dijous, de desembre 19, 2024
dimarts, de desembre 17, 2024
Diumenge III d’Advent (C) – 15/12/2024
Visitar les catacumbes a Roma, et posa en contacte amb la fe
d’aquells primers cristians, els nostres pares en la fe. Saber que allà hi ha
hagut enterrats tants i tants dels primers cristians, que vivint en un món pagà,
van saber viure una vida cristiana, veure com van morir, és també ensenyament
per a nosaltres.
En les catacumbes hi ha frescos que ens ajuden a veure com vivien
la mort. Tot són imatges d’esperança i d’alegria. El Bon Pastor, que es carrega
al coll l’ovella perduda —i hi ha més alegria per un pecador convertit en el
cel que per noranta-nou justos—. També hi ha la imatge d’un banquet, que ens fa
veure que la mort no té l’última paraula, sinó que Déu vol que visquem per
sempre i celebrem alegres la nostra salvació. La imatge de l’orant, amb les
mans alçades i amb els ulls fixos en el cel, esperant el Crist que ve a
salvar-lo.
He anat dient paraules importants: Crist, esperança, alegria,
salvació. Aquest diumenge, que tradicionalment es coneix com a Gaudete, per la
lectura de sant Pau que llegim: Gaudete in Domino —és a dir— viviu sempre
contents en el Senyor, es destaca especialment l’alegria cristiana i per això, per
anunciar que el Nadal ja és a prop, el color litúrgic pot fer-se servir el
rosa.
La veritable alegria és cristiana i un cristià que no viu alegre,
no és massa cristià. O potser és un cristià que no espera, que no té gaire fe.
Crist no ha vençut el pecat i la mort? Com no puc estar alegre? Crist vindrà al
final de la història i ho recapitularà tot en ell i regnarà eternament i la
victòria serà completa? Com em puc deixar portar per la negativitat que posa en
mi les situacions del dia a dia? No és més fort l’amor que la mort? No és més
gran el poder de Déu que el meu pecat i tots els pecats del món?
Qui es troba veritablement amb Déu, amb la salvació viu alegre,
perquè sap que no hi ha cap realitat que el pugui separar del seu amor. Doncs l’Advent
és temps que ens ha d’ajudar a viure-ho, a viure amb alegre esperança.
I aquesta alegria ens ve directament del Senyor. «El Senyor, el teu
Déu, el tens a dintre, com a Salvador poderós; per tu s'ha transportat
d'alegria, et renova el seu amor, està de festa i crida de goig com en dies
d'aplec». La veritable alegria cristiana és aquesta: saber que participem de
l’alegria de Déu.
Tant ens estima Déu que enviant-nos el seu Fill únic ens vol fer
participar de tot el que és: la seva vida divina, les seves benediccions, la
seva alegria, la seva visió sobre el món i la història… Això és el que
celebrarem al Nadal i això és el que esperem ara. I com que Déu sempre és més,
esperem que vingui definitivament, que tot sigui redimit per sempre i tot
participi del goig del Senyor.
I mentrestant? Esperar-ho i també reconèixer que molts cops no som
font de goig per als altres o per nosaltres mateixos amb els nostres pecats.
D’aquí que preparar els camins del Senyor com ens diu Joan Baptista avui, passi
per un canvi de vida, un canvi que ens faci ser veritables camins per on pugui
venir el Senyor a tantes vides, de tanta gent que l’espera, o de tanta gent que
ja no espera res, perquè la vida els ha
fet creure que no és possible un final feliç, que això només passa a les
pel·lícules… A tots aquests que poden ser, el meu germà, el meu pare o mare, el
meu fill, el meu veí, el Senyor t’hi envia com a Joan Baptista, t’hi envia
perquè és una missió reservada per tu, que depèn de tu.
Parla’ls de Déu, de la teva experiència i de com és font d’una
profunda alegria en tu… perquè ho és, oi?
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
dilluns, de desembre 09, 2024
IMMACULADA CONCEPCIÓ DE MARIA. 7-8/12/2024
Benvolguda família de famílies, germans/nes: Encetant la
segona setmana del temps d'Advent, en que ens preparem per a rebre Jesús, temps
d'esperança, celebrem la solemnitat de
la Immaculada Concepció de Maria. El 8 de desembre de 1854, el Papa Pius IX amb
la Butlla “Déu inefable”, va definir
el dogma de la Immaculada Concepció, la resposta de l’Església al fort clam del
Poble que proclama la preservació de la Benaurada Verge Maria de tot pecat, des
del primer moment de la seva existència.
A les antípodes de la nostra Mare, les primeres criatures, segons ens narra la primera lectura, van desobeir Déu creador, que els havia confiat el jardí, el paradís, amb l'única prohibició de no menjar els fruits de l'arbre que hi havia al mig, caient en l’anomenat pecat original, això és, voler ser com Déu, rebutjant-lo, deixant-nos arrossegar per l’egoisme i la inhumanitat.
En contrast i al fil del que hem escoltat en la segona lectura, Pau demana per als seus cristians un amor profund i madur que els ajudi a apreciar els valor autèntics i viure’ls en les seves decisions. Això és possible obrint el cor a l’Esperit, a i permet discernir el que està bé i el que no ho està, més enllà de costums i d’interessos. Comporta alliberar-se de prejudicis per acomplir la voluntat de Déu, com ho va fer Maria. Quants conflictes i quants sofriments hauríem evitat si haguéssim tingut el cor obert a la veritat de l’amor, del perdó i del diàleg.
Déu ha fet Maria plena de gràcia, plena de Vida i Amor per una decisió seva gratuïta, a la qual ella respon amb la seva fidelitat lliure, generosa, responsable.” I en aquesta tensió entre el do de Déu i la fidelitat viscuda de Maria trobem el moll de l’os de la nostra fe, i el centre del misteri de Jesús, perquè aquesta expressió de Maria: Soc l’esclava del Senyor la repetirà Jesús al final de l’Evangeli a Getsemaní: Abba, Pare... que no es faci el que jo vull sinó el que tu vols” (Mc 14,36).
A Déu res no li és impossible, aquest hauria de ser, imitant Maria, el nostre convenciment agraït en el caminar de la vida, com a pelegrins d’esperança, perquè ha decidit fer-lo amb nosaltres. Així, mai ens dona per perduts, sempre ve al nostre encontre per mostrar-nos el seu amor i oferir-nos: Jesús, Déu que ens salva.
Benvolguts/des, demanem-li a Déu, en aquesta solemnitat, que com Maria, sapiguem acollir el missatge que avui ens adreça a cadascú de nosaltres, i que el testimoni de fe i d’esperança que ella, estrella del mar, ens ofereix, ens ajudi a afrontar confiadament els borrascosos esdeveniments de la vida convençuts que com diu el papa: “l’esperança no defrauda”, perquè la tenim fonamentada en Jesús, el nostre salvador.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
dimarts, de desembre 03, 2024
DIUMENGE I D'ADVENT.
1.
Déu present en la
història.
El món no està deixat
de la mà de Déu, encara que ho sembla. La llibertat humana pot seguir
lliurement la voluntat de Déu o pot contradir lliurement la voluntat de Déu;
quan la segueix fa present Déu i quan no la segueix situa Déu fora de la
història. Nosaltres, els creients, i totes les persones de bona voluntat, tenim
la missió de facilitar l’acció provident de Déu en el món, de fer-lo present
amb la nostra actuació.
2.
Les vingudes de Déu.
Déu ha vingut, està
venint i vindrà. Ha vingut de dues maneres en l’acte de crear i en l’acte
d’encarnar-se. Està venint en l’actualització constant del do de l’Esperit
Sant, abans de Jesucrist , amb Jesucrist i després de Jesucrist. I vindrà a la
fi del temps per instaurar el Regne de Déu en plenitud. Amb la festa de Crist
Rei, celebrem anticipadament la consolidació del Regne. Amb l’acabament del
cicle anual signifiquem l’acabament de la història.
En començar l’advent
no solament contemplem l’encarnació del Fill de Déu, sinó també la vinguda
definitiva, que dona sentit i completa la creació i la redempció. Per això les
lectures d’avui són també apocalíptiques, com les dels darrers diumenges de l’any.
3.
La percepció de les
vingudes o les presències de Déu en el món.
“Estigueu atents” diu
l’evangeli d’avui, atents als esdeveniments del món, als fets de la vida
quotidiana per il·luminar-los amb la nostra acció evangèlica. El cristià, àdhuc
el monjo de clausura, no pot viure al marge de la realitat per amarga o, potser,
incomprensible que sigui. Estiguem atents, vetllem, perquè les presències de
Déu no ens passin per alt i per fer Déu present en allò que és inhumà.
La salvació ja és present en la realitat, ja hem estat alliberats, perquè aquell que ha de venir ja ha vingut, aquell que ha de salvar ja ha salvat, aquell que ha de jutjar el món ja l'ha jutjat des de la creu i l'ha deixat convicte, aquell que ens ressuscitarà ja ha ressuscitat. Aquell Regne que posseirem ja l'estem posseint. Jesús, amb la seva vinguda a la història, ha posat en marxa el dinamisme del Regne de Déu. De cadascú de nosaltres depèn, amb l'ajuda de Déu, que sigui aquest dinamisme allò que impulsa les nostres actituds vitals, o no.
Josep Esplugas Capdet, prevere.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)