Epifania, vol dir manifestació. Aquest dijous,
dia 6 celebràvem la gran manifestació de Crist a tots els pobles representats pels
tres mags. Però no és l’única manifestació de Crist que la litúrgia ens posa en
aquest final del cicle de Nadal.
El Baptisme del Senyor que celebrem avui i les
noces de Canà, que serà l’Evangeli del diumenge vinent, componen com un tríptic
de manifestacions o epifanies del Senyor. Serveixen per fer de frontissa entre
el temps de Nadal i el temps de durant l’any que començarem a partir de demà i
durarà fins el Dimecres de Cendra.
Si entrem més en aquest misteri que avui se’ns
proposa contemplar, veurem com és un dels pocs moments de l’Evangeli que ens
surten directament les tres persones de la Trinitat: la veu del Pare, el Fill
encarnat i l’Esperit Sant en forma de colom. Aquesta manifestació, a l’inici de
la vida pública de Jesús i a l’inici del temps de durant l’any és com si fos un
segell de garantia que ens posa el Pare, a través de l’Esperit Sant, perquè
reconeguem en aquell que es bateja, la Paraula que s’ha fet carn i ha habitat
entre nosaltres.
Aquest any, llegim el baptisme de Jesús segons
la narració que ens fa sant Lluc. Sembla que vol fer un paral·lelisme entre l’inici
del ministeri públic de Jesús amb l’inici de l’Església en la Pentecosta. Lluc
és el mateix autor de l’Evangeli i dels Fets dels Apòstols. Per això, dona
importància a la pregària i a la presència de l’Esperit Sant en tots dos
relats.
En els dos casos, es tracta d’una unció de
l’Esperit Sant per a una missió. És la missió de Jesús que comença com
l’Església, amb el Baptisme. Vaja, de fet, hauríem de dir al revés: l’Església
comença la seva missió en el món, com la va començar Crist, el Cap, l’Espòs. És
el que estava anunciant Joan Baptista «Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb
foc». Batejar vol dir submergir, és a dir, submergir totalment, quedar
totalment impregnat per l’Esperit Sant i pel seu foc que empeny a la missió.
Per aquesta raó, una Església que no té
present la seva missió en el món, un cristià que no té present la seva missió
en el món, és que no està totalment impregnat de l’Esperit Sant.
Una Església que no té com a primer i
principal objectiu estendre l’Evangeli, el Regne de Déu, fer deixebles,
santificar el món, etc. i es converteix en una gestoria, una ONG o a saber què,
no té raó de ser. L’únic sentit que té l’Església és complir allò que el Senyor
ha manat, és a dir, ser fidel a la seva missió.
Igualment, un cristià que no té com a primer i
principal objectiu el mateix que hem dit abans i per davant de tot això hi posa
altres coses… no és fidel al seu Baptisme. Has estat submergit en l’Esperit
Sant, la seva missió t’ha impregnat tots els porus, ha arribat fins al més
íntim de l’ànima…
Què hi ha que posi per davant de tot això? És
una pregunta que és bo que ens fem. Quines prioritats passen per sobre de la
meva missió? Tot el relacionat amb la fe no és una cosa més entre les altres,
sinó que compromet tota la vida. És el punt central, la columna ver la qual, la
resta de coses giren.
Els sants no són persones diferents de
nosaltres: eren pecadors, tenien les seves limitacions… però sí que havien fer
de la seva relació amb Déu el punt central de la seva vida i a això ho
orientaven tot, deixant-se transformar poc a poc, dia a dia, per l’Esperit Sant.
I per això eren foc, perquè deixaven que l’Esperit Sant obrés en ells la
voluntat del Pare. Per això, cada vegada assumien més en la seva vida, les
paraules del Pare a Crist: «Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he
complagut».
En cada Eucaristia demanem dues vegades que el Senyor enviï el seu Esperit Sant: just abans de la consagració i durant la pregària Eucarística també demanem l’Esperit Sant per a la seva Església, reunida al voltant de l’altar. Per això, en cada Eucaristia, el Pare també ens diu a cadascú de nosaltres «Ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut».
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge