La Paraula que hem escoltat, ens
confirma que Déu fa camí amb nosaltres, i ens fa costat davant les
dificultats, però a la seva manera, no a
la nostra.
Aquesta és l’experiència d’Elies, que fuig de
la reina Jezabel que el vol matar, i en la soledat de la muntanya de l’Horeb,
dins una cova, Déu se li revela, no pas d’una manera espectacular: forta
ventada, terratrèmol o foc; sinó en el so d’un aire suau, que ens recorda la
imatge de l’Esperit, signe de la seva acció benèfica, que es manifesta enmig de
la vida senzilla i quotidiana. També descobrirem
com això també s’ha esdevingut al llarg
de la nostra història personal.
Davant l’obstinació de la humanitat de seguir
altres camins que la porten a l’abisme, Déu ha segellat definitivament la seva aliança amb nosaltres,
a través de Jesús, el seu Fill, a fi
d’alliberar-nos d’una esclavitud molt pitjor a la d’Egipte: la del mal i del
pecat. Jesús, després de mostrar els seus deixebles, que es pot superar
la dificultat de la manca d’aliment per a tantes persones, amb el miracle de la
multiplicació, obliga als seus deixebles a pujar a la barca i travessar cap a
l’altra riba. Ell acomiada a tota la gentada i puja tot sol a la muntanya per a
pregar. Per a trobar-se amb Déu Pare. No es poden superar els entrebancs sense estar bens plens del Senyor, sentir la
seva presència dins nostre, confiant plenament en Ell. Els deixebles,
enviats per Jesús a la barca, davant les
onades i el vent en contra, no
avancen, i quan a altes hores de la matinada veuen venir Jesús, caminant sobre
l’aigua, en comptes
d’alegrar-se,
s’esveren i criden de por. Per què? Els manca fe: No tingueu por, que sóc jo”, els diu Jesús. Amb
ell no hem de tenir por, sinó fe. Ell ens ajuda a superar les dificultats.
Però els deixebles no les tenen totes, tampoc Pere quan li diu: :”Senyor, si sou vós, maneu-me que vingui
caminant sobre l’aigua”. Jesús el convida a anar-hi. I Pere, fa els
primers passos, però, la força del vent, el fa dubtar, s’oblida que Jesús
vetlla per ell, i s’enfonsa. Aleshores crida:”Senyor, salveu-me”. Quina gran pregària, a la que Jesús
respon a l’instant, donant-li la mà, mentre li diu: Quina poca fe! ¿Per què dubtaves? I quan hagueren pujat a la barca, el vent
amainà. Nosaltres hem de reconèixer com
Pere, que davant les vicissituds de la
vida, com la pandèmia actual, ens cal
l’ajut de Déu, a través de la Paraula i la vida de Jesús i la força del seu
Esperit Sant. La seva mà sempre està estesa envers nosaltres, ell ens ajuda a
avançar i és l’únic que ens manté a flotació i evita el naufragi.. Per això, com els
deixebles a la barca, imatge de l'Església, hem de dir-li amb fe: Realment ets el Fill de Déu”.No siguem com els
israelites contemporanis de St. Pau, que
malgrat “ha sortit d’ells, el Crist, que és Déu per
damunt de tot” ,el rebutgen, i això
l'entristeix. També nosaltres coneixem situacions
de l'Església, del món, de la societat o de les nostres famílies que ens
provoquen tristesa i dolor, però que com en St. Pau, ens han d'estimular a
continuar el camí, amb Jesús, mantenint sempre manté la mà estesa. Santa Teresa
Beneta de la Creu (Edit Stein), religiosa
i màrtir en els camps d’extermini nazi, de qui avui, si no fos diumenge, en celebraríem
la festa; i Pere Casaldàliga, religiós claretià, nascut a Balsareny, mort ahir,
a l’edat de 92 anys, després de tota una vida entregada al servei i en la
defensa dels drets dels més pobres a St. Felix de l’Araguaia (Brasil); són dos
bons testimonis de vida, fonamentats en la fe en Crist, que, van donar-se, amb
fe i sense por, en favor dels més desvalguts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge