«Mira, soc a la porta i truco. Si algú
m'escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi».
És una de les frases que més es citen de l’Apocalipsi, perquè l’objectiu a la
vida és això: obrir la porta de la nostra casa, de la nostra intimitat, la
nostra interioritat a Déu, que Ell prengui possessió de nosaltres i ens
divinitzi.
La nostra naturalesa caiguda en pecat —i això
ho veiem genialment relatat avui en el Gènesi— ens fa veure quin efecte té el
pecat: veiem la nostra nuesa i ens tapem, ens amaguem. Perquè el proïsme i Déu
comencem a veure’ls com a competidors, comencem a pensar que el proïsme i Déu
ens poden fer mal, ferir-nos en la nostra intimitat. Pensem que poden violentar
la nostra llibertat. Per això ens amaguem, tenim por.
No hem tingut mai l’experiència de
reservar-nos certes coses, de donar-nos parcialment als altres per por? Si em
dono completament, si em mostro tal com soc, l’altre té més poder sobre mi i tenim
una certa por a que l’altre ens pugui utilitzar. És el mateix que li passa a
Adam i Eva. Per què fins que no havien pecat no tenien pudor? Per què no els
feia res mostrar-se nus davant l’altre? Perquè no es sentien mirats com un
instrument sinó mirats en la seva globalitat, totalment compresos, veient la
dignitat que tenen pel fet de ser creats a imatge de Déu. Després del primer
pecat, aquesta mirada ja no hi és.
Per tant, la nostra existència ve marcada per
aquesta por. I la nostra relació amb Déu, també. Déu truca a la porta de la
nostra interioritat, per entrar i viure amb nosaltres. Però molts cops estem
amagats com Adam, ens fa por perquè és com si percebéssim que Déu ens ve a
treure llibertat. I la tasca del dia a dia és desactivar aquesta visió.
Crist ha vingut a salvar-nos, a rescatar-nos
d’aquesta situació absurda en la que vivim. Ell no ha tingut recança a
acollir-nos en la seva intimitat, tant que no hi cabien a casa seva, segons ens
diu l’Evangeli avui.
Déu s’ha acostat, ha plantat el seu tabernacle,
la seva tenda, el seu habitatge entre nosaltres. I davant d’això, tenim dues
opcions: rebutjar-lo, no deixar-lo entrar amb l’excusa que el que diu són il·lusions,
coses que no tenen ni cap ni peus, molt bonic però que no toquen de peus a
terra —són aquells familiars que se’l volen endur perquè es pensen que s’ha
tornat boig— o bé l’excusa que com que ens treu de les nostres seguretats,
explica doctrines noves i nosaltres no estem disposats a deixar-nos incomodar,
l’acusem que això no ve de Déu, sinó del dimoni.
L’altre opció és com tots els que
l’envoltaven, que es converteixen en família de Jesús. Crist els acull a casa
seva, formen part de la seva intimitat, són els seus íntims, familiars, amics
predilectes… tots ells, han vençut les pors, s’han deixat guiar per l’Esperit
Sant, no l’han injuriat dient que Déu mateix s’ha tornat boig o que està
endimoniat sinó que han obert la porta del seu cor, l’Esperit Sant els ha donat
una nova visió, els ha restaurat aquesta visió transparent, original que tenia
l’home abans del pecat i llavors sí, ha sabut reconèixer Jesús com el Crist, el
Fill de Déu i els altres com a germans seus.
Us heu fixat que això és el que fem a
l’Eucaristia? Però allò que fem ritualment, estem cridats a viure-ho en el
nostre dia a dia, a fer-ho vida. El repte és: davant les pors, que no ens
paralitzin i obrir la porta del cor, quan ens costa la relació amb els germans,
desenvolupar la mirada de Déu —és germà meu—, i que la vida sencera sigui una
ofrena a Déu, totalment i gratuïta, sense reservar-se res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge