dilluns, d’octubre 05, 2026

DIUMENGE XXVII DE DURANT L’ANY 03-04/10/2026

 


Benvolguda família de famílies, que és la comunitat, germans/nes amb -Crist, PAU I BÉ: La imatge de la vinya és evocada sovint per la Paraula de Déu per a identificar-la amb el poble escollit d’Israel, i també amb la humanitat. Avui la primera lectura d’Isaïes i a l’Evangeli segons Sant Mateu, estan estretament relacionats.

El profeta Isaïes evoca la relació entre l'amo i la vinya, com a imatge de la relació entre Déu/espòs i Israel/esposa infidel. Quantes coses ha fet l'amo per la vinya esperant que li donaria bon raïm, i en canvi n'obté raïms agres. Com les que ha fet Déu pel seu poble escollit, per nosaltres, i n'ha obtingut sobretot desaires i infidelitats. Déu esperava justícia i bondat, i no veu més que injustícies i el clam dels oprimits, dels pobres, dels desvalguts. Els homes de judà escollits, han malbaratat la seva confiança i n'hauran de respondre davant Déu.  

I nosaltres, com estem administrant i responent a la confiança que ens fa amb els seus els dons? Com justifiquem les diferències socials creixents entre nosaltres i amb els països del tercer món...? 

El salmista, com Isaïes,  canta la vinya del Senyor, el poble d'Israel, contemplant-lo devastat per la seva infidelitat,   apel·la a  la seva misericòrdia. Jesús,  mitjançant una nova paràbola adreçada altre cop als grans sacerdots i als notables del poble,  els compara aquesta vegada amb uns vinyaters homicides, que es neguen a donar al propietari de la vinya  els fruits, maltractant i matant els seus homes. I quan els envia el seu Fill, el treuen fora de la vinya i el maten per quedar-se l'heretat.  És el que viurà Jesús en la seva carn. 

Però Déu, lluny d'obrar amb violència, farà que Jesús, la pedra que rebutjaven els constructors, ara sigui la pedra principal    de   l'Església, el nou poble, donant-li la vinya, que ara és el Regne de Déu,  dient a aquells mals vinyaters: us serà pres el Regne de Déu i serà donat a un poble que el faci fructificar.. L'Església, que som tots nosaltres, té des de sempre la missió d'acomplir la voluntat de Déu, en comunió, donant bon fruit, testimoniant l'Evangeli de l'amor, la justícia i la pau, conscient que el seu origen es troba en la sang del Fill, assassinat fora de la vinya, de Jesucrist, condemnat i crucificat, fora de Jerusalem.

 Benvolguts germans/nes, nosaltres som la vinya que ha merescut tots els favors de Déu, que ens estima i alimenta amb el cos i la sang del seu Fill, que ens dona la força del seu Esperit Sant, perquè donem bon fruit. caminant junts, sinodalment. Donem-ne gràcies  i fem nostres les recomanacions de Sant Pau d’acudir a cada ocasió  a la pregària i a la súplica..., així la pau de Déu, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist, . i d’aquesta manera contribuirem a que la vinya doni el bon raïm que Déu vol per a tothom i serem instruments de la seva pau, com demanava St. Francesc!!!

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

FULL GROC PARROQUIAL

 



FULL GROC ARXIPRESTAL OCTUBRE

 

FULL DOMINICAL 04/10/2026

 

dijous, d’octubre 01, 2026

PARAULES DE COMIAT I AGRAÏMENT A LA PARRÒQUIA DE LA SAGRADA FAMÍLIA

 

Només unes paraules, que me les he portat escrites per si de cas se m’acudia divagar…

Deixeu-me començar amb un conte. Un conte que no és precisament adreçat als nens: el Petit Príncep, de Saint-Exupéry, escrit a mitjans del segle passat. A El Petit Príncep hi ha un moment molt bonic en què el protagonista arriba a la Terra i descobreix un jardí ple de roses. Fins aleshores havia viscut convençut que la seva rosa era única al món, i de cop es troba davant de moltes roses que, a simple vista, s’hi assemblen molt. Això el desconcerta: si n’hi ha tantes, què té d’especial la seva?

Més endavant coneix la guineu, i és ella qui li explica què vol dir «domesticar»: crear lligams. La guineu li fa entendre que una realitat esdevé única per a nosaltres no perquè no n’hi hagi cap altra de semblant, sinó perquè hi hem creat un vincle. I aleshores el Petit Príncep entén què fa especial la seva rosa: és aquella que ha regat, que ha protegit, que ha escoltat, amb qui ha passat temps. És la rosa amb qui ha creat una història.

I crec que amb una parròquia passa una mica això. Quantes parròquies hi ha al món? No sé, però a la diòcesi, n’hi ha 124. Què fa aquesta parròquia especial? Quan un arriba a un lloc nou, al principi tot són noms, carrers —tot i que partia amb avantatge perquè és el meu barri i ja m’ho coneixia tot—, rostres nou. Però amb el temps aquell lloc es va omplint de persones concretes, de converses, de celebracions, d’alegries, de dificultats. I sense adonar-te’n, aquella parròquia es converteix en una part de la teva vida.

Quan penso en aquests anys aquí, em venen molts d’aquests moments. Em venen al cap especialment els joves, amb qui he tingut la sort de compartir tantes coses, sortides, pelegrinatges d’estiu…; les colònies amb l’esplai; els dinars de la parròquia, fent de cuiner amb el Jordi; tantes celebracions, converses amb alguns de vosaltres. Tot això forma part d’aquesta història i és motiu d’un agraïment molt gran.

Però si hagués de dir què és el més important de tot, no serien les activitats. El més important ha estat intentar, cada dia i amb totes les meves limitacions, transmetre-us una cosa molt senzilla: que el Senyor us estima. Que us estima de veritat. Que la vida cristiana comença quan descobrim que som estimats per Déu i deixant que aquest amor vagi transformant la nostra vida. Si alguna cosa d’això ha pogut arribar al cor d’algú durant aquests anys, ja dono moltes gràcies al Senyor.

I per això avui tampoc voldria posar massa l’accent en el fet que jo marxi. La Sagrada Família continua. La parròquia és molt més que un mossèn que arriba o que se’n va. És una comunitat que el Senyor ha anat construint durant molts anys. I estic convençut que el Senyor vol fer coses grans aquí.

Jo continuaré pregant molt per vosaltres. Pregaré per tots vosaltres i també per aquells que encara han de trobar aquí casa seva. Pregaré perquè continueu creixent en comunió, perquè hi hagi conversions i vingui gent nova, perquè els joves descobreixin el Senyor, perquè hi hagi vocacions i perquè aquesta parròquia sigui cada vegada més família de famílies, que acull tothom qui arriba.

I fixeu-vos el més bonic de la imatge de la rosa: El vincle que hem creat no serveix per quedar-nos mirant enrere, sinó per donar gràcies pel que hem rebut i continuar cuidant allò que Déu ens ha confiat. Ara us toca continuar cuidant aquesta parròquia, continuar estimant-la, continuar fent-la créixer.

Per això avui em surt sobretot dir-vos gràcies. Gràcies per l’acollida, per la confiança, per la paciència, per tot el que m’heu ensenyat i per haver-me deixat compartir una part de la vostra vida. No vull dir noms perquè me’n deixaré i em sabrà greu. Només em limito a donar les gràcies a mn. Joan, com a rector, per la teva disponibilitat, pel goig d’haver fet equip amb tu. També a mn. Josep, mn. Paolo i mn. Quique per tot el que hem compartit i per la fraternitat que m’heu demostrat. També a tots els joves, amb qui potser hem compartit més, i que sou exemple a la parròquia del què vol dir ser una veritable família, acollir tothom. Gràcies als que sou aquí, als que no han pogut venir i els que tenim de missions, repartits pel món. I sobretot, gràcies al Senyor, perquè és Ell qui ens ha posat en el camí els uns dels altres.

Que el Senyor continuï fent coses grans a la Sagrada Família. I que, passi el temps que passi, no oblideu mai això que he intentat repetir-vos de tantes maneres durant aquests anys: que sou immensament estimats per Déu.

Mn.  Joan Hernàndez Plaza

Diumenge XXVI de durant l’any – 27/09/2026

 


«L’esperança no defrauda», diu sant Pau a la carta als Romans. I crec que les lectures d’avui són, en el fons, un cant a l’esperança, encara que a primer cop d’ull potser costi una mica veure-ho.

Perquè, per a Déu, sempre hi ha un nou començament. El passat mai no és una llosa que ens esclafa definitivament. Fixeu-vos que la crida de Déu sempre és aquí i ara. Avui ens crida. Avui torna a convidar-nos a acollir l’amor que ens vol comunicar i a respondre-hi.

Nosaltres som especialistes a mirar el passat, definir-nos a partir d’aquí i dir: «jo soc així», «jo no tinc remei», «sempre acabo fent el mateix». Però Déu canvia la mirada. Déu ens mira i veu també allò que podem arribar a ser si ens obrim a la seva gràcia, si deixem actuar l’Esperit Sant, que ens va transformant dia a dia. El nostre «no» d’ahir no impedeix que avui puguem dir que sí.

Per això la crida a treballar a la vinya de l’Evangeli és una crida de cada dia. I això suposa no viure de renda. No serveix haver dit que sí al Senyor un dia i ara dir-li: «mira, deixa’m en pau, que vull fer la meva». Passa una mica com en una parella o en un matrimoni: no n’hi ha prou d’haver dit «t’estimo» una vegada. Cal tornar-ho a dir i, sobretot, tornar-ho a viure.

La crida del Senyor es concreta en el dia a dia: en la pregària, en els sagraments, en les Escriptures, en el germà. I cada dia hi haurà alguna ocasió nova per dir: «Senyor, avui també vull complir la teva voluntat». Potser serà perdonar algú, tornar a pregar de debò, anar a confessar-nos, deixar alguna cosa que sabem que ens fa mal, o fer aquell pas que fa temps que anem ajornant.

Però l’Evangeli ens dona encara una altra esperança: el nostre «no» al Senyor no és definitiu mentre som en aquesta vida. I això ens ha de sostenir a nosaltres, però també ens ha d’ajudar a esperar la conversió dels altres. Déu no es cansa mai de cridar els seus fills. No deixa mai d’anar darrere el cor de l’home, fins a l’últim moment. Per això hem de continuar pregant per aquells que sembla que són molt lluny, perquè el Senyor sap arribar allà on nosaltres no arribem.

I avui, que per a mi també és un dia especial, miro aquests anys passats aquí i penso precisament en això. Quantes vegades he vist persones que han anat dient que sí al Senyor: algú que tornava a la fe, algú que començava a pregar, algú que feia un pas que li costava, persones que senzillament han anat sostenint amb fidelitat la vida d’aquesta parròquia. I també jo he hagut d’anar dient que sí al Senyor aquí, moltes vegades gràcies a vosaltres, perquè Déu també ens crida i ens sosté a través de les persones que posa al nostre costat.

Per això avui em surt, sobretot, donar gràcies. Aquesta parròquia ha estat per a mi una part de la vinya on el Senyor m’ha fet treballar, créixer, equivocar-me, tornar a començar i estimar. I ara aquesta etapa s’acaba, però la crida continua. Per a mi, en un altre lloc; per a vosaltres, aquí. La vinya no és nostra; és del Senyor.

I veure la fe dels altres també ens ha d’esperonar. Perquè podem ser dels qui hem dit moltes vegades «sí, Senyor», però després continuem reservant-nos espais on li diem: «aquí no t’hi fiquis». Potser en una relació, una ferida, una comoditat, una por o una decisió que sabem que hauríem de prendre.

Ara bé, fixeu-vos que Jesús ens precedeix. Sant Pau ens diu a la carta als Filipencs que Crist «s’abaixà i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu». Ell és el Fill que ha dit sí al Pare fins al final. I aquí hi ha la bona notícia: nosaltres no hem de fabricar aquesta obediència amb les nostres pròpies forces. És l’Esperit Sant qui va modelant el nostre cor i ens va fent cada vegada més semblants a Crist.

Potser avui podem demanar al Senyor, simplement, que ens faci veure algun àmbit de la nostra vida on sembla que li diem que sí, però en realitat encara ens el reservem per a nosaltres. I que allà ens concedeixi la gràcia de dir-li avui que sí. Perquè, encara que ahir li haguéssim dit que no, avui podem tornar a començar.

Joan Hernàndez Plaza, prevere.

dimarts, de setembre 22, 2026

DIUMENGE XXV DE DURANT L’ANY 19-20/09/2026

 


Benvolguda família de famílies, que és la comunitat, germans/nes amb Crist: Un any més celebrem la festa de la Mare de Déu de Vallibana, patrona de l’Associació cultural “El Maestrat” de Terrassa. Rebeu també una salutació molt especial  tots els qui en formeu part!. Què lluny estan els nostres camins i els nostres pensaments dels de Déu. Ens ho diu per boca d'Isaïes: els meus pensaments i els meus camins estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra. Tot i així, Déu sempre és a prop nostre, si l'invoquem amb sinceritat, perquè els seus camins són camins de bondat..., les seves obres són obres d'amor.        

Jesús, a l’evangeli d’avui ens presenta, novament amb una altra paràbola, el Regne del cel com un do que Déu ens ofereix generosament, i no pas  un guany o dret adquirit nostre. El propietari surt una i altra vegada a buscar treballadors per la seva vinya. N'hi ha que han tingut la sort de treballar des de primera hora del matí, els primers amb que ha pactat un denari, que representava el sou normal d’una jornada. D'altres han començat més tard, fins arribar als que s'hi han incorporat poc abans de abans de pondre's el sol. A l'hora de passar comptes, el propietari comença pels darrers i  els paga el jornal sencer: 1 denari. Quan arriben els primers, i cobren el mateix jornal, rondinen. El propietari els ha de recordar que els ha pagat el pactat. Adonem-nos que la vinya era el símbol d'Israel, el poble de Déu, i que els jueus per la seva part es consideraven els primers, mentre que els pagans, si de cas, havien de ser els últims.  Déu mostra que no exclou ningú i que tots estem cridats a "treballar a la seva vinya", que som tots nosaltres, la seva església. 

Podem preguntar-nos, si nosaltres no patim de vegades del mateix mal que els primers jornalers, quan ens sembla que aquells que acaben d'incorporar-se a les nostres comunitats poden fer canviar "allò que sempre s'ha fet així"?. Jesús  ens convida a ser acollidors i a obrir-nos els uns als altres per compartir i gaudir dels carismes que cadascú pugui aportar en bé de la comunitat. Alhora, ens convida a ser humils i generosos, a no deixar-nos portar pels criteris economicistes, moguts sovint per la cobdícia, sinó pels criteris de Déu, de generositat, de compassió i de bondat envers els altres, especialment els més febles i necessitats. Al cap i a la fi, el “denari” de la paràbola, a més de ser el sou just que correspon a la feina d’una jornada, representa l’actitud necessària per a reconèixer  la dignitat que Déu ha donat a tota persona. 

Benvolguts gns/nes, agraïm a Déu que puguem participar del seu Regne, i demanem-li, amb la intercessió de Maria, sota l’advocació de Vallivana que ens ajudi a renunciar als nostres privilegis  de primers, en favor dels darrers, portant una vida digna de l'Evangeli de Crist, com fa i ens recomana St. Pau.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

ROMERIA A MONTSERRAT

 

FULL GROC PARROQUIAL

 

FULL DOMINCAL 20/09/2020

 

dilluns, de setembre 14, 2026

DIUMENGE XXIV DE DURANT L’ANY 12-13/09/2026

 


Benvolguda família de famílies, que és la comunitat, germans/nes amb Crist: Avui la Paraula de Déu ens parla de com afrontar el conflicte en la nostra convivència, a través de  l’experiència del perdó. 

A on troba Jesús el fonament per subratllar-ne la importància? Recordem la reacció de Jesús davant la pregunta de Pere: ha de perdonar sempre, setanta-vegades set; i explica la paràbola del rei generós, símbol del Déu que perdona. Jesús es fonamenta en el misteri de Déu; Jesús parla de Déu. I no el Déu que mana, o prohibeix, o premia o castiga; sinó en el que Déu és i fa: Déu estima i perdona, perquè és compassiu i benigne. Jesús parla de la seva experiència de Déu com a Fill. Déu perdona aquesta humanitat tant conflictiva. El  que ha de marcar la vida humana a la llum de Déu és l’amor perdonador com a clima i àmbit general de la nostra vivència dels conflictes. Per això hem de ser capaços de sentir-nos pecadors i perdonats. 

L’actitud madura davant el pecat dels altres és reconèixer el propi pecat. Aquest és segurament un dels punts més delicats del missatge evangèlic i que desperta més reticència. Parlar del pecat del món i dels altres comporta reconèixer les febleses de la pròpia vida, la mesquinesa del nostre amor, la necessitat de reconèixer-se pecador.

En el mateix nucli de l’experiència de pecat hi ha l’experiència del perdó.  El fet de saber-nos perdonats ens impulsa a entrar en la intimitat de la nostra consciència i reconèixer el nostre pecat sense necessitat de negar-lo per a  poder viure en pau. 

Aleshores, què significa pròpiament perdonar, què comporta?. Sense esgotar el tema, podem dir que perdonar és no desitjar mal a qui ens ha ofès, excloure sentiments de venjança i de rancor, evitar alegrar-se de les seves desgràcies; és viure una relació amb l’ofensor igual com amb els altres. 

De vegades haurem sentit o fins i tot compartit l’expressió: “no puc perdonar, perquè no puc oblidar tot el mal que m’ha fet”. Oblidar és una funció de la memòria, mentre que perdonar pertany al cor. I Jesús ens demana perdonar. Si ens esforcem a perdonar, l’ofensa acaba mitigant el seu record. Però si estic constantment recordant l’ofensa, serà gairebé impossible perdonar. Per això, si recordem quantes vegades vam ser nosaltres qui vam ferir, amb raó o sense, altres persones -fins i tot el Senyor- ens serà molt més fàcil perdonar, perquè voldrem que ens entenguin i ens perdonin de la mateixa manera que ho fa Déu amb nosaltres. I és que aquest perdó nostre és la resposta al perdó inicial de Déu.

Benvolguts/des: Perdonar per al cristià no és una opció. És una necessitat, ja que Déu ens perdona, en la mesura que nosaltres perdonem als nostres deutors.

Joan Làzaro i Padrós. prevere i rector.

INICI DELS GRUPS D'ACIVITATS INFANTS/JOVES

 

FULL GROC PARROQUIAL

 

FULL DOMINICAL 13/09/2026

 

dimecres, de setembre 09, 2026

DIUMENGE XXIII DE DURANT L’ANY 05-06/09/2026

 


Benvolguda família de famílies, que és la comunitat, gns/gnes amb Crist: Quina és la sintonia que avui trobem darrera la Paraula de Déu que hem escoltat? Que Déu ens estima i vol el millor per la humanitat, i per tant, mai es desentendrà de nosaltres. Sap que no som perfectes, i que ens costa reconèixer els nostres errors.  Per això, des d’un bon principi Déu vetlla pel poble escollit d’Israel, signe de la humanitat, a fi que no s’aparti del bon camí que li traça. 

Es val, entre d’altres, de profetes com Ezequiel: ”Fill d’home, t’he fet sentinella perquè vetllis sobre el poble d’Israel...  Si  jo amenaço a un pecador amb la mort, i tu no li dius res i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal, ell morirà per culpa seva, però jo et faré responsable de la seva sang. Així exerceix el que avui anomenem “la correcció fraterna”,  que cerca amb amor el bé del germà i alliberar-lo, sense humiliar-lo, del mal i del pecat. Jesús a l’Evangeli ens posa davant la mateixa tessitura i ens ofereix uns mitjans per a exercir-la en el si de la comunitat. 

Si un germà peca, no podem quedar indiferents, com si sentíssim ploure. Hem d’intentar fer alguna cosa. Corregir significa “ajudar a regir”, ajudar a governar la pròpia vida. Per això, ens proposa tot un procés que neix de l’amor sincer i que passa pel diàleg personal amb l’altre, amb paciència i discreció. Si en fa cas, ben segur que es refarà el lligam amb la comunitat. Aquell comprendrà que tot ha estat pel seu propi bé.

Però,  si no en fa cas,  aleshores hauran d’intervenir  dos o tres testimonis,  perquè s’adoni que el seu error és manifest per a més persones; i si, encara, persisteix en el seu pecat, caldrà parlar-ne amb la comunitat reunida, perquè comprengui que la seva actitud afecta a tothom. Si tampoc s’esmena, ell mateix s’haurà exclòs de la comunitat.

En tot cas,  la correcció fraterna s'ha d’exercir cercant la comunió i des del propi testimoni , tenint present el que està malament als ulls de Déu, no als nostres. Jesús ens diu que al costat de la correcció fraterna personal i comunitària, hi ha un altre element fonamental per la vida de la comunitat, la pregària compartida de petició al Pare, feta en el seu nom  Així podrem demanar perquè uns i altres acceptem i exercim adequadament  la correcció fraterna en el si de la comunitat.

I per què  en el si de la comunitat?  Jesús ens respon: Tot allò que lligareu a la terra quedarà lligat al cel, de manera que farà créixer la nostra comunió amb Déu.  I allò que ho pot lligar millor és l’amor. Sant Pau ens diu que: Qui estima no fa cap mal als altres. Estimar és tota la llei.

Benvolguts/des: Tot començant un nou curs, alcem la mirada a Crist i als germans, sentim-nos membres actius de la comunitat, família de famílies, i moguts per l’Esperit Sant, treballem per fer-ne un espai de comunió, de perdó i de conversió, fidel a l’Evangeli, esforçant-nos per acollir, exercir i rebre la correcció fraternalment, com un exercici d’amor, per a construir junts un món millor, que comença dins i al voltant nostre.

Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.

ELS JOVES

 

Un grup de joves, acompanyats d'alguns adults de la Parròquia de la Sagrada Família, van participar a La Missa del diumenge 6 de setembre de 2026, de TVE a Sant Cugat, amb els cants i les lectures. Ho van fer molt i molt bé!!!

FULL GROC PARROQUIAL

 

FULL GROC ARXIPRESTAL

 

FULL DOMINICAL 06/09/2026