A falta d’unes hores per començar a celebrar
el Nadal ens trobem aquest any amb el diumenge IV d’Advent i la setmana quarta
que durarà només unes horetes. En aquests últims dies de l’Advent des del dia
17, l’Església comença a mirar cap al naixement de Crist. Per això, el
personatge principal d’aquests dies és Maria.
Maria ens pren de la mà —si la deixem fer— i,
com amb tota l’Església, ens condueix cap al pessebre, a esperar i contemplar
aquesta meravella tan gran. Per això, en aquestes dates, l’Església està en
expectació, en un «oh» permanent. La litúrgia ens ofereix en la pregària de
vespres, les antífones de la «o», antífones antiquíssimes que comencen totes
amb un «oh» i un títol messiànic: oh Saviesa, oh Senyor, oh Arrel del tronc de
Jesè, oh Clau de David, oh Aurora, oh Rei, oh Emmanuel.
Aquesta meravella és la que ens parla Pau en la
carta als romans: «la bona nova que us anuncio […] que és la revelació del pla
de Déu, amagat en el silenci dels segles, però que ha sortit ara a la llum».
Déu té un pla per la història, per la humanitat i, per extensió, també té un
pla per nosaltres, per la nostra vida i des de fa molt de temps.
Això no ens recorda a una parella d’enamorats,
que com més s’estimen més plans i a més llarg termini van fent —ni que sigui en
la imaginació—? Imaginen, com serà el casament, on viuran, quants fills
tindran, com serà la dinàmica familiar, s’imaginen fins i tot ancians vivint un
al costat de l’altre.
Déu, sempre té la iniciativa: en la primera
lectura es veu molt clar. David vol construir un temple i Déu s’avança i li diu
que li constituirà una dinastia, però que a més, nosaltres llegim que li donarà
el veritable Temple que és la humanitat de Crist, presència de Déu Fill entre
els homes. El que va acabar construint Salomó, el fill de David només era una
imatge del veritable santuari, que és el cos de Crist.
Per tant, altra vegada això ens deixa en
posició de veure Déu com un profund enamorat de la humanitat i quan dic humanitat
vol dir un amor exclusiu per a cadascú de nosaltres.
Crist va prendre carn humana perquè el puguem
estimar com a home, i perquè ell ens pugui estimar-nos humanament —al mode
diví, això sí— perquè omplís del tot la nostra afectivitat. Només Déu la pot omplir
del tot: les persones, som signe, mediació d’aquest amor, però no pensem que
una persona pugui omplir-nos del tot, perquè sempre serà un signe imperfecte
d’aquest amor primer, el de Déu i que ens obre a esperar-lo, a esperar poder
estimar Déu i que Ell ens estimi plenament.
L’Eucaristia és el sagrament que ens porta a
aquest misteri de la Verge Mare. De la mateixa manera que l’Esperit Sant
davalla sobre Maria i omple tota la seva ànima i el seu cos, incloent la seva
afectivitat, el Fill es fa present dins les seves entranyes. En davallar
l’Esperit Sant sobre els dons eucarístics i en combregar l’Eucaristia, també el
Fill de Déu es fa present dins les nostres entranyes. És la culminació de
l’Emmanuel del Déu-amb-nosaltres. Més a prop, ja no pot estar! Podem parlar
llavors, de l’Eucaristia com el sagrament nupcial perquè ens uneix tan
íntimament a Crist, que ens anem convertint en Ell.
Aquest és el gran misteri amagat en el silenci
dels segles, el misteri que celebrarem aquesta nit i demà i que trobarà la seva
consumació en la Pasqua de Crist on l’Espòs dona la vida per la seva Esposa a
la Creu.
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge