1. Invitació a l’esperança.
Quasi tots els cristians celebrem el temps d’advent, un
període de preparació de les vingudes del Senyor, així, en plural. En el cas de
l’Església catòlica de ritu romà és un període de quatre setmanes. Durant tot
el període es respira un ambient d’esperança joiosa. Contemplarem en primer
lloc la vinguda definitiva, a la fi del temps, primer diumenge. Després la
vinguda històrica des del punt de vista del Crist adult, segon i tercer
diumenge, i del Crist infant, del 17 al 24 de desembre. I, sempre subjacent, la
vinguda o presència contínua en la història: “Jo soc amb vosaltres dia rere
dia fins a la fi dels món” (Mt 28,20). Aquest primer diumenge en la
litúrgia romana, en l’evangeli, contemplem la vinguda definitiva de Jesús.
2. Necessitem la presència de Déu en les
nostres vides.
Necessitem la seva vinguda per ser alliberats del pecat i
de les seves conseqüències i per tenir força per a viure en el bé. Sense la
gràcia no podem res. Mireu què diu Isaïes: “Malgrat tot (el pecat) nosaltres
som l’argila, i vós, el terrisser, tots som obra de les vostres mans”
Un terrisser una mica estrany, no només modela sinó que sempre repara les
trencadisses.
3. Hem d’estar atents per captar aquesta
vinguda que demanem.
"Estigueu atents,
vetlleu, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora en què vindrà el Senyor" El més important, però, no és pas saber quan vindrà,
sinó saber com vindrà. Sabem que ha
vingut, creiem que ve en el temps present i esperem que vindrà a la fi del
temps per a coronar la seva obra: l’establiment definitiu el seu Regne.
Mentre vivim, sense perdre de vista el futur definitiu, hem d’estar atents per
anar descobrint les presències del Senyor en totes les instàncies de la vida.
No podem viure despreocupats del nostre entorn, de les persones que conviuen
amb nosaltres, ni tan sols dels llunyans i desconeguts perquè tot el bé, o el
mal, que fem al proïsme, el fem a Ell,
4. Acollim el seu missatge.
Ell ens ha enriquit amb el do de la seva paraula i del coneixement del
misteri, diu Sant Pau, per tant no ens podem excusar de cap manera de no fer
allò que cal que fem: donar testimoni de la seva presència enmig del món,
mentre esperem el compliment definitiu de les seves promeses. Ell ens manté
ferms, si nosaltres deixem que ens mantingui ferms.
Josep Esplugas Capdet, prevere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge