Avui l’evangeli ens proposa una escena potent i dramàtica que anomenem judici final, però que probablement seria més exacte anomenar con “la revelació de la veritat última sobre la humanitat i la vida”. Què queda de les nostres persones quan ja no queda res? Doncs només queda l’amor, l’amor donat i l’amor rebut.
Tenia fam, tenia set, era forester, despullat, malalt, empresonat, i em vas ajudar. En primer lloc, Jesús estableix un vincle molt estret entre ell i la humanitat, tan estrets que s’identifica amb els més desgraciats d’entre nosaltres: Tu m’ho vas fer. L’home pobre, l’home vulnerable, és com Déu! Cos de Déu, carn de Déu son els petits: quan toquem un pobre, el toquem a Ell.
Aleshores és aquí on descobrim l’argument central d’aquesta revelació final: el bé! El bé fet, o no fet. A la memòria de Déu no hi ha lloc pels nostres pecats sinó només pels actes de bondat i per les llàgrimes. Perquè el mal no pot ser revelació, mai: ni de Déu ni dels homes. Només la bondat ens parla de la veritat d’una persona.
Per a Déu, el bon blat és molt més important i veritable que el jull, la llum val molt més que les tenebres i el bé pesa molt més que el mal.
Déu no gasta ni la nostra historia ni la seva eternitat fent de guardià de pecats o de ombres. Al contrari; ell no es perd ni una sola de les més petites bones accions que fem, no es perd ni un sol esforç generós, ni una sola paciència dolorosa. Per això Jesús anomena “beneïts del meu pare” aquells que s’han apropat als famèlics, als assedegats, als foresters, als malalts...a tots els pobres i desvalguts, als més febles, als oblidats.
I en canvi, als que no s’han volgut apropar, a aquells que han voltat l’esquena, aquells que han mirat a l’altre costat del carrer, aquells que no han tingut misericòrdia pels fracassats. A aquests diu: Lluny de mi, maleïts. Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d'aquests, per petit que fos, m'ho negàveu a mi.
Quin mal han comes aquells que s’han allunyat de Déu? No han comes el pecat d’afegir mal al mal, sinó quelcom més greu: l’omissió. No han fet el bé, no han donat res a la vida. No és suficient justificar-se dient: no li he fet mai mal a ningú. Perquè el mal el fem amb el silenci. Amb la indiferència. Fem el mal mirant des de la finestra sense fer res, o encara pitjor gravant el mal per exposar-lo a les xarxes. Si no ens comprometem amb el bé, si ens quedem només mirant, ens fem còmplices del mal comú, de la corrupció, de la injustícia. És aquell comportament que el Papa Francesc anomena la "globalització de la indiferència".
Aquest judici final, que Jesús ens revela. serveix per demostrar-nos que la veritable alternativa no es troba entre aquells que van a missa i aquells que no hi van (encara que anar a missa, alimentar-nos de la Eucaristia ens ajuda a entendre el bé), sinó entre aquells que es paren al costat de l’home abatut i colpejat, i aquells que tiren pel dret; entre aquells que parteixen el pa i aquells que se l’amaguen. Perquè qui s’allunya del necessitat també s’allunya del Regne de Déu.
Paolo Petrolillo, diaca permanent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge