A l’Evangeli del diumenge passat escoltàvem com Jesús felicitava Pere per haver contestat correctament a la seva pregunta sobre qui era ell per als seus deixebles, o sigui per afirmar que ell, Jesús, és el Messies, el Fill de Déu. I en canvi, avui acabem d’escoltar com li retreu la seva actitud, contestant-li d’una forma molt dura. En la primera situació, la resposta de Pere fou suggerida per l’Esperit Sant, com li confirma el mateix Jesús. Però en la segona, la d’avui, Pere posa de manifest una actitud totalment humana i molt vinculada a la forma d’entendre el messianisme del poble d’Israel. El pescador segueix creient, i esperant, un Messies que salvarà al seu poble, que li donarà poder sobre els altres pobles, segueix creient en un líder nacionalista i polític. I per un líder d’aquesta mena, en el que Pere confia amb totes les seves forces i que, a més a més és Fill de Déu, és l’ungit del Senyor, l’escollit, una derrota no pot ser acceptable. Des de el punt de vista de Pere, de l’home jueu que espera el Messies, no hi ha lloc pel fracàs total que comporta una mort prematura, i a sobre una mort a la creu. Pere ni tant sol li presta atenció a la part final de la profecia de Jesús, la resurrecció després de tres dies. Ell es fixa només en la mort, que considera un escàndol. Això passa perquè ni ell ni els altres apòstols poden tolerar un Messies que pateix, donat que així preveuen les tradicions jueves, així vol la visió messiànica del poble d’Israel. I Jesús es gira en contra d’aquesta visió tan humana i tan poc divina i li retreu amb duresa, en una esbroncada que és de les més dures que trobem a l’Evangeli. Pere manifesta la mateixa mentalitat del homes i no pensa com Déu. Però Jesús, fixant la seva mirada en els seus seguidors, els hi parla de la creu, de la nostra pròpia creu, la creu de la nostra vida, la creu de les nostres misèries, que hem d’aprendre a portar, tal com ell porta la seva creu de profeta del Regne fins a les darreres conseqüències. No es tracta d’una crida al sofriment cec, sinó al seguiment autèntic, aquell que dona identitat a aquelles persones que no es conformen als criteris d’aquest món. Jesús, en nom de Déu, vol tenir la iniciativa de la seva vida, de la seva entrega, i vol seguir fins a Jerusalem. Això és el que demana als seus deixebles: que el segueixin i que prenguin la iniciativa de les seves vides. No hem de portar la creu de Jesús sinó la nostra pròpia creu. Jesús està decidit a portar la creu del Regne de Déu com a causa alliberadora per al món sencer. Pere, i tots nosaltres, estem cridats a assumir les nostres creus en aquest procés d’identificació amb la vida i la causa de Jesús. La identificació entre creu i vida personal es indiscutible: la creu és signe de vergonya i de crueltat pels homes, però també és el signe de la llibertat suprema. Ho fou per Jesús en la seva causa de Déu i del seu Regne i ho és per tots els cristians. Sovint la nostra vida és una creu, però hem de tenir ben clar que la vida cristiana no significa ser cridats a sacrificar-se, tal i com ho entenem ordinàriament, sinó a ser feliços, ja que la vida es un do de Déu i així l’hem d’acceptar. Acceptar-la i també transformar-la, donar a la nostra vida aquella plenitud que Déu posa al nostre abast mitjançant el camí marcat per Jesús, el camí del amor radical i de la entrega als altres.
Paolo Petrolillo, diaca permanent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge