- Introducció
Fa dos diumenges la litúrgia ens donava l’oportunitat de
considerar la prioritat de la caritat (el bon samarità), el diumenge passat ens
parlava de la l’excel·lència de l’escolta de la paraula de Jesús (Marta i
Maria), avui ens parla de la pregària de petició. Primer a Gn, amb el divertit
estira i arronsa entre Déu i Abraham, i després a l’evangeli
- Què hem
de demanar?
El Pare donarà l’Esperit Sant als que l’hi demanin,
perquè és això el que li hem demanar: l’Esperit Sant, que ens orienti en les
decisions que lliurement hem de prendre.
- El poder
de Déu està al servei del bé de l’ésser hjumà
No pot ser altrament perquè Ell és amor fidel. Tant
l’episodi de Gn com el discurs de Jesús ens manifesten la predisposició de Déu
a actuar a favor nostre. A Déu, Pare bo, li agrada que els seus fills li
demanem allò que ens convé i que Ell està disposat a donar-nos. La sorpresa és
que està disposat a donar-nos en plenitud allò que gosem de demanar-li: El seu
Esperit Sant, el perdó i la vida eterna. I no només a distància, sinó
implicant-se i comprometent-se en la història de la humanitat, que és el que
ens adverteix la carta als colossencs: “Vosaltres
éreu morts i Déu ara us ha donat la vida”.
- Providència
i llibertat.
Dèu no violenta mai la llibertat de l’ésser humà. Vol que
demanem amb confiança perquè som seriosament lliures, perquè Ell ens ha creat
seriosament lliures. Demanar no és només bla bla bla, demanar exigeix una coherència de vida
en la fe i en el compromís en la transformació de la realitat. No podem dir
“Que vingui el vostre Regne” si no estem disposats a fer-lo venir, o “Doneu-nos
el pa”, si no estem disposats a produir-lo, o que es faci la seva voluntat, si
no estem disposats a descobrir-la i a treballar pel Regne de Déu, amb el mateix
grau de compromís que Jesús.
Josep Esplugas i Capdet, Prevere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge