Benvolguda família de
famílies, que és la comunitat, benvolguts/des germans/es, d’una manera especial, benvolguts/des amics i
amigues de l’Ass.Cultural El Maestrat,:
Si diumenge passat Jesús
ens feia adonar que quan actuem moguts per l’afany pel diner fins el punt de
trepitjar els drets dels altres, especialment dels més senzills, obrem malament
i ens separem de Déu, pel nostre pecat d’acció; avui, la
Paraula de Déu, ens fa adonar, que també podem fer molt mal, mantenint-nos
passius i indiferents davant les necessitats dels altres, no fent allò que en
consciència ens pertocaria, és el que anomenem pecat
d’omissió.
El profeta Amós ho remarca a la primera
lectura i ho confirma la paràbola de l’Evangeli.
Quin contrast
entre qui ho té tot i no repara en dispendis, que si bé no provoca cap mal
directe sobre ningú, és insensible al
que passa al seu voltant; i qui a prop seu, passa necessitat. El primer, podent moderar el seu ritme de vida i compartir
els seus béns perquè el pobre ho sigui menys i visqui dignament, ni el veu, li
és indiferent. Salvant les distàncies, és el
que de vegades ens pot passar a nosaltres amb persones necessitades veïnes,
quan anem a la nostra i no fem cap esforç per a pal·liar les seves necessitats,
compartint quelcom de nostre, ni que sigui temps. Davant el pecat d’omissió
dels qui poden/m fer-hi alguna cosa, i no ho fan/fem. El salmista ens fa veure com actua el
Senyor, i el lloa perquè pren partit en
favor dels més febles:
*El Senyor: fa justícia als oprimits,
dóna pa als qui tenen fam, deslliura els presos, dóna la vista als cecs,
redreça els vençuts, estima els justos, guarda els forasters, manté les viudes
i els orfes i capgira els camins dels injustos.
Déu posa les coses en el seu lloc, de
manera que aquells que en vida han gaudit de tots els béns i no han estat
capaços de compartir-los amb els qui patien necessitat, vindrà el dia en què
els papers s’invertiran.
Per això, ens cal revisar
la nostra vida, per adonar-nos de les omissions que fem al deure de compartir
allò que som i tenim amb els qui passen necessitat, tant amb aquells que tenim
més a prop, com amb els qui venen de fora. Si ens considerem deixebles de Jesús, si
volem seguir les seves petjades i viure
el seu manament nou de l’amor, haurem de fer un procés de conversió
continua i aplicar-nos els consells que Sant Pau ens adreça a la carta a
Timoteu:
*Home de Déu, busca de practicar
sempre la justícia, la pietat, la fe,
l’amor, la paciència, la mansuetud. Lluita
en el noble combat de la fe i guanya’t la vida eterna...guardant
irreprensible i sense falta el manament
rebut, fins que es manifestarà Jesucrist, el nostre Senyor.
Que aquesta eucaristia, a la taula que ens fa a tots germans, ens ajudi a no resignar-nos davant el fet que uns banquetegin sense mesura mentre d’altres en recullen les engrunes, i a fer, com Jesús, el que estigui al nostre abast perquè això canviï, que com Església ens esforcem a estimar, acollir, protegir, promoure i integrar a tothom, però especialment a les persones que viuen a les perifèries existencials. Aquesta és la nostra missió com a cristians pel baptisme: compartir amb tothom, el que vivim, celebrem i sentim, com Església, família de famílies, en que el més important no haurien de ser les pedres sinó les persones. Cadascú allà on sigui, comptant amb la intercessió de Maria, i vosaltres amics i amigues d’El Maestrat, sota l’advocació de Vallibana.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
Benvolguda família de
famílies, que és la comunitat, germans/es en Crist:
La paraula de Déu que avui
hem escoltat m’ha fet pensar amb l’expressió de Quevedo, escriptor castellà del
segle XVII: “Poderoso Caballero es don Dinero”.
És important que al llarg
de la nostra vida, revisem on posem el nostre cor, quin lloc ocupa el diner i
tot allò que amb ell podem adquirir, en relació als valors que Déu ens proposa
viure a l’Evangeli del seu Fill Jesucrist. Si la preocupació pels diners, pel
propi benestar, ocupen el primer lloc de la nostra escala de valors, alguna
cosa grinyola del nostre camí com a cristians.
*Ningú no pot servir dos amos. No podeu ser servidors de Déu i
de les riqueses
Hem de saber escollir. Mai podem
sotmetre’ns al dictat de les riqueses, fins el punt que Déu passi a ser
secundari per les nostres vides. Del que es tracta
és que siguem capaços de separar el diner de nosaltres mateixos i convertir-lo
en un element al servei del Regne, estant disposats a desprendre’ns-en en favor
dels més necessitats, expressant així el nostre amor envers ells.
*Déu lloa l’administrador, no per la
seva manca d’honestedat envers el seu amo ric, sinó per l’astúcia que demostra de
cara a preparar el seu futur.
El Senyor ens convida a ser prudents, creatius i també astuts com aquell administrador, no per enredar i caure en la corrupció, sinó per a preparar el nostre futur i donar-li compte de la gestió que fem dels nostres béns en relació als més pobres, als més necessitats, de si hem fet tot el que estava a les nostres mans perquè el repartiment fos cada vegada més just.
L’home que és fidel en els béns que valen poc, també ho serà amb els
de més valor.
La fidelitat a
Déu, al seu Fill Jesucrist, ens ha de portar a ser fidels administradors del
que Ell ens confia, dels talents i dels béns que hem rebut, per a fer-los
rendir, no per quedar-nos els beneficis de manera exclusiva, sinó per a que
tothom en pugui gaudir.
Us abraoneu sobre els pobres per anorrear els desvalguts...- El
Senyor ho jura: “No oblidaré
mai tot això que fan”.
El profeta Amos reprèn durament a la
primera lectura a qui actua sense escrúpols, que, aprofitant-se dels més
dèbils, només mira pels seus propis interessos, oblidant els de Déu, que són els més justos i solidaris.
Primer de tot us recomano que feu a Déu pregàries, oracions,
súpliques i accions de gràcies per tots els homes, pels reis i per tots els qui
tenen autoritat, perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena, tota
donada a la pietat i a l’honestedat
Benvolguts germans/nes: Certament,
hem de pregar molt, com ens diu Sant Pau, per tots els homes i dones, sigui
quina sigui la seva posició social o responsabilitat, perquè tots plegats siguem capaços d’adequar el
nostre estil de vida, al de Jesús, l’únic mitjancer entre Déu i nosaltres: estimant
com ell ho va fer, sent fidels amb els béns i talents que hem rebut i prou
despresos per a posar-los al servei dels qui més ho necessiten.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
Benvolguda
família de famílies que és la comunitat, benvolguts germans/es en Crist:
La
creu és una figura geomètrica que ha esdevingut un dels símbols més antics de
la humanitat. Les primeres creus que es
va trobar van ser a les estepes de l’Àsia central a la prehistòria. A
l’antiga Roma i en cultures veïnes de la
Mediterrània va ser utilitzada com a mètode d’execució, anomenant-lo crucifixió, on el reu és lligat o
clavat en una creu de fusta, i deixat allí fins a la seva mort, públicament,
per a dissuadir la gent de cometre crims
semblants.
Així
va ser executat Jesús, el nostre amic i Senyor, convertint aquest patíbol en
l’”arbre de salvació”.
Avui
ho celebrem amb la solemnitat de l’exaltació de la Santa Creu, que ens
convida a continuar el nostre pelegrinatge com a cristians amb esperança,
mirant Jesucrist. El contemplem amb els braços oberts, abraçant tota la
humanitat. Hi ha qui interpreta que el pal vertical representa la divinitat de
Jesús i l’horitzontal la seva humanitat. A mi m’agrada interpretar-ho també com
el signe de l’amor més gran on conflueix
l’amor a Déu (pal vertical) i l’amor als germans (pal horitzontal): A Déu
l’estimem, estimant els germans i
estimant els germans, estimem Déu.
*Déu estima tant el mon, que ha donat el seu Fill únic, perquè
no es perdi ningú dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna”.
És el que
Jesús explica a Nicodem, en aquest diàleg que tenen, a través del qual ens vol ajudar al fons del nostre ésser, allà on ens juguem
el veritable sentit de la vida, per a fer-nos preguntes importants i entendre
que si el Fill de Déu mor a la creu, no és per condemnar el món, sinó per
salvar-lo.
*Déu
envià el seu Fill al mon no perquè el condemnés, sinó per salvar el mon gràcies
a ell.
I el salvarà alçat en una creu. I així com en la 1ª lectura ens recorda que durant l’èxode, Moisès va
construir una serp de coure perquè tothom qui la mirés es guarís, ara, en la
creu, tenim molt més. Ja no es tracta només de mirar, sinó de creure. I creure
no en el Crist que ens construïm, sinó en Crist crucificat. Perquè Jesús no ens
salva des de la força, sinó des de la feblesa. Seguir Jesús, és deixar-se
captivar per Ell i adonar-nos que tot el que som és gràcies a Ell.
Contemplem, doncs, la creu sense por, però sí
amb un gran respecte. Allà Jesús va
patir per tots nosaltres, va segellar
per sempre la seva fidelitat amb totes les víctimes, prenent la condició
d’esclau, com ens ha recordat St. Pau. A la creu, Déu Pare no abandona el seu
Fill, sinó que amb Ell, es posa per sempre al costat dels oprimits, dels qui
donen la vida per la justícia i per amor, dels deixebles del Crist
Benvolguts germans/nes: Donem gràcies a Déu Pare, que ple d’amor, en aquesta creu continua oferint la salvació als qui pateixen el mal, dona acollida als exclosos i regala el perdó gratuït als pecadors i a tantes persones incapaces de retornar a Déu. Kennedy va dir: no et preguntis que pot fer Amèrica per tu, sinó que pots fer tu per Amèrica. Doncs, molt abans St. Ignasi ens va deixar dit: “Imaginant el que Crist ha fet per tu en la Creu, preguntat el que has de fer tu per Ell”.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
Una petita carta amb un motiu molt privat ens confirma
una de les grans novetats cristianes: tots els éssers humans tenen la major
dignitat possible. Tots som fills de Déu. L’esclau Onèsim i l’amo Filèmon són
germans, perquè tenen un mateix pare.
2.
Conèixer Déu.
Coneixem Déu perquè Ell ha pres la iniciativa de
revelar-se’ns i Ell mateix ens ha donat la capacitat de rebre aquesta
revelació. Si nosaltres hem pogut conèixer l’ésser de Déu, que és Amor, i la
seva voluntat de salvació, no és pas per la nostra gran perspicàcia o per la
nostra iniciativa, sinó pel voler de Déu.
3.
La resposta del creient.
La resposta del creient consisteix en el seguiment de
Jesús, expressió de la fe. El seguiment de Jesús és cosa seriosa. La fe no es
pot prendre a la lleugera perquè hom s’hi juga tot el sentit de la pròpia vida.
No és gens fàcil, de fet és impossible, però a Déu tot li és possible.
4.
El seguiment de Jesús és absorbent.
Ens demana subordinar tots els interessos personals, fins
i tot els més bons al compromís pel Crist. Seguir Jesús vol dir situar com a
sentit i fi de la nostra actuació i per damunt de tot, fins dels afectes
personals, l’opció per Ell.
5.
El seguiment de Jesús és difícil.
Acaba en la resurrecció, però passa per la creu. I la
creu és l’esforç del servei. I en l’esforç hi ha la recompensa, perquè fa més
feliç donar que rebre, masoquismes a part.
6.
El seguiment de Jesús és un seguiment pràctic, no només teòric.
La fe sense obres és morta, no és una adhesió
intel·lectual, és una adhesió cordial a la persona de Jesús i exigeix actuar
com ell actuava. No podem viure alienats
en les nostres pràctiques pietoses o distrets amb ocupacions mesquines.
7.
El procés de l’acció.
a) Tenir sempre a
punt l’antena per “veure” les necessitats que hi ha al nostre voltant;
b) Asseure’ns per
“jutjar” a la llum de l’evangeli allò que hem vist;
c) “Actuar” amb criteris evangèlics per a corregir, en la mesura que sigui necessari, possible i prudent allò que hem vist i jutjat.
Josep Esplugas Capdet, prevere.
Benvolguda
famílies de famílies, que és la comunitat, benvolguts germans/es en Crist: Som a
finals del mes d’agost, i tenim ben a prop el nou curs escolar i pastoral. Avui
la Paraula de Déu ens suggereix dues actituds fonamentals amb que podem
afrontar-los, però que les hem de tenir present sempre.
1ª.La humilitat.”Sigues humil en tot el que facis”. Ens ho diu el llibre de Jesús, fill de Sira. I afegeix: “Com més gran ets més humil has de ser, i Déu et concedirà el
seu favor”. I per reblar el
clau, afirma: ”Déu, que és veritablement poderós,
revela els seus secrets als humils”.
La
humilitat és una virtut, que massa sovint associem a una persona apocada, amb
poca personalitat, però, aquest no és el sentit que li dóna la Paraula de Déu.
Una persona humil és una persona dolça, bondadosa, no violenta ni orgullosa:
escolta, acull i es relaciona amb benvolença, sense agressivitat. Déu ens ha demostrat
fins a qui punt fa seva aquesta virtut, fent-se un dels nostres i encarnant-se
en Jesús, nostre Senyor, l’humil per
excel·lència. Així ho fa constar en la seva carta de presentació, les
benaurances, que viu en 1ª persona:“Feliços els humils: ells posseiran la
terra”. Des del seu naixement fins a la seva mort en
creu, la humilitat defineix la seva manera de ser i de fer. Si volem ser
feliços autènticament, apropar-nos al Regne de Déu, haurem de
desprendre’ns de l’orgull i de la supèrbia.
Aquest és el sentit de la correcció fraternal que Jesús fa a aquell convidat que vol posar-se
als primers llocs, animant-lo a ocupar el lloc darrer:
“Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia
serà enaltit”. I
nosaltres, quin és el nostre capteniment
amb Déu, amb Jesús i amb els altres, escollim el darrer lloc, obrem amb
dolcesa, acollim amb benvolença les persones amb les que ens relacionem?
2ª.La gratuïtat:“Quan facis una festa convida-hi
pobres, invàlids, coixos i cecs”. En el món
que vivim és molt important cultivar les relacions públiques, però sovint es fa
d’una manera interessada i competitiva. Quantes més persones influents
coneguis, més bé t’aniran les coses. Queden exclosos aquells que no tenen res a
oferir i que no poden tornar la invitació. Doncs
novament, Jesús, nostre Senyor, ens parla a nosaltres, convidats a la seva
església, per a no caure en aquest parany. Hem de relacionar-nos amb tothom,
especialment amb aquells a qui ningú convida, que no tenen res per a oferir,
compartint gratuïtament el que som i el que fem.
També ens hem de sentir
interpel·lats com a ciutadans d'aquesta Europa de la que formem part, i
treballar per a que siguem capaços d'acollir als pobres, invàlids, coixos i
cecs del segle XXI.”Feliç tu, llavors: ells no tenen res per recompensar-t’ho,
Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran
els justos”. És allò que el salmista lloa
de Déu: “...pare d’orfes,
defensor de viudes, des del lloc sagrat que resideix. Déu dóna casa als
desemparats i allibera els captius i els enriqueix”.
Benvolguts/es germans/nes, donem gràcies a Déu perquè ens estima sense mesura, a través del camí humil del seu Fill Jesús, rostre de la seva misericòrdia, i pel testimoni de tantes persones que, com Ell, amb humilitat i gratuïtat, serveixen als altres, especialment els més necessitats. Que aquesta Eucaristia, el banquet que Crist ens ofereix, ens ajudi a obrar amb la seva mateixa humilitat i gratuïtat. Que així sigui.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
-1.jpg)
-2.jpg)
.jpg)
