- El nucli de la fe. El
kerigma.
Pau recorda als corintis i també a nosaltres quin és el
nucli de la fe: Aquell Jesús que va ésser mort ha ressuscitat; uns quants van
ser testimonis de la resurrecció i van transmetre llur experiència i aquesta
transmissió ha arribat fins a nosaltres. Aquest és el fet cabdal de la història
i el creient ha de saber discernir l'essencial d'allò que és secundari. No vull
dir que el secundari no tingui importància, però és secundari. Tot és relatiu a
la resurrecció, fins i tot el natalici de Jesús. L’encarnació troba el sentit
ple en la resurrecció. I la resta, tota la resta és secundari i relatiu en més o
menys grau. Els apòstols i, per extensió
tots els creients, som cridats a ser testimonis de la resurrecció. Aquest és el
fonament de la nostra fe el que l’omple de sentit. No sabem massa bé com és
l’eternitat però sabem que, essent cosa de Déu, ha de ser molt bo. diví!
2.
És Déu qui crida.
Ell té la iniciativa, Isaïes, Pau, Pere, Jaume, Joan ...
Ara bé, crida però no imposa, el cridat ha de respondre lliurement a la
proposta de Déu, com Maria i Josep en el moment de les anunciacions. Fins i tot
pot cridar a personatges com Pau de Tars, perseguidor de l’Església o Mateu,
pecador públic, o Simó, el zelota... i potser tu o jo. No importa el passat
personal, importa moltíssim més el futur personal.
3.
Déu no ens deixa sols
en la labor apostòlica.
Acompanya, orienta... “tira endins i cala les xarxes”. De
fet, la missió només és possible perquè la guia l’Esperit Sant. Cridats a la
missió, quina resposta donem? Tots nosaltres hem estat cridats, com
Isaïes, com Simó i estem obligats a escoltar i respondre a la crida de Déu
sense por, malgrat el nostre pecat; Déu ja hi compta. Si no hi comptés, no
hauria enviat el Fill al món. La resposta és plumiforme però unívoca. Responem
de diverses maneres, segons els condicionants socials i polítics del nostre
entorn, fins i tot segons la nostra ideologia o manera d’entendre el món. Ara
bé, no hem d’anunciar res més que la bona notícia de Jesús, que és l’arribada
del Regne de Déu, segons el programa exposat per Jesús mateix fa quinze dies.
En això absoluta univocitat. No podem discrepar.
- La caritat, element comú de
totes les respostes.
La caritat és l’expressió de la fe, sense cap pretensió de posseir la caritat en exclusiva. Gràcies a Déu hi ha molta gent caritativa, però nosaltres no podem prescindir-ne, forma part substancial de la nostra fe cristiana. La caritat ens ha d’empènyer a l’acció profètica, o no és caritat. Hi ha multitud de causes que exigeixen la nostra atenció. On queda la nostra caritat? Pensem-hi i portem la pregunta a la pregària.
Josep Esplugas Capdet, prevere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge