em dona el vincle amb ella és incomparablement major que a
través de llegir moltes coses sobre ella.
I tot i que estiguem parlant amb aquesta
persona, la coneguem cada dia més, ens adonarem que hi ha sempre un punt de
misteri, perquè una persona no s'acaba en el coneixement que puguem tenir
d'ella, per profund que sigui. Aquí és la diferència amb els gnòstics: el seu
sistema ho pot explicar tot, no hi ha lloc per al misteri, per tant, no hi ha
lloc per a Déu.
Llavors es viu una fe desencarnada,
individualista, perquè ha perdut el punt de misteri de la realitat i de les
persones. Pel vel de coneixement que ha teixit, no és capaç d'acostar-se al
misteri de la realitat i, per tant, no viu una fe encarnada, sinó una fe etèria,
que no connecta amb la vida concreta. Tot el que no entra dins de l'esquema
preestablert és sospitós de ser dolent, i al fons, es converteix en un «o estàs
amb mi o estàs contra mi», sent la referència per jutjar, aquell coneixement
que jo tinc.
Nosaltres no estem fets per això, sinó per
estimar. Sant Agustí deia: « Ens heu fet per a Vós,
Senyor, i el nostre cor està inquiet fins que no reposi en Vós». És
l'experiència d'una persona que sap, no pels llibres sinó per l'encontre cor a
cor que només pot reposar en el cor de Crist. És la invitació de Jesús a
l'Evangeli: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats ; jo us faré reposar. Accepteu el meu jou,
feu-vos deixebles meus, que jo soc benèvol i humil de cor, i trobareu el repòs
que tant desitjàveu».
I, com podem sap er si estem vivint una fe de
veritat o és gnòstica? Si la nostra fe ens porta a sentir amb Crist, a sentir
amb l'Església, a tocar el germà que pateix, a ser cada dia més humils... és
que anem pel bon camí. Si la fe em porta a la superioritat perquè jo sé més, a
posar el coneixement com a barrera de separació amb l'altre, a
l'individualisme, a mirar només per mi, etc. és que no estem en el bon camí,
per piadós que sigui i encara que tingui molta pau.
L'Eucaristia és una porta al misteri de Déu,
del seu amor. Ell ens obre els tresors amagats al seu cor, només ens demana prendre
el seu jou, el dolç jou del seu amor, un jou suau i lleuger, però un jou que
ens disposarà a donar la vida pels nostres germans. No siguem ingenus: és un jou
exigent… i lleuger, ja que aquí és on trobarem el descans: no en el nostre
individualisme sinó en donar la vida, una vida gastada, estimant. Això és el
que ens dona el repòs, perquè hem estat creats per això, per estimar. Donem
gràcies a Déu perquè ens ha creat així, perquè ens acompanya en aquest camí i
perquè Ell ha anat a cercar primer als petits. Els senzills i humils.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge