Durant la Segona Guerra Mundial, en els camps
de concentració nazis, hi havia un presoner, Viktor Frankl, psicòleg de família
jueva, al qual se li va encarregar la cura dels malalts del camp, amb la
misèria de material mèdic i medicines que hi havia. Ell s’adonà que la forma
física del presoner era totalment indiferent a l’hora de sobreviure. Allò que
mantenia la gent en vida era tenir un motiu per seguir vivint, és a dir, si
trobaven quin era el sentit de la seva vida.
La humanitat veu sovint el sofriment com un
sense sentit. Un sense sentit que posa davant de la persona la profunda
limitació que la portem escrita en el nostre ADN. I és totalment utòpic pensar
en què algun dia podrem eliminar tot el sofriment, sigui físic, moral,
psicològic, espiritual, aquí en aquest món.
Déu però, ens obre un camí, el camí del sentit
que pot adquirir el sofriment. El Pare ha volgut que el sofriment estigués en
el cor de la redempció, perquè també el sofriment i la mort havien de ser
redimits. Per això, Jesucrist ha assumit també aquestes realitats en ell: si
no, no haurien estat redimides. Així, en els nostres sofriments, d’ara o del
futur, podem unir-los al valor salvífic que té el sofriment de Crist. No hem de
buscar el sofriment pel sofriment sinó que és bo intentar mitigar-lo, però el valor
cristià del sofriment es fonamenta en la caritat ―és a dir, l’amor―: com Crist,
sofrir estimant, per donar vida al món. El sofriment serà el mateix, però passa
de ser un sense sentit, a ser un instrument de salvació.
La figura del Servent Sofrent, que escoltàvem
en el profeta Isaïes, a la llum de l’Evangeli, se’ns il·lumina, tot posant-li
un rostre: el de Crist. Alhora, el Servent Sofrent posa llum sobre tota la
dimensió de sofriment i redempció obrada per Crist durant la seva vida,
especialment, durant la Passió.
Aquesta figura, se’ns queda fusionada amb la
que la carta als Hebreus ens posa en escena avui: el Gran Sacerdot Jesucrist. La
mort sofrent de Crist es converteix en l’ofrena que obre ja per sempre l’entrada
a la participació de la vida divina, a la qual estem tots cridats. I el nostre
sofriment, unit al de Jesucrist, també porta molts, de manera misteriosa, a participar
de la vida divina.
En el dia a dia veiem com estimar és
habitualment sinònim de sofrir. Qui no vulgui sofrir, que no estimi. I en
aquest camí d’amor al qual ens crida el Senyor, l’Evangeli ens el concreta: el
servei lliure és fruit de l’amor. És obvi que el servei esclau no és pas fruit
de l’amor, però del que parla aquí el Senyor és el servei d’aquell que per amor
es fa últim. Però… l’últim lloc ja està sempre ocupat: sempre hi trobem el Servent
Sofrent. I seure a la seva dreta i a la seva esquerra en el Regne vol dir,
seure als últims llocs, servint, donant la vida.
El servei, molts cops, és font de sofriment. I
possiblement ho experimentarem aquest curs els joves, que comencem una tasca de
servei a diferents persones que ho necessiten. Potser hi haurà sofriment, però
això no ens ha de desanimar: ens ha de moure l’amor, trobar Crist en l’altre
que em necessita i saber que jo també li estic portant a Crist amb la meva
presència com a batejat.
I el punt culminant del servei, de l’amor, de
la donació ―tots ells sinònims aquí― és donar la vida. Molts cops això de donar
la vida queda una mica eteri: si dono la meva vida, o bé em quedo sense o bé la
tinc però no em pertany i jo ja no puc fer el que vulgui. Crist, davant d’això,
no s’arronsa i en cada Eucaristia podem veure la voluntat que té d’estimar-nos
fins a l’extrem, donant la vida.
El Senyor ens serveix, des de l’últim lloc,
donant la seva vida, fruit de l’amor que ens té. Per això nosaltres, també hem
de donar la vida pels germans. Taula de l’Eucaristia i taula del servei, de la
caritat són dues dimensions d’una mateixa taula: no es poden separar. Una ens
porta a l’altra. Entremig hi trobarem el sofriment? Molt probable, però tinguem
una cosa clara: estem entrant dins de l’obra de salvació que Déu ha fet per a
tota la humanitat.
És aquí on hem de trobar el sentit de la
nostra vida: en la dinàmica Eucarística: donar-nos als altres, servir-los,
units al servei de Crist i donar gràcies en tota ocasió.
Joan Hernàndez Plaza, prevere i vicari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge