Al bell mig de l’evangeli d’avui ressona una
frase encara avui molt recurrent, que probablement, més que qualsevol altra
frase, expressa la incredulitat i el rebuig absolut del Senyor. A més, aquestes
paraules surten en un moment de profund dolor per Jesús: el seu amic Llàtzer ha
mort, Jesús és dolgut i commogut, però algú diu “Aquest home que obrí els ulls
al cec, no hauria pogut fer que Llàtzer no morís?”. En aquestes paraules sembla
que sentim l’eco de les paraules de Satanàs en el desert: Si ets Fill de Déu,
digues que aquestes pedres es tornin pans. O les burles d’aquells que
presenciaven l’agonia de Jesús a la creu: Ell que va salvar-ne d'altres, que se
salvi a si mateix, si és el Messies de Déu, l'Elegit! Fins i tot davant la
presència de Jesús que surt a l’encontre del nostre dolor, nosaltres no ens el
creiem, dubtem del seu amor per nosaltres i ens atrevim a reprendre’l –
fixeu-vos: Jesús no observa el nostre dolor des de fora sinó que ho compateix,
que es commou, que plora i gemega amb nosaltres. Però nosaltres no veiem allò
que Déu fa per a nosaltres, només ens fixem en allò que no fa, o que creiem que
no fa per a nosaltres. Aquesta frase, aquest despropòsit, ens indica fins a
quin punt està equivocada la nostra concepció de Déu i del amor. És possible
que no entenguem la compassió? És possible que no arribem a entendre què
significa “sofrir junts”, “sofrir amb amor”?.
Aquí comprenem la nostra profunda necessitat
de conversió, aquí descobrim fins a quin punt som presoners dels sepulcres de
la nostra incredulitat, de la nostra duresa de cor, de la nostra incapacitat de
reconèixer el Senyor. Déu ve a obrir els sepulcres de la nostra duresa de cor.
Déu ve envers nosaltres, sense imposar-se amb probes de força i de poder, sense
seduir-nos amb màgies o miracles que el situïn per damunt de nosaltres. Ell, en
Jesús, ve envers nosaltres enfortit només per la seva participació total a la
nostra experiència de mort.
Jesús va voler experimentar tota la realitat
de la mort fins al punt d’acceptar el sofriment de la mort d’un amic, d’una
persona estimada, compartint el dol, les llàgrimes i el turmentat camí envers
l’esperança de Marta i de Maria. Déu es vol exposar a la mala olor de la mort,
a la desintegració: Senyor, no podem treure la llosa, ja es descompon; fa
quatre dies que és mort. Jesús, coratjosament, s’exposa a la mort en totes les
seves dimensions, va a l’encontre de tot el seu horror i al final també
l’abraçarà, també morirà, també quedarà tancat per una llosa a un sepulcre.
Així es compleix la profecia de la primera
lectura: Mira, poble meu, jo obriré els vostres sepulcres. No obstant, el
profeta Ezequiel no podia imaginar que el Senyor no vindria a obrir els
sepulcres des de fora, sinó des de dintre. No vendria a obrir-los amb una
demostració de força, sinó amb un gest de compassió. Ho hem de recordar quan,
en el moment del dolor, del dol, de la prova, diem: “Senyor, on ets?”. El
Senyor és al nostre costat, plora amb nosaltres, pateix amb nosaltres, mor amb
aquells que estimem i sofreix amb nosaltres, no ens deixa sols en el dol. I
gràcies a aquesta compassió, sembra en nosaltres les llavors de la fe i de
l’esperança, que son, justament, resurrecció i vida. Fixeu-vos: la fe i
l’esperança ja son resurrecció i vida.
El sepulcre de Llàtzer s’obre ja en el moment
en que Marta confessa a Jesús “Sí, Senyor: Jo crec que vós sou el Messies, el
Fill de Déu que havia de venir al món”.
Aleshores, què és la resurrecció? Què és la
vida? Què és l’obertura dels sepulcres? Jo soc la resurrecció i la vida, diu
Jesús. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran. Aquesta és la nostra
resurrecció, aquest és el moment en el que les tombes s’obren, en el que la
vida, l’Esperit, baixa als nostres cors per habitar en ells. Aquest és
l’instant en el que diem, amb el cor i amb la vida, “Crec en tu, Senyor!”.
Aquest acte de fe resisteix qualsevol prova i no vacil·la ni tan sols davant de
la brutalitat de la mort, ni en el dolor, ni en la confusió i el desordre.
Perquè aquest “Crec en tu, Senyor!” significa que el reconeixem en els nostres
dolors; reconeixem que ens estima no perquè ens estalvia el dolor i la mort,
sinó perquè ve a compartir-los amb nosaltres. Crec realment en Jesús perquè ve
a transformar el nostre dolor, la nostra mort, en un camí de tornada al Pare,
ve a transformar-los en un amor que no mor, un amor molt més fort que la mort.
La nostra resurrecció, doncs, és aquesta: “Crec en tu, Senyor!”.
Paolo Petrolillo, diaca permanent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge