Primera Lectura: Dt 4,32-34.39-40null
Salm 32 null
1.
El procés humà del coneixement
de Déu.
La religiositat més primitiva concebia Déu com un ésser sobrenatural,
defensor de la tribu o poble, en competència amb els déus de les altres tribus.
Ara bé “el nostre déu és més poderós que els altres déus”, i si no ho és,
malament per a nosaltres.
Israel fa un pas endavant i entén que el seu Déu, Iahweh, és l’únic déu,
els altres són fullaraca, no res. El següent pas, amb molta dificultat, és
concebre que el déu d’Israel no és un déu particular, sinó que és l’únic Déu,
el qual, oh! escàndol, s’ofereix a tots els altres pobles, àdhuc als ninivites
(més escandalós encara!); doneu una ullada al llibre de Jonàs. Els altres
pobles vindran a adorar Déu a Jerusalem
(Is 25,6; 66,18-21), de grat o per forçat. Aquesta és l’esperança,
l’expectativa messiànica.
2.
Jesús revela la imatge
definitiva de Déu.
El Déu de
Jesús és un Déu totpoderós, però per l’amor, no pas per la força. Del contrast
entre la imatge de Déu que dona Jesús i la percepció que en tenen tots els
coetanis prové la tragèdia de Jesús. Ningú no el podia entendre, ni els seus
deixebles abans de rebre l’Esperit Sant. La diferència, importantíssima i
decisiva, entre els deixebles i els altres és que ells estimaven Jesús. Jesús
ens ha manifestat tot el que nosaltres som capaços de comprendre de Déu: Qui és,
com és, per què ha creat la realitat? Què ofereix als éssers humans? Què
n’espera? Com ens estima? ...
3.
L’essència de Déu: “Déu és
amor”.
Si Déu és amor i el narcisisme no és amor, perquè l’amor demana
alteritat, els éssers humans li seríem necessaris, però Déu, per definició, no
necessita res; és Déu i lliure de tota necessitat. Per tant Déu és amor al
marge de la humanitat.
La revelació primordial de Jesús és que necessàriament Déu és Trinitat
d’amor al seu interior i amor vessat infinitament i de franc cap enfora perquè
els éssers humans puguem viure en l’amor en el món i en l’eternitat.
L’ésser humà és imatge de les persones divines i la Humanitat com a
col·lectivitat és imatge de Déu-Trinitat. Som persones creats a imatge i
semblança de Déu (Gn 1, 26-27). Creure en el Déu trinitari comporta el
compromís personal de viure fraternalment per referència al Pare de tots, per
solidaritat amb el Fill, en el qual tots som fills, i per l’impuls de l’Esperit
Sant, que el Pare i el Fill han vessat en els fills perquè siguem capaços
d’estimar com Jesús ens ha estimat i Jesús ens ha estimat amb el mateix amor
amb què el Pare l’estima a Ell.
4.
Epíleg.
“Aneu a convertir tots els pobles”. Tota la humanitat té el dret de
rebre l’evangeli alliberador i nosaltres el deure de fer-l’hi arribar purament
per amor. No ens en podem escapolir purament per amor.
5.
Apèndix.
El Cos de Crist és prou ric com perquè s’hi desenvolupin carismes diversos. Al costat de la necessària vida primordialment activa hi pot haver i hi ha d’haver la vida primordialment contemplativa. Tinguem presents avui les comunitats monàstiques, preguem per elles i donem gràcies a Déu pel seu servei a tota l’església.
Josep Esplugas Capdet, prevere.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge