L’experiència de Job que podem veure
reflectida en el fragment que hem llegit avui però que és comuna en tot el
llibre, ens pot semblar que ens hi podem identificar fàcilment.
En la vida pot aparèixer en qualsevol moment
el desànim, el pessimisme, la buidor, el sense sentit. I no parlo de moments
puntuals, sinó quan aquestes actituds es converteixin en existencials.
Moltes vegades pot aparèixer a l’ocàs de la
vida —però no exclusivament—, quan miro enrere i veig on soc ara, que no s’han
acomplert els somnis de joventut, ara que hi ha malaltia o simplement vellesa i
això em permet estar menys actiu, apareix la soledat i la nostàlgia per aquells
que ja han mort.
També s’hi pot sumar un pessimisme espiritual.
Puc pensar que l’Església o la nostra parròquia va cap a caiguda —típica frase
que he sentit força vegades referint-se a aquesta missa precisament: «Cada dia
som menys! Quanta gent venia abans i mira ara!». També puc desanimar-me perquè no
he trobat en la fe allò que tan anhelava el meu cor… no he trobat plenitud sinó
simple mediocritat. Dolor perquè els meus fills o nets ja no creuen.
Davant de tot això, cal que aclarim coses.
Primer: hem de tenir consciència que les realitats humanes, biològiques,
relacionals, vivencials sempre van de més a menys. Per tant, és normal
sentir-me així davant les realitats humanes.
Segon: el pessimisme i el desànim no venen de
Déu; són una temptació. Em porta a no gaudir de la vida, a no fer res per
remeiar-ho, a un derrotisme, a una falta d’esperança. I sense esperança no hi
ha progrés, tampoc a nivell espiritual. D’aquí la importància que té en la
nostra vida els somnis, perquè projecten la nostra esperança: què somnio per
mi? I per la parròquia? I pel món?
Tercer: si les realitats mundanes van de més a
menys, en la vida espiritual és totalment al revés, sempre poden anar de menys
a més, sempre hi ha un més, sempre s’apunta a un més: la comunió plena que
tindrem al cel.
Aquí la pregunta és: em sento identificat en
alguna d’aquestes actituds que no venen de Déu? Puc ser com el poble d’Israel a
l’exili, com ens relata la visió del cementiri d’ossos d’Ezequiel: «Els nostres
ossos ja són secs, hem perdut l’esperança; per a nosaltres, tot s’ha acabat.» I
Déu irromp en aquesta vida i diu: «obriré els vostres sepulcres i us en faré
sortir». Déu ens farà sortir a nosaltres, ens aixecarà del llit com la sogra de
Pere, del llit dels nostres pessimismes. És igual l’edat, és igual la situació
vital de cadascú, perquè les coses de Déu sempre poden anar a més.
Adherim-nos a aquest somni que Déu té per
nosaltres, de renovació, de vida veritable i plena, tinguem esperança.
Adherim-nos al somni que Déu té per la nostra parròquia, de ser veritable
família acollidora, joiosa, que celebra la vida, que amb orgull proclama que
Déu és present a la seva vida, que Déu l’ha salvat i dona sentit a la vida.
I això no vol dir que Déu ens evitarà el
sofriment, els dolors, la vellesa, sinó que li donarà un nou sentit. El Papa
Benet deia, davant del mal i sofriment de la vida que no podem evitar: «El que
guareix l’home no és esquivar el sofriment i fugir davant el dolor, sinó la
capacitat d’acceptar la tribulació, madurar en ella i trobar-hi un sentit mitjançant
la unió amb Crist, que ha sofert amb amor infinit.»
L’Eucaristia és un lloc on unir aquests
sofriments, els goigs i les penes, a aquell que ha sofert per nosaltres perquè
li doni un nou sentit.
Quan el món et diu: tu ja no serveixes perquè
no ets productiu. I encara: ets una despesa per la societat, no et pots valdre
per tu mateix i has de molestar algú perquè et cuidi… et sumeix en el
pessimisme. Déu et convida a unir els teus sofriments als seus per donar fruit,
molt més que no pas persones actives, productives… Cada Eucaristia és una
renovació d’aquesta mà estesa de Crist i una invitació a allargar la nostra cap
a Ell, sense desànim ni pessimisme.
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge