Sfamília: 2026

dimarts, d’agost 25, 2026

DIUMENGE XXI DE DURANT L’ANY 22-23/08/2026

Benvolguda família de famílies, que és la comunitat, gns/gnes amb Crist:

Les preguntes que Jesús adreça als seus deixebles, són ben actuals, i avui també ens les fa a nosaltres: *¿Que diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?... I vosaltres, ¿qui dieu que sóc?. La gent del seu temps no acaben d’identificar-lo. Segurament, molta gent del nostre temps, tampoc.

Tots els qui pel baptisme hem entrat a formar part de la gran família dels cristians, tenim el repte i la responsabilitat de respondre aquesta pregunta amb la nostra vida, amb la nostra manera de ser i de fer. Només qui s’ha deixat trobar per Jesús, el va coneixent, i en podrà ser apòstol. Per això ens cal amarar-nos d’Ell, escoltant la seva Paraula, aprenent de la seva persona, celebrant el do de la fe i del seu Esperit Sant, alimentant-nos del seu cos i de la seva sang, pregant i visquent el seu Evangeli. Només així podrem donar una resposta convincent. I d’aquí en sortirà una altra pregunta, que haurem de respondre des de la fe: què faria Jesús, davant cada circumstància, dificultat, decisió a prendre amb la que ens trobem?

Jesús ha de ser per nosaltres la clau de volta i el centre de la nostra vida. Amb humilitat i agraïment hem de reconèixer com Sant Pau que Tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell. Jesús, està content que Pere respongui la seva pregunta amb tant d’encert: Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu”, però és conscient que això no li ho ha revelat cap home de carn i sang, sinó el ... Pare del cel.

Com va fer Déu amb Eljaquim, fill d’Helquies, confiant-li la clau del palau de David, a fi que treballés amb honradesa i pel bé del poble, amb l’autoritat d’obrir i tancar la porta; Jesús escull Pere, com a pedra sobre la qual edificar la seva Església, anunciant-li que li donarà les claus del Regne del Cel: tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat el cel. En altres paraules, rep l’autoritat de celebrar la fe, menar i santificar el seu poble, a través dels sagraments, especialment el perdó dels pecats.

Ho fa, malgrat que coneix les seves limitacions i fragilitats, com coneix les nostres. Perquè, avui som tots nosaltres, com Església, des del Sant Pare, successor de Pere, el Papa Lleó, als bisbes, preveres, diaques, religiosos i religioses, laics i laiques, enmig del món, els qui som cridats a respondre, com Pere, la pregunta de Jesús, donant-ne testimoni en el dia a dia, guiats per l’Esperit Sant. Des de la pregària, el diàleg personal amb Jesús, hem de treballar per a que en el nostre món hi hagi pau, justícia i misericòrdia, i no hi manqui l’esperança, responent al mal amb un bé més gran, conscients que Ell és el nostre amic, que fa camí amb nosaltres fins a les darreres conseqüències, que no ens deixa mai penjats.

Benvolguts/des: Agraïm a Déu, Pare-Mare, que ens estimi tant amb el seu fill Jesucrist, Senyor i amic nostre i, sentint-nos membres de la seva Església, corresponguem a la seva amistat, alçant la mirada i esforçant-nos a seguir les seves petjades en el nostre dia a dia, personalment i comunitàriament, perquè com diu el salmista: “El vostre seu amor perdura sempre”.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

INFORMACIÓ CATEQUESI

FULL DOMINICAL 23/08/2026

dimecres, d’agost 19, 2026

FULL DOMINICAL 16/08/2026

dimarts, d’agost 18, 2026

DIUMENGE XX DURANT L'ANY.

1. Universalitat de la salvació.

La tensió entre el particularisme i l’universalisme ja es donava a Israel i a tots els altres pobles. Els déus nacionals s’enfrontaven entre ells en defensa de llurs adoradors. “El nostre Déu és més gran que tots els déus” (2Cr 2,4). Aquesta tensió és particularment forta durant el període persa, època de la profecia d’Isaïes que hem escoltat; en un poble situat a la defensiva. Isaïes va a la contra. Si teniu ocasió llegiu-vos el divertidíssim llibre de Jonàs.

Els judaïtzants van ser un corcó durant el segle I. Les visions particularistes tradicionals jueves van ser superades però va costar, i molt!; Sant Pau se’n va sortir.

2. Tothom vol dir tothom.

Sant Pau n’estava tan convençut que tenia clar que fins i tot els jueus seran reintegrats a la fi dels temps. De fet, però, no se salva ni el jueu ni el gentil sinó qui acull la salvació, exercint la caritat. No es pot donar ningú per perdut, ni jueu ni grec, ni el més pervers dels humans. El judici és només de Déu, gràcies a Déu.

3. Capacitat de rectificació per part de Jesús.

Jesús mateix sembla que estava convençut de ser el messies d’Israel en exclusiva o, almenys, en primera instància. Una dona cananea, una pagana, el fa rectificar. La qualitat de la fe de la dona, la seva humilitat i la força de la seva pregària commouen Jesús i el fan reconsiderar l’abast del seu messianisme. Jesús se’ns manifesta com el menys rigorista i el menys fonamentalista dels cristians. És capaç de rectificar! I rectificar pels arguments d’una dona pagana, per més INRI!

Quina angúnia els cristians de bona fe que són incapaços de revisar les veritats que professen. La professió de la fe ha de ser ferma i sempre revisable. Quina pena les seguretats dels integristes! Quina pena la fe del carboner! La fe de la cananea és més gran que la dels estaments oficials del judaisme i la dels mateixos deixebles de Jesús! Tota una interpel·lació i un exemple per a nosaltres, deixebles oficials.

4. Un apèndix. La qualitat de l’oració de la cananea.

La petició de la cananea és altruista, humil i convençuda. També la seva oració ha de ser model de la nostra. Per pregar adequadament cal superar els obstacles de l'egocentrisme, de l’autosuficiència i de la desconfiança. Aquest evangeli d’avui és un bon instrument per a repensar el nostre mode de pregar.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

dilluns, d’agost 10, 2026

DIUMENGE XIX DURANT L'ANY.

1. Déu es fa present.

Déu es fa present de moltes maneres i en situacions fins i tot contradictòries. No s’amaga, d’una manera o altra Déu es va manifestant, la qüestió és si som receptius, si cerquem la seva presència, si conreem el sentit de la transcendència. Abans que res cal la voluntat de buscar-lo, estant a l'aguait dels signes de la seva presència, confiar en el seu amor fidel que el duu a fer-se trobadís a l'ésser humà.

2. On podem trobar Déu?

Potser busquem la seva presència en fets ostentosos i espectaculars i no ens adonem de com Déu es fa present, sobretot, en les coses més senzilles. Això ho va saber captar Elies: Déu present en l'aire suau, no pas en el foc o en la tempesta.

En situacions de perill, com els apòstols a la barca o quan Pere s’enfonsa. En els altres, sobretot en els més necessitats, en situacions d’alegria o de tristesa, en l’abraçada de les persones que ens estimen, en el nostre interior: “ell m’és més íntim que la meva intimitat” (Sant Agustí).

3. Com podem trobar Déu?

La pregària, la recepció de la Paraula, la celebració dels sagraments, són llocs on descobrir-lo i conèixer-lo. Fixem-nos com Jesús es retirava a pregar. Amb la interiorització de les experiències anem intuint a cada moment què vol Déu de cada un de nosaltres, com Jesús ho anava descobrint.

4. La barca dels apòstols.

La barca dels apòstols, no només de Pere, és imatge de l'Església. L'Església, com la barca, sense Jesús no pot fer front als embats del món, "les ones la destorbaven d'avançar, perquè el vent els era contrari". En canvi, quan Jesús hi és present, "el vent amaina" i la barca avança. En moltes ocasions l’església ha volgut fer camí segons el parer del món i n’ha sortit ben escaldada. Que no torni a passar! Que sapiguem discernir en la caritat. Això mateix és aplicable a cada un dels fidels: sense Jesús, els embats del món ens separen de Déu, amb Ell ho podem tot.

5. Els sentiments de Pau.

Pau patia perquè els jueus, el seu propi poble, no acceptaven Jesús. No podem quedar indiferents davant dels qui rebutgen Déu i l'amor. Sense condemnes ni rancor, el nostre món necessita i mereix una paraula d'esperança i els cristians la hi hem de donar, encara que no se’ns escolti.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

FULL DOMINICAL 09/08/2026

dilluns, d’agost 03, 2026

DIUMENGE XVIII DE DURANT L’ANY 01-02/08/2026

Benvolguda família de famílies, que és la comunitat, germans i germanes amb Crist: La persona humana necessita aliment per a viure. D’una banda, ha d’alimentar el seu cos, per a mantenir totes les seves funcions; i per l’altra, ha d’alimentar el seu interior, perquè entomi la vida amb sentit. I no qualsevol aliment és bo. Seguint amb l’exemple, sabem que pel nostre cos és molt millor la dieta mediterrània que no pas atipar-se d’hamburgueses. Igualment, per alimentar el nostre interior no tot hi val.

Déu que ens coneix del tot, ens mostra la seva fidelitat a través del seu poble escollit, Israel, en qui podem sentir-nos representats, sobretot en moments de dificultat, com els que ara vivim. Es val del profeta Isaïes, per a recordar-nos, que podem acudir a Ell amb les mans ben buides. Allò que Déu ens ofereix, és gratuït, i sens dubte, esdevé l’aliment més nutritiu perquè sacia la nostra fam i set més profundes: Estigueu atents, veniu a mi, i us saciareu de vida”. Déu no ens falla mai, en tot cas, som nosaltres que no sabem apreciar-ho ni reconèixer com el salmista, agraïts: vós ens doneu l’aliment. Tan bon punt obriu la mà, Senyor, sacieu de bon grat tots els vivents.

I tant que ho fa, sobretot, a partir del moment que vol fer-se un dels nostres, encarnant-se en Jesús, amb qui ens revela, el seu amor, donant la seva vida per nosaltres i el seu Esperit Sant. Gràcies a la seva mort i resurrecció, ja res no ens podrà separar de l’amor de Déu. Ens ho diu ben clar Sant Pau, en la seva carta als cristians de Roma, avui als cristians de la Parròquia de la Sagrada Família de Terrassa. No desesperem mai del Senyor, confiem-hi sempre, perquè no hi ha cap situació, per difícil que sigui, que pugui separar-nos d’Ell. Jesús, en cada Eucaristia ens ofereix la seva Paraula, el seu Cos i la seva Sang.

Avui, hem escoltat a l’Evangeli com Jesús, després de saber que Herodes havia fet matar Joan Baptista, va cap a un altre lloc amb els seus deixebles, necessita fer un recés. I es troba que l’espera una gentada desemparada, malalta i pobre. I se’n compadeix i cura els seus malalts. Em pregunto què hauria fet Jesús a Ceuta i Melilla? Ell mai no es desentén dels patiment dels altres. Es fa tard, no poden marxar sense haver menjat. Els ha alimentat per dins, els ha curat de cos i ànima, però també els cal l’aliment material. Un nou contrast amb els deixebles, amb nosaltres. Ells els voldrien aviar als pobles, Jesús, en canvi, fa que s’asseguin amb grups, i amb el poc que tenen, cinc pans i dos peixos, mirant al cel, pronunciant la benedicció, els parteix i els dona als deixebles perquè siguin ells qui els reparteixin. I tothom en menja a desdir, fins i tot en sobren 12 coves. S’ha produït el miracle, de la multiplicació dels pans i dels peixos, i també de la generositat, del servei, de la fe.

Benvolguts germans/nes, quantes persones al voltant nostre se senten igualment desemparades i malaltes, físicament i espiritualment. Jesús ens torna a dir: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Serem capaços d’oferir els nostres 5 pans i 2 peixos, per a que tothom saciï la seva fam i set del cos i de l’ànima, p.e: dedicant temps i recursos a Càritas, a la catequesi d’infants, adolescents, joves i adults, a les famílies, a d'altres entitats que cerquen el bé i la dignitat de les persones. Aprofitem aquest estiu per a meditar-ho i per a fer un pas endavant, tot demanant la intercessió de Sta.Maria.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

REFLEXIÓ DEL BISBE DE SANT FELIU

FULL DOMINICAL 02/08/2026

dimarts, de juliol 28, 2026

DIUMENGE XVII DE DURANT L’ANY 26/07/2026

Hi ha preguntes que revelen allò que portem dins. Si Déu se’ns aparegués com es va aparèixer a Salomó i ens digués: «Demana’m què vols que et doni», què li demanaríem?

Potser demanaríem salut, tranquil·litat, seguretat per a la nostra família o la solució d’allò que ens preocupa. Salomó, en canvi, demana una cosa més profunda: «Concediu al vostre servent un cor que sàpiga escoltar per poder fer justícia al vostre poble i destriar el bé del mal». Demana saviesa per descobrir el camí de Déu enmig d’una realitat complexa.

I aquesta petició agrada al Senyor. Podem posseir moltes coses i no saber cap on orientar la nostra vida. Podem aconseguir allò que desitjàvem i descobrir després que continuem desorientats. La veritable saviesa consisteix a reconèixer el tresor i comprendre què mereix realment la nostra entrega.

Jesús diu que el Regne del cel s’assembla a un tresor amagat en un camp. Un home el troba, el torna a amagar i, ple d’alegria, ven tot el que té per comprar aquell camp. Cada detall de la paràbola té importància. El tresor és amagat. Cal sortir, recórrer el camp, cavar i embrutar-se les mans. Després cal tornar, prendre una decisió, vendre allò que es posseeix i comprar el terreny.

Això contrasta amb la societat de la immediatesa en què vivim. Ens hem acostumat a obtenir-ho tot de seguida. Premem una pantalla i apareix una pel·lícula, arriba el menjar o rebem una resposta. La societat de consum intenta convèncer-nos que la felicitat consisteix a acumular possibilitats: posseir més, mantenir oberts tots els camins i evitar qualsevol renúncia.

Jesús presenta una llibertat diferent. L’home de la paràbola troba una cosa tan gran que pot vendre-ho tot amb alegria. La renúncia brolla del descobriment. No ven amargat ni sent que la seva vida s’empobreixi. Ho ven «ple d’alegria», perquè sap que ha trobat allò que val més que tota la resta.

De vegades volem afegir Déu a tot el que ja tenim. Li reservem un espai al costat de la feina, els afectes, les aficions, els projectes i les seguretats. Però el Regne posseeix una grandesa capaç d’ordenar i transformar tota l’existència. Quan descobrim el tresor, comprenem que mereix la vida sencera.

I què és aquest Regne del qual parla Jesús? El Regne comença allà on deixem que Déu regni. És viure amb Ell, rebre la seva mirada sobre el món, aprendre a pensar com Ell i estimar com Ell. Sant Pau ho expressa dient que hem estat destinats a «ser imatges vives del seu Fill». El Regne creix quan Crist va prenent forma en nosaltres: en la nostra manera de mirar, d’escollir, de perdonar i d’entregar-nos.

Aquesta és la nostra veritable pàtria. Caminem cap a ella i, al mateix temps, ja comença a créixer dins nostre. Per això té preferència sobre tota la resta. Cada realitat de la nostra vida troba el seu lloc quan s’orienta cap a Déu.

Per recórrer aquest camí necessitem la saviesa de Salomó. Hi ha moments en què el bé es presenta amb claredat. Però també travessem situacions molt difícils en què pensem: «Faci el que faci, acabaré fent mal. Prengui la decisió que prengui, alguna cosa bona quedarà ferida». La vida presenta conflictes que no es resolen amb una resposta automàtica.

Aleshores necessitem un cor atent, capaç d’escoltar la Paraula, comprendre les persones, reconèixer les nostres intencions i distingir la veu de l’Esperit entre tantes veus. La saviesa de Déu pot fer-nos descobrir un camí que encara no havíem considerat. Pot concedir-nos paciència per esperar, humilitat per demanar consell, valentia per parlar amb claredat o llibertat per renunciar a allò que ens reté. I quan humanament sembla que no existeix cap sortida, podem demanar al Senyor que obri camins enmig del mal del món.

Però el discerniment veritable condueix a una decisió. L’home que troba el tresor ha de comprar el camp. El comerciant que descobreix la perla preciosa ha de vendre tot el que té. Arriba un moment en què cal actuar.

Podem passar molts anys contemplant el camp des de fora. Podem parlar del tresor, estudiar on es troba i fins i tot assenyalar-lo als altres. Però instal·lats en les nostres seguretats no avançarem cap a ell. El Regne reclama valentia. En alguns moments ens demana cremar les naus, tancar una porta i abandonar el camí de retorn cap a la nostra antiga comoditat.

Cadascú pot preguntar-se avui què necessita vendre per adquirir el camp. Potser és un ressentiment, una forma de vida massa còmoda, la por de respondre a una crida, la necessitat de tenir-ho tot controlat o una decisió que fa massa temps que ajornem.

Fem avui nostra la pregària de Salomó: «Senyor, doneu-me un cor atent». Un cor que reconegui la vostra presència amagada en el camp de la vida; que descobreixi els vostres camins quan tot sembla confús; que sigui prou lliure per deixar, decidir i caminar.

Perquè el tresor existeix. És Crist mateix i el seu Regne. I per aquest tresor val la pena donar-ho tot.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

dilluns, de juliol 27, 2026

FULL GROC PARROQUIAL - NOVA ETAPA D'EN JOAN HERNÀNDEZ

FULL DOMINICAL 26/07/2026

dilluns, de juliol 20, 2026

DIUMENGE XVI DE DURANT L’ANY 18-19/07/2026

Benvolguda família de famílies, que és la comunitat, germans/nes en Crist: Aquests diumenges anem escoltant de la mà de l’evangelista Mateu, com Jesús, ens parla del Regne de Déu a través de Paràboles, fent ús d’exemples de la vida pròpia d’aquell moment, eminentment agrícola.

La primer lectura i l’evangeli d’avui, amb la paràbola del jull, ens posa en guàrdia davant la temptació que podem tenir de ser jutges implacables dels altres, quan dins nostre i al voltant nostre, conviuen el bé i el mal, com el blat i el jull i mai podrem dir d’algú que és dolent o bo al cent per cent. Només Déu ho sap, només Ell coneix el cor de les persones.

La nostra sort i esperança rau en què és un Déu ric en misericòrdia, que ha volgut sembrar en el cor de l’home i la dona la bona llavor de la seva Paraula, a través del seu Fill Jesucrist, sense excloure ningú.

Déu compte amb tots per sembrar el món amb la llavor del Regne i per fer front a qui hi vol sembrar jull, el maligne, per això hem de vetllar per a no caure en les seves temptacions.

Déu té paciència, com un bon pagès, deixa que el blat i el jull madurin i creixin junts, amb l’esperança que fins i tot el jull pugui convertir-se en blat i salvar-se de la crema. És la missió que Jesús, entoma morint a la creu per nosaltres i ressuscitant, i ens ho mostra en l’escena del lladre penedit, que a l’últim moment reconeix el seu pecat i a Jesús com el Fill de Déu, el Messies. És la missió que ens encomana continuar a cadascú de nosaltres, personalment i comunitàriament com Església. En aquesta lluita contra el mal, la injustícia i el desamor, contra el jull que hi ha arreu, som cridats a implicar-nos-hi, a alçar la mirada i deixar-nos guiar pel seu Esperit Sant, demanant-ho en la pregària, perquè , com diu St. Pau, és l’Esperit mateix el qui per ajudar la nostra feblesa, intercedeix amb gemecs que no es poden expressar. Així, el Regne, com el gra de mostassa i el llevat va creixent sovint gràcies a coses ben petites i senzilles com: una paraula d'ànim, un somriure, un gest d'amistat, una trobada joiosa, un treball ben fet, un perdó demanat i/o rebut de tot cor, un temps i uns recursos compartits gratuïtament...

Benvolguts gns/gnes, demanem-li al Senyor, lent en el càstig i ric en l’amor, amb la intercessió de Santa Maria, que ens ajudi a ser humils per a reconèixer el jull, el mal; el blat, el bé que hi ha dins nostre, i ens concedeixi de ser cada vegada més bona llavor per estendre el seu Regne dins i al voltant nostre, gràcies a l'aliment que rebem en aquesta eucaristía: Jesús mateix i la força del seu Esperit.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

full dominical 19/07/2026

dilluns, de juliol 13, 2026

DIUMENGE XV DURANT L'ANY.

Aquest diumenge hem escoltat la paràbola del sembrador. Jesús mateix n’explica el significat i, per tant, no cal que ens hi entretinguem gaire. Però sí que voldria fixar-me en una frase que diu als deixebles: «A vosaltres us ha estat concedit de conèixer els misteris del Regne del cel». Què vol dir conèixer els misteris del Regne?

Els deixebles havien viscut amb Jesús, l’havien escoltat i havien rebut moltes explicacions. Jesús fins i tot els havia anunciat tres vegades la seva passió, mort i resurrecció. I, tanmateix, Pere li diu que això no li pot passar. Jaume i Joan encara pensen a seure l’un a la dreta i l’altre a l’esquerra. I, quan arriba la passió, gairebé tots l’abandonen. Per tant, havien entès moltes coses, però encara no havien entrat veritablement en el misteri.

El coneixement de què parla Jesús no és només intel·lectual. El coneixement veritable ve de l’amor de Déu, de la presència de la Santíssima Trinitat en el cor. Pensem en la Mare de Déu. Maria ho va entendre tot intel·lectualment? Evidentment que no. Que el Fill de Déu es faci carn en ella supera completament la intel·ligència humana. Maria no podia abastar aquell misteri, però el va acollir, el va guardar i el va meditar en el seu cor.

Això ens fa veure que podem saber moltes coses sobre Déu, sobre l’Escriptura i sobre la fe, i que tot aquest coneixement no sigui suficient per transformar-nos. El coneixement és bo i necessari, però no basta. Aquesta és una temptació molt antiga. Ja des dels primers segles apareix el gnosticisme: la idea que un coneixement secret és el que salva. El papa Francesc ha parlat també del neognosticisme: pensar que, com més coses sé sobre Déu, més assegurada tinc la salvació.

Però la nostra experiència ens diu que això no funciona així. Quantes vegades sabem què hem de fer, sabem què és bo, fins i tot volem fer-ho, i acabem fent una altra cosa. Ens passa el que diu sant Pau: «No faig el bé que voldria, sinó el mal que no voldria». Saber-ho no és suficient. El que necessitem és l’amor de Déu.

I l’amor de Déu no és una conquesta nostra. És un do. Déu el dona gratuïtament. Però aquest do demana també una obertura per part nostra, una disponibilitat, una resposta. Moltes vegades ens costa obrir-nos a l’amor. Ens podem assemblar a un gatet que ha estat maltractat. Quan algú s’hi acosta, es posa a la defensiva i respon amb una urpada, perquè espera una nova amenaça.

Com pot canviar? Amb temps, amb paciència i amb afecte, experimentant una vegada i una altra que aquella mà no vol fer-li mal, sinó acariciar-lo. El nostre cor també necessita temps. Déu s’hi acosta amb una paciència infinita. Ens va mostrant que la seva presència no és una amenaça, que la seva voluntat no ens ve a prendre la vida, sinó a donar-nos-la. A poc a poc, el seu amor va desfent les nostres defenses i estovant les nostres dureses.

La paràbola parla del terreny que rep la llavor. Perquè un camp pugui ser treballat, necessita estar humit. Quan la terra és seca, compacta i dura, l’arada no hi pot penetrar. També el nostre cor pot estar sec i endurit. Per això necessitem l’aigua. La primera lectura ens parla de la pluja i de la neu que baixen del cel, amaren la terra, la fecunden i la fan germinar. Així actua la Paraula de Déu: baixa fins al fons, fecunda la vida i dona fruit.

La pregària és com aquesta aigua, com aquesta rosada que estova la terra. També l’Eucaristia és aquesta presència de Déu que baixa fins al més profund de nosaltres. Però tant la pregària com l’Eucaristia han d’arribar al cor. No n’hi ha prou amb resar de pressa cinc minuts abans d’anar a dormir, repetir un parenostre i continuar igual. La pregària ha de baixar fins allà on es juga la nostra vida: els nostres desigs, les nostres pors, els nostres pecats, les nostres ferides, les nostres alegries, els nostres «vull i no puc». Allà ha de baixar la pregària.

I allà ha d’arribar també l’Eucaristia. Quan celebrem la missa, ens trobem realment amb el Senyor, amb la Trinitat que ens estima profundament i que vol el nostre bé. Prendre consciència d’això ens ajuda a obrir el cor. Déu es queda a la porta com un captaire, esperant que li obrim.

També el sagrament de la penitència pot trencar aquesta terra endurida. En la confessió obrim el cor precisament allà on més ens fa mal. Posem davant del Senyor la nostra culpa, la nostra fragilitat i el nostre pecat, i escoltem: «Jo t’absolc dels teus pecats». Crist ens diu: «Ets perdonat. No has de viure esclau de la culpa. Ets fill. Ets lliure». Això estova el cor.

I en aquest camí tenim una intercessora magnífica: la Mare de Déu. Maria representa el poble d’Israel que esperava la salvació. En ella hi havia disponibilitat, obertura, acolliment i set de l’amor de Déu. Maria va acollir tant la Paraula que la Paraula es va fer carn en ella. Primer la va acollir en el cor i després en el ventre. Això és grandiós, germans.

Maria ens vol portar a la seva escola: l’escola de la senzillesa, de l’acolliment, de baixar les coses al cor, de meditar-les profundament i deixar que hi arrelin. Les veritats de la fe no poden quedar-se només en la intel·ligència. Fins i tot el dimoni les coneix. Sap qui és Déu i qui és Jesucrist. El que li falta és l’amor. El seu cor està tancat. Aquí hi ha la clau.

Deixem que Maria intercedeixi per nosaltres. Deixem que la Paraula vagi penetrant a poc a poc en el nostre cor. Potser el nostre terreny encara és dur, però podem oferir al Senyor una petita escletxa, un racó disponible, un tros de terra on pugui sembrar. I des d’allà, a poc a poc, la Paraula baixarà al cor, hi arrelarà i donarà fruit.

Joan Hernàndez, prevere i vicari.

ORDENACIONS PRESBITERALS

FULL GROC PARROQUIAL

FULL DOMINICAL 12/07/2026

dimarts, de juliol 07, 2026

DIUMENGE XIV DURANT L'ANY.

1. El Déu de Jesucrist és un rei humil.

El rei entra a Jerusalem humilment, muntat en un ase, no pas amb un cavall. Recordem el diumenge de rams. El seu poder és l’amor i la pau; l’abast del designi de pau és universal. Qui es podia espera un Déu així? No lliga amb els nostres prejudicis. Si el rei és humil, els seus deixebles també són la gent humil o, essent rics o intel·ligents, posen l’amor per davant del diner i la saviesa. Una perspectiva sempre en desacord amb les perspectives purament materialistes.

2. El deu de Jesucrist només s’entén estimant.

“Heu revelat als senzills tot el que heu amagat als savis i als entesos”. Així doncs la fe no és qüestió d’erudició. Una altra sorpresa de Déu. No són pas els saberuts mestres de la llei els que entendran Jesús, sinó la gent senzilla, aquella bona gent que seguia, encantada, Jesús. Aquells pescadors de Galilea, aquelles dones que tenien cura d’ell i dels deixebles, aquell pocavergonya de Mateu, aquell zelota de Simó, fins i tot Bartomeu, un col·lega fariseu sembla. No l’entenien gaire, però l’estimaven. I és que la fe no és cosa de poder o d’erudició, sinó cosa d’amor. Primer acollir i estimar Jesús, després ja estudiarem el seu missatge. No hi ha altre camí.

3. Savis i entesos?

Els savis i entesos en els temps de Jesús eren els fariseus i els mestres de la llei, que s’entestaven a acollir la revelació de Déu des dels seus prejudicis i d’acord amb els seus interessos

El Déu d’uns filòsofs i el no-Déu d’uns altres filòsofs és caricatura o pura especulació. No tenim més remei que reconèixer que la nostra intel·ligència, tan preclara i productiva per a tantes coses, s’estavella irremissiblement i fa el ridícul més sonat quan afronta ella sola el misteri de Déu i de l’home. Déu i l’ésser humà només són comprensibles des de Jesucrist, només ell és el camí, la veritat i la vida.

4. Sí que cal l’erudició.

El que estima s’interessa per l’estimat, s’esforça per conèixer-lo, per descobrir amb respecte sagrat el fons del seu cor, ho necessita. D’aquí la necessitat de descobrir Jesucrist en el propi cor, en la Sagrada Escriptura, en el cor de l’amic, de l’amiga, en la natura, en els fets socials i polítics. Primer enamorar-se i després estimar amb un amor fidel i esforçat.

5. Acollir l’Esperit.

“Vosaltres no viviu segons les mires de la carn”, diu Pau, perquè hem estat afavorits amb el do de l’Esperit Sant, que ens dona la perspectiva de Déu, una perspectiva sempre en desacord amb les perspectives bancàries i mundanes. Sempre en lluita perquè ens tempta la mundanitat. Necessitem reposar en Jesús tranquil·lament, serenament, tot agraint el do del seu Esperit Sant que ens obre el camí del sentit a través del cor per arribar a l’acceptació per part de la raó.

Josep Esplugas Capdet, prevere.

INICI CATEQUESI

FULL GROC PARROQUIAL

FULL DOMINICAL 05/07/2026

divendres, de juliol 03, 2026

HORARIS D'ESTIU

dimecres, de juliol 01, 2026

DIUMENGE XIII DURANT L'ANY. (A)

1. Acolliment i conseqüències.

La sunamita obté la felicitat més gran per a una dona israelita: ser mare, per la gratuïtat de la seva actitud envers l’home de Déu, més enllà dels deures d’hospitalitat. Per la seva actitud d'acolliment troba la seva recompensa inesperada. Jesús demana als deixebles que siguem acollidors. Ell acollia tothom, sobretot els pecadors, els pobres, els malalts... nosaltres també hi hem de fer i, com la sunamita, també tindrem la nostra recompensa, més enllà del fet mateix de servir (Mt 25,31-46), que ja és una gran recompensa, perquè fa més feliç donar que rebre; oi? (Ac 20,35)

2. Donar la vida.

Les exigències del seguiment són dures: Es tracta de posar l’amor en el centre del nucli existencial i en la base de les nostres paraules i accions. No és tracta pas d'abandonar aquells a qui devem amor o simplement aquells que estimem perquè així ho hem volgut lliurement, sinó que es tracta d'unificar en un sol amor Déu i el pròxim, amb aquell amor únic i absolut propi de Déu. Estimar és donar la vida, sortir d’un mateix per anar cap a l’altre, perquè només donant la vida és rebre la vida. El que ens enriqueix és el que donem no pas el que adquirim o posseïm.

3. La creu.

Donar la vida no és gens fàcil. La creu, les creus, no és el patiment per ell mateix. Jesús redimeix no perquè hagi vessat la sang, sinó perquè ha estimat del tot i a tothom amb un amor infinit. Assumir la creu vol dir acceptar i estimar les dificultats amb l’esperança que l’amor de Déu ens farà triomfar, com va fer triomfar Jesucrist, aparentment un gran fracassat. La nostra resurrecció és només la conseqüència necessària del fet d'haver assumit la creu del Crist; si, com ell, vivim per a Déu, Déu ens vol eternament al seu costat. Pel bateig hem estat submergits en la mort del Crist, hem mort amb Crist i ja hem ressuscitat amb Ell, malgrat el nostre pecat.

Josep Esplugas Capdet, prevere.