Estem en camí. L’home és un ésser pelegrí, que
camina cap a una plenitud. Els cristians sabem què és aquesta plenitud: Déu
mateix. Sant Pau ens ho recorda: «mentre vivim en el cos, vivim com emigrants
lluny del Senyor». Estem de pas, la nostra vida aquí és un caminar.
Això és molt obvi però molts cops semblem
instal·lats en aquesta vida, com aquell que pelegrina i que viu tan bé a
l’hostal que s’oblida que ha de seguir caminant i que té una meta. Molts cops
se’ns oblida que passem per aquest món però com emigrants i que la nostra
pàtria és al cel.
Sant Pau ens parla del coratge: «ens sentim
tan coratjosos, que preferim emigrar del cos per anar a viure amb el Senyor».
Però qui ha tastat les comoditats de l’hostal, té la temptació d’acomodar-se, i
de mirar-se el camí que resta amb por, amb por de perdre allò que gaudeix aquí:
és que farà fred durant el camí, o farà sol, o potser hi ha la possibilitat
d’extraviar-se o potser em trobo amb alguna bèstia…
Ens cal tant mirar al Senyor…! És el que ens
dona coratge. Quan un veu quin és el terme del camí, la recompensa que hi
obtindrà, no farà el que sigui per aconseguir-ho? Si et diuen que al final del
camí hi ha esperant-te la persona amb qui has de compartir tota la vida, la
persona de qui n’estàs bojament enamorat, què faràs? Et quedes a la comoditat?
Et deixes vèncer per la por? L’amor dona coratge, l’amor dona força, empenta,
il·lusió i esperança. No serà que nosaltres ens falta molt i molt d’amor pel
Senyor encara?
Per tant, fins aquí veiem que hi ha dues coses
importants: vigilar amb les comoditats i tenir la vista fixa en Jesucrist. Això
no deixa de ser una exemplificació de la vida espiritual: lluitar contra tot
allò que ens impedeix seguir Crist i fixar la nostra mirada en Ell perquè ens
doni el seu amor, la força, l’esperança i la fe per avançar.
Per tant, podem preguntar-nos: el món ens
omple de comoditats i nosaltres també hi contribuïm. Què ens fa estar còmodes i
que ens impedeix seguir el camí? Què ens fa tenir por d’acostar-nos al Senyor?
Què ens fa aigualir l’evangeli?
Siguem responsables amb els bens de la terra,
que la comoditat, el benestar i la salut no són valors absoluts sota els quals
tot s’ha de supeditar.
La llavor, sigui quina sigui que es troba
còmode a sota terra, no compleix la seva funció. En canvi, si es dona del tot,
si s’entrega per donar vida a altres, aquella llavor creix, dona fruit i fins
els ocells venen a ajocar-se a les seves branques. Si vivim massa còmodament,
no serem capaços de donar fruit. Prenem l’exemple dels sants: cap es va quedar
en les seves comoditats sinó que es van sentir interpel·lats per Déu i pel
proïsme a donar-se. Com? Cadascú a la seva manera: entregant els seus béns,
donant el seu temps per escoltar i aconsellar els altres, des de la pregària
pel l’Església i la humanitat, ensenyant els infants, acompanyant la gent gran,
rescatant prostitutes, acollint forasters i immigrants, posant bon humor…
La cultura individualista i egocentrista ens
mata: tu has de mirar per tu, els altres, no són problema teu. Traiem-nos això
del cap! La nostra vida és per entregar-la. No parlem sempre de fer Eucaristia
la nostra vida? Què és l’Eucaristia? «Això és el meu cos entregat per
vosaltres», «la meva sang vessada». Que el Senyor ens ajudi a viure la vida
així, com una entrega, per donar fruit, per seguir caminant, sempre fixos els
ulls en Ell, que tinguem clara quina és la nostra meta i que som emigrants en
aquesta vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge