Us proposo avui fer un petit recorregut per allò que van viure els
pastors el dia de Nadal.
Abans però, posem unes coordenades. Primera: Betlem, la casa del
pa, lloc originari de David. Betlem encarna aquesta descendència davídica de la
qual havia de néixer el Messies, un messies cridat a convertir-se en pa, en
aliment per al seu poble. Segona: L’establia, que era signe d’humilitat però
també signe de rebuig per part de molts del poble d’Israel. Tercera: Josep i
Maria, amb la missió de crear una llar per al Fill de Déu encarnen el que és
l’acolliment de Déu en el més íntim, en la llar, en el cor.
Passem als pastors: són personatges humils, personatges que no
compten per res, ja que no poden ni dormir en una casa i han de dormir al ras,
faci bon temps o mal temps, calor o fred. Ells, que no tenien res, formaven
part del poble d’Israel veritable, aquell que esperava la vinguda del Messies,
aquell que clamava: Veniu Senyor a alliberar-nos! És el poble que caminava a
les fosques, el de la primera lectura. Caminaven a les fosques perquè tenien
esperança, sabien que el Senyor vindria a alliberar-los. I el Senyor surt al
seu encontre: una gran llum que és capaç de tornar la foscor de la nit en ple
dia.
Senten un anunci, aquell anunci que el seu cor esperava: avui us ha
nascut un salvador. Sí, avui. L’avui que esperaven tantes generacions i ens
neix a nosaltres! Només els pastors van sentir aquest anunci, només ells van
posar-se en camí, perquè només —i els que eren com ells— podien acollir la
salvació, podien acollir Déu que venia al món, per ells, per salvar-los.
No podem entrar en el misteri de Nadal si no som com aquests
pastors. Nadal és la festa dels humils, d’aquells que són veritablement
necessitats de salvació, d’aquells que confien plenament en el Senyor i esperen.
Per això, el món no pot entendre-ho, i converteix el Nadal o “les festes” que
ara diuen molts —i jo em pregunto... si no és el Nadal, a quines festes es
refereixen? Recuperem el desitjar un bon Nadal, no desitgem més les bones
festes—, doncs el món converteix el Nadal en consum, en sopars i dinars amb
tothom, en anar-se’n de viatge a algun lloc aprofitant els dies de vacances…
però mai entrarà dins del misteri.
A la basílica de la Nativitat a Betlem hi ha una porta d’entrada
que mesura un metre i vint centímetres. Ens mostra com hem d’entrar al misteri
de Nadal, del Déu fet Infant: amb profunda reverència i humilitat. Per això, ens
cal celebrar bé l’Advent, per fer-nos humils i per esperar amb ànsia el Nadal,
sabent que només Déu pot salvar-nos.
Què ens asseguren els diners? Els contactes? L’èxit professional o
social? Què ens assegura tenir una bona família? Tot i ser realitats potser més
o menys bones, però en el fons, de què serveix? Quin sentit té? Sense Déu la
vida, l’existència no té sentit… és un tirar la pilota endavant per no
pensar-hi, és viure enfora per no pensar en la buidor que tenim dins sense Déu.
Per això, perquè el nostre cor ens diu que una vida amb sentit, una
vida plena de llum és possible, per això necessitem de Crist, necessitem que
ens faci participar de la seva vida per sempre, lliures de la mort, del pecat,
del dolor…
I això és el que fem aquí, venim amb un cor de pastor —o potser
algun vindrà amb un cor de rabadà que l’únic que fa és queixar-se i dir «vull
esmorzar, i amb neu hi anem...» i davant el misteri dels àngels dirà: «no serà
tant...»—, però sigui com sigui, ens reunim a l’església perquè el Senyor vol
que ho contemplem, perquè el Senyor vol que ho celebrem i que ho anunciem a tot
arreu.
Per això té sentit l’Església, per anunciar i portar la salvació
arreu de la terra. Per això el Senyor ens congrega en comunitat, en família,
per ser com els pastors, que van anar a l’establia que van contemplar el
misteri, es van alegrar profundament i ho van fer saber a tothom qui es
trobaven.
Nadal és la festa dels pastors, dels humils, dels necessitats de salvació. Aprofundim en l’alegria de saber-nos salvats, de saber que malgrat ser tant petits, la nostra salvació s’ha fet tant i tant petita en un Infant, indefens, tendre, totalment necessitat per ensenyar-nos com hem de necessitar nosaltres el Pare. Alegrem-nos aquests dies, contemplem el gran misteri, acostem-nos al pessebre com els pastors, però no oblidem amb quin cor ho hem de fer!
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge