Diumenge XXXIII Temps de Durant l’Any (C)

•  Primera Lectura: Ml 3, 19-20a
• Salm 97
• Segona Lectura: 2Te 3 7-12
• Evangeli: Lc 21, 5-19

Si tot l’Evangeli és bastant contracultural, avui encara més. Qui li interessa parlar del què passarà al final de la història? Qui li interessa parlar del final de la seva vida? És una cosa que o bé fa por perquè sabem que ve la mort i que tot això que tenim aquí s’acabarà o bé ni hi penso perquè jo visc el dia i la meva vida no té una direcció, una meta.

Sigui com sigui, avui el Senyor ens convida a la confiança. Sabem que sempre hi ha hagut guerres, moments de persecució dels cristians, desastres naturals… confiem en Ell, perquè ens ha revelat com acaba tot això: regnant Ell sobre tota la creació, eliminant el dolor, la mort, la tristesa i donant-nos vida i alegria per sempre.

Alhora avui també ens avisa d’unes certes derives que sempre hi ha hagut i que sempre hi haurà. «Estigueu alerta, no us deixeu enganyar, perquè vindran molts que s'apropiaran el meu nom. Diran: "Soc jo", i també: "Ja arriba el moment"». És a dir, quin és el nom de Jesús? El nom de Déu «Soc jo» o «Jo soc», que és el nom amb què Déu es revela en la bardissa a Moisès. Per tant, alguns es faran passar per salvadors, per déus a la terra, que exigiran només allò que pot exigir Déu: una adhesió total i incondicional.

Sempre hi han estat i sempre hi seran. En moments difícils i que veiem com tot s’esfondra poc a poc, és una sortida natural buscar alguna cosa o algú en qui aferrar-nos per no veure’ns sepultats o engolits pels esdeveniments i quedem nosaltres també devastats. El Senyor ens demana tenir confiança, aquesta confiança que brolla de la fe i l’amor en Déu. Si no, és normal que en la meva vida em construeixi un ídol, un fals déu, d’alguna persona, situació, objecte, teoria. «No hi aneu» perquè us destruirà. Fixeu-vos a què ens han portat totes les ideologies polítiques del segle xx? Fixeu-vos què passa en el món, en el si de les famílies quan posem el diner com un ídol? Fixeu-vos què passa quan idolatrem una persona, per exemple, un jugador de futbol o bé un equip?

Per tant, davant aquestes realitats i davant de tot allò que vindrà, Crist ens convida a dues coses: a no donar-li l’esquena i saber que vindrà tribulació, i a confiar en Ell com sempre hem de fer, perquè Ell no defrauda.

Ara que ja només ens queda un diumenge, el que ve, per acabar l’any litúrgic, el Senyor ens convida a fixar-nos en el final de les coses. A l’inici de l’any litúrgic, d’aquí dues setmanes intensificarem la nostra pregària que fem en cada Eucaristia: «veniu, Senyor Jesús». Però mentrestant la vida continua i sant Pau ens dona també una clau per com viure malgrat saber que tot això és efímer: treballar amb pau per guanyar-nos el pa que mengem. És a dir, no fugir del món o esperar que els altres em mantinguin, sinó mullar-se en la realitat, enfangar-se si cal. En altres paraules, viure intensament la vida.

Però jo no podré viure intensament la vida si no tinc clar quin és el camí. Els alpinistes i els escaladors s’estudien el terreny abans de començar a pujar una muntanya i saben quin és el seu punt d’arribada. En la vida, podem trobar-nos sense mapa, ni gps i estar perduts. Per això és important mirar cap al final, el final de la vida i el final de la història. On anem? Cap a Déu, perquè Déu, al final ho recapitularà tot. I per tant, el nostre obrar en el món què ha de ser? El nostre criteri ha de ser, si allò que faig m’ajuda a la consecució d’allò pel qual estic cridat, que és viure amb Déu.

I la resta? Vindran contrarietats, però sofrint amb constància per obrar el bé, per estar prop de Déu ens assegura assolir la meta del camí. I confiem, perquè el Senyor ens ho ha dit: «Jo soc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món».

Joan Hernàndez, vicari i prevere.