dilluns, d’abril 24, 2023

Diumenge III de Pasqua (A)


Pere, als Fets i el salm fan referència a una cosa importantíssima que avui se’ns posa davant dels ulls, en la cinquantena Pasqual: “M’ensenyareu el camí que duu a la vida. Joia i festa a desdir a la vostra presència”. Ens presenta l’Evangeli avui, dos deixebles que no coneixien el camí que duu a la vida, i de fet, s’allunyaven d’ell.

És el reflex d’una experiència humana fonamental: la falta d’esperança. “Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel” però ja no esperem. Hem perdut l’esperança de trobar el camí que duu a la vida. Quanta gent no té esperança, quanta gent no espera res, quants pensen que res pot canviar ja en ells, quants pensen que el mal del món no pot ser vençut! I en aquest camí, s’allunyen o ens allunyem de la Pasqua, de la Passió, de l’entrega de la vida, sense adonar-nos que ens estem allunyant de la Resurrecció i de la comunitat, dels Dotze, per tant, de l’Església.

Crist és conscient d’aquesta realitat, Ell com a home, també sap de la nostra feblesa, no només en la teoria, sinó que l’ha patit en les seves carns. Sap que sovint fallem i per això es posa a caminar amb nosaltres. Veladament, misteriosament i no ens violenta fent-nos canviar de camí al moment, sinó que abrusa el nostre cor, comença a explicar-nos el sentit de les Escriptures i com tot es refereix a Ell, ens fa veure com cada esdeveniment és una prova del seu amor, perquè en tot, hi és present. Sí, també en el pecat és present, fent-nos costat ajudant a aixecar-nos de la caiguda. Tot esperant la frase que respon a la seva invitació de l’Apocalipsi: “Mira que soc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi.” Cleofàs i l’altre deixeble responen a la invitació que ha fet Jesús en el seu cor i li demanen: “Queda't amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar”.

Queda’t amb nosaltres, que es fa tard, el dia declina. Així se sent qui no té esperança, per qui sembla que el dia o millor dit, la vida, declini, perquè ja no espero res, no crec que pugui viure res de nou que torni a fer-me viure interiorment, de veritat. I Crist entra en aquesta realitat, entra, i sopa amb ells. I veiem llavors que aquest sopar no és un sopar qualsevol: “prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava”. És aquí! Són els gestos de l’Eucaristia! És en l’Eucaristia on reconeixent-lo, se’ns renova l’esperança. Perquè l’Eucaristia és l’actualització de la Pasqua, sempre nova, cada dia, actualització de la nostra redempció, la redempció del pecat i de la mort, sí, però també redempció d’una vida desesperançada per passar a una vida que, malgrat s’estigui fent fosc, neix una nova llum, una nova esperança que ens fa retornar a Jerusalem, al lloc de la Pasqua, al lloc de la Resurrecció.

I tornant allà, tot queda transfigurat, perquè se’ls ha revifat l’esperança i, oh misteri admirable, ja no tornen a la Jerusalem terrenal, sinó que albiren la Jerusalem celestial, on hi ha l’Anyell degollat però vivent que diu: Jo soc l’Alfa i l’Omega, tot està sota el meu domini, sota el domini de l’amor. L’amor és més fort que el mal, que el pecat, que la mort, que la desesperança, que les teves limitacions… tot està sota el meu domini. I jo faré que tot sigui nou! Tot!

Tornen a la Jerusalem celestial que aquí a la terra és l’Església. Participant de l’Eucaristia, poc a poc se’ns van obrint els ulls a aquesta realitat. Però hi ha aquest condicionant previ: demanar al Senyor que es quedi a casa nostra, que aquest desig tan profund que tenim es faci explícit en la nostra pregària.

I només qui ha pogut fer aquesta experiència i que té la seva residència en aquesta Jerusalem, pot ser-ne testimoni, com ho eren els apòstols i els primers cristians. Només llavors podem oferir allò que el món necessita: saber on hi ha el camí que duu a la vida. O més aviat primer: que hi ha un camí que duu a la vida veritable i que aquest passa per Crist, per la seva Pasqua, per tenir la nostra pàtria a la Jerusalem del cel i anhelar i esperar de viure-hi plenament algun dia.

Aleshores cantarem: “Joia i festa a desdir a la vostra presència”. Joia i festa, perquè tenim la vida veritable, perquè Crist és amb nosaltres, perquè ens ha rescatat, perquè compartim entre nosaltres la ciutadania celestial en aquesta ciutat plena de gràcia, de benediccions, amb Déu i l’Anyell d’on brolla l’aigua del riu de la vida, on podem sadollar-nos, on podem esperar i desitjar cada dia més que el Regne del Pare s’estengui en extensió i profunditat sobre tota la creació. Vida a desdir, a la presència de Déu, aquesta és la Pasqua veritable, la veritable esperança que el món necessita que li comuniquem.

Joan Hernández, vicari i prevere.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Publica un missatge