Sempre que nosaltres tenim una cosa preuada i
volem deixar-la a algú, ho farem a una persona en qui confiem, una persona que
estimem; és el mateix que fa l’home de la paràbola.
Sabem que aquest home és una imatge que ens
ajuda a entendre Déu. Déu també confia en nosaltres, ens estima i ens ha deixat
coses molt preuades. Què, ens podríem preguntar.
Estem acabant l’any litúrgic i per tant, és
molt adient que el Senyor ens pregunti què hem fet dels dons que Ell ens ha
donat durant aquest any: és com fer una mica de balanç. En concret, l’any
litúrgic el començàvem l’Advent passat amb la lectura del profeta Isaïes que
ens deia: «Casa de Jacob, veniu, caminem a la llum del Senyor». I és això que
ens ha volgut concedir aquest any: caminar a la seva llum, que és el mateix que
dir «caminar amb el seu amor». I evidentment, entenem que això és el més preuat
que hi ha en tot l’univers, cosa que vol dir que el Senyor ens deu estimar molt
i confiar en nosaltres. També és per donar-li gràcies.
Fixeu-vos com ens ha acompanyat aquesta llum:
a l’Advent el Senyor ens estava fent créixer el desig i li demanàvem que
vingués la seva llum. Per Nadal, aquesta llum naixia a la nostra vida, una llum
que molts cops pot semblar fràgil però que il·lumina com cap altra. Durant la
Quaresma ens vam posar en camí sota aquesta llum pel desert com el poble o camí
de Jerusalem com Jesús. En el Tridu Pasqual i tota la cinquantena Pasqual el
Senyor ens va dir que ara havíem de ser nosaltres aquesta llum «vosaltres sou
la llum del món», diu a les benaurances. I ara ens pregunta: l’has custodiat?
L’has fet créixer?
Custodiar una llum —i aquí parlem de llum de
flama, no pas elèctrica— necessita estar retirada de corrents d’aire però
sobretot necessita oxigen, si no, la flama s’ofega. Nosaltres ens podem ofegar
sense la pregària, sense anar a la font de l’amor: és imprescindible a la
nostra vida la pregària de cor a cor, abocant-ho tot en aquesta relació:
somnis, desigs, sofriments, persones estimades, moments bons i dolents, tot.
Tot el que som, posat en el diàleg cor a cor amb el Senyor, un diàleg senzill,
que només fa que estimar, molts cops sense paraules.
I fer créixer la llum? Una llàntia, un ciri té
el ble que té i no pot fer més llum. Però si ajuntem la flama de dues espelmes,
ens trobem que aquesta llum es fa més gran. Així igual, nosaltres necessitem
dels altres, estimar els altres, a la manera de Déu, perquè aquesta llum creixi
en nosaltres i la puguem comunicar als altres. En el fons, perquè aquesta llum
que ens ha fet el Senyor, en la seva Pasqua —és a dir, que prové del nostre
baptisme i per això s’encén el ciri del baptisme i se’ns demana custodiar
aquesta llum— necessita que complim el manament més important: amor a Déu i als
germans, però alerta! A la manera de Déu, amb l’amor de Déu, no pas amb el
nostre.
I l’any litúrgic no s’acaba aquí, sinó que ens
obre al que ha de venir: aquesta llum que ens vol comunicar el Senyor és molt
més potent del que som capaços ara mateix pels límits de l’existència humana.
Però sabem que en el cel podrem viure-ho amb plenitud, viure submergits en
aquest oceà d’amor sense límits. I això, l’any litúrgic, ben viscut ens fa
desitjar-ho, per ser cada cop més oberts cap a l’eternitat de Déu i del seu
amor, fins que Déu serà tot en tots. No deixem caure la mirada, sinó fixa en el
Senyor que ens omplirà de tot això. Així, només així, podrem viure-ho
intensament ja aquí, veient-ho com una penyora del que vindrà.
Som uns afortunats, perquè el Senyor ens
confia la cosa més valuosa que existeix. I hi ha molta gent que la rebutja, per
desconeixement o oposició, siguem també nosaltres reparadors d’això i diguem al
Senyor: Senyor, tot aquest amor que els altres no volen, no vull que caigui a
terra i es faci marceixi, és massa preuat. No. Jo vull rebre’l tot, Senyor,
feu-me capaç d’acollir-lo.
Joan Hernàndez, vicari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge