Molts cops llegim els evangelis a missa com si
fossin totalment independents els uns dels altres i no ens adonem que la
litúrgia ens els posa en un cicle i que no és perquè sí que es llegeixen quan
es llegeixen. Venim d’uns diumenges amb evangelis intensos: Hem reconegut Jesús
com el Messies, ens ha fet veure que la manera de pensar de Déu és l’abaixament
i carregar la creu del dia a dia. El volem seguir? Doncs les dues primeres
lliçons que potser ens costaran una mica: la correcció fraterna, la setmana
passada; i avui el perdó.
Totes dues tenen en comú tres aspectes i una
conseqüència. El primer aspecte és que ens fa sortir de nosaltres mateixos: des
del moment en què jo faig una correcció al germà pel seu bé, no pas perquè em
molesti, sinó mogut per la caritat i també quan soc ofès per un germà i surto
cap a ell, mogut per la caritat, acceptant la disculpa i perdonant.
Sortir de nosaltres mateixos és, en certa
manera, renunciar a nosaltres mateixos. Vam escoltar que el camí de Jesús,
d’anada a Jerusalem era el de negar-se un mateix i carregar la creu. Sortir
d’un mateix és renúncia, perquè és renúncia als propis sentiments, a la manera
de pensar, és estar disposar a que l’altre sigui el centre, aquell germà que
necessita el meu servei: el servei de la correcció i el servei del perdó.
És obvi que no està de moda això de renunciar
a un mateix: tu, afirma’t, no et deixis trepitjar, et diran fora al carrer: és
la manera com seràs feliç. I no s’adona el món que com més autoafirmació, més
intransigència amb l’altre i més soledat: no pot haver comunió. Crist ens
ensenya el camí de la felicitat: seguir-lo a ell, en la renúncia, una renúncia
per amor. Els que teniu fills, ho enteneu molt això, renunciar per una persona
que estimes i que necessita de tu.
El segon aspecte és més breu: no ens hem de
cansar mai de fer el bé i buscar el bé del proïsme: la setmana passada vèiem
que hi havia diferents instàncies: parlar-ho a soles; si no funciona, amb dos o
tres; si tampoc, amb la comunitat sencera. Avui està també molt clar: el perdó
no passa comptes del número de vegades si és de cor.
El tercer aspecte és que això no és possible
sense haver-ho sentit nosaltres en les nostres carns, haver-ho experimentat. Si
un no se sent estimat amb misericòrdia per Déu no pot obrar amb misericòrdia.
Un nen que no ha estat estimat, no sabrà estimar: nosaltres tampoc podem donar
sense rebre abans de Déu. Corregir el qui s’equivoca i perdonar al que ens ofèn
són dues obres espirituals de misericòrdia. M’atreviria a dir que són un
termòmetre per veure com està la nostra vida cristiana, perquè aquestes dues,
acostumen a costar-nos molt.
Perdono de tot cor més i intento corregir més
des de l’amor els meus germans? Això és que creixo en vida cristiana. Guardo
rancúnia i no perdono de debò i corregeixo els altres simplement perquè em
molesten o deixo de fer-ho perquè penso «ja s’ho farà»? potser és que no he
crescut gaire en vida cristiana.
El camí de Jesús és camí de creu, ho sabem
perquè Ell ens ho ha dit, però és un camí d’amor i per tant, mai serà trist,
sinó que serà un camí feliç. Necessitem reflectir en la nostra vida aquesta
felicitat allà on el món ni arriba a ensumar que hi pugui ser. Això és un signe
perquè el món cregui. Aquesta és la conseqüència: l’alegria. Sant Pau els ho
recordava als filipencs: «Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo:
viviu contents! Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a
prop. No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la
súplica i presenteu a Déu les vostres peticions acompanyades d’acció de
gràcies. I la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà
els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist.»
Per tant, vivim contents, en aquest camí, acudim a la pregària i a l’acció de gràcies i viurem en pau amb el cor posat en el Senyor. Què més volem? Doncs contents, i profundament agraïts al Senyor, no ens cansem de fer el bé als nostres germans.
Joan Hernàndez, vicari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge