Acabem amb la tercera manifestació o epifania
del Senyor Jesucrist d’aquests dies que ens porten a anar-nos endinsant poc a
poc en el ministeri públic de Crist: les noces de Canà.
La lectura superficial d’aquest fragment ens
porta a veure-hi el primer dels miracles que fa Jesús i que l’Evangeli segons
sant Joan ens ho recull. Pot ser també una manera com de santificar el
matrimoni, d’origen natural, amb la seva presència. Fins i tot podríem dir que Déu
és un Déu que comparteix les nostres alegries, els moments bons i que no vol
que estiguem tristos, sinó joiosos.
Però la primera lectura ens dona la clau: són
les noces d’Israel amb el seu Senyor: «El qui t'haurà reconstruït et prendrà
per esposa com un jove esposa una donzella; el teu Déu estarà content de
tenir-te com el nuvi està content de tenir la núvia.» Són les noces del nou
Israel ―l’Església― amb Crist ―el seu espòs―: les noces de l’Anyell.
Per això, els vertaders nuvis no són els que
es casaven en aquella ocasió, sinó Déu i el seu poble, representats per una
mare i un fill. Maria és icona de l’Església, del veritable Israel, és la filla
de Sió. Crist és l’Espòs de l’Església que ve a segellar aquestes núpcies amb
el sacrifici en la Creu, amb la seva sang, el vi nou, el vi de la nova Aliança.
Aquest vi, que no és com l’antic, sinó que és
més bo, Déu ens l’ha reservat per a la segona fase de la història, que ha
començat amb la missió de Crist: aquest és el vi millor.
És significatiu que Jesús vulgui tornar
l’aigua en vi en unes piques de pedra. Podria haver-ho fet diferent però això
ens dona una informació preciosa: l’antiga creació significada per l’aigua de
les piques destinades a la purificació, és a dir, l’antiga creació caiguda en
el pecat ―per això necessita la purificació― esdevé la nova creació, el vi
millor; és la nova criatura, la restauració de la imatge de Crist en nosaltres.
És curiós de veure com no diu «l’aigua que
s’havia transformat en vi” sinó «l’aigua que s’havia tornat vi». És com si volgués
abreujar tot el procés que naturalment converteix l’aigua en vi: aigua, terra, cep,
raïm, vi. I el vi té dues formes d’acabar segons l’Evangeli: la primera és molt
evident: en Eucaristia, en Sang de Crist. L’altra és la degradació del vi ―de
fet, oxidació― en vinagre, el vinagre que li fan beure a la Creu.
La nostra creació té dos destins possibles: si
es queda com està, es degradarà com el vi en vinagre. Si esdevé transfigurada,
feta nova creació, esdevindrà com el cos de Crist, transfigurat, com el vi
transformat en la seva Sang, aquesta és la nova Aliança, l’aliança matrimonial
de Déu pel seu poble.
Per això, en Crist nosaltres esdevenim aquesta
nova creació, apareixem ja com a imatge de Déu, com a compliment del designi
del Pare. Crist ve a complir el designi del Pare, a fer la seva voluntat i la
seva voluntat és ―com deia Jesús a Nicodem― que «no es perdi ningú dels qui
creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna». És el designi de Déu complert en
la seva entrega en la creu «tot s’ha acomplert» ―diu Crist abans de morir―.
Què serien unes noces sense amor? Doncs
aquesta és la relació que ve a tenir Déu amb nosaltres, és una història d’amor.
Tota la història de l’univers, del nostre món és una història d’amor. Nosaltres
hi estem dins, som partícips d’aquest amor. Qui ha tastat l’amor algun cop, sap
que sempre ve associat a la joia, la joia que Déu ens vol comunicar. Ell és el
veritable «joiós», el més bell, el que pot venir a omplir la nostra vida, a
esposar-se amb nosaltres.
Així és el nostre Déu, un Déu apassionat, que
vol crear un poble seu, «apassionat per fer el bé», que visqui amb passió la
vida, que estimi, que ho doni tot, que no es guardi res. I quina escola d’amor
més gran que podem tenir que l’escola de la Trinitat, on Déu mateix és el
nostre mestre, que ens ensenya a partir de la pràctica: Pare, Fill i Esperit
Sant ens estimen perquè nosaltres puguem estimar Déu i estimar Déu en els
germans.
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge