divendres, de febrer 06, 2026
dimarts, de gener 27, 2026
DIUMENGE III DURANT L'ANY / Cicle A
El Sant Pare Francesc, el 2019, va establir
que el tercer diumenge durant l’any seria el Diumenge de la Paraula de Déu, i
per això com a gest que expressi la importància de la Paraula de Déu, avui hem
entronitzat la Sagrada Escriptura a l’inici de la celebració litúrgica de la
Eucaristia.
Si ens fixem bé, les lectures d’avui ens
ofereixen una molt bona ocasió per entendre el significat més profund de les
Escriptures, especialment pel que fa a la profecia d’Isaïes que hem sentit a la
primera lectura, que també es repeteix a l’evangeli de Mateu.. Isaïes ens parla
d’una llum, la llum que il·lumina les nostres vides, que és una llum que no
procedeix de Jerusalem sinó que apareix a Galilea, en els territoris de les
tribus de Zabuló i de Neftalí, que va tenir sempre fama de ser una regió oberta
la paganisme. Més concretament, Jesús deixa Nazaret i s’estableix a la població
de Cafarnaüm, al Llac de Galilea. És aquí on es comença a sentir la novetat de
la predicació del Regne de Déu, o Regne del Cel, com li agrada dir a Mateu. El
temps que s’apropa és el temps de l’evangeli, el temps de la bona nova, que
exigeix un canvi de mentalitat (la conversió) i una confiança absoluta en
l’evangeli (creure). Aquest és el sentit de la llum que il·lumina aquest món
que fins aquell moment havia quedat enfonsat en la foscor, tal i com diu
Isaïes: el regne de Déu i la bona nova que aquest regne comporta com
esdeveniment pel món i per la historia. Sabem molt bé que aquest regne no s’ha
d’entendre en un sentit merament polític, però tampoc es tracta de quelcom
d’abstracte: allò que Jesús vol anunciar amb aquest temps nou que s’apropa és
la sobirania de la voluntat salvífica i amorosa de Déu envers nosaltres, envers
el seu poble i tota la humanitat.
Quan Jesús anuncia que Déu regnarà està
proclamant quelcom de realment decisiu. Decisiu com una nova volta de la
historia. Doncs, no es tracta senzillament d’aplicar a Déu el títol de rei o
atribuir-li un regne terrenal, sinó de l’esdeveniment que deixa potes amunt tot
allò que fins ara s’havia pensat en la pràctica sobre Déu i sobre la seva
voluntat. Déu ja no serà un Déu sever, centrat únicament en el seu poble, o un
Déu que no es compadeix del pobres i dels afligits, sinó serà un Déu que estarà
al costat d’aquells que pateixen i ploren, encara que no compleixin amb els
preceptes de la llei i de les tradicions religioses jueves. Déu vol “regnar” i
ho farà tal i com els profetes ho varen anunciar (i aquesta és una referència a
la importància de la Sagrada Escriptura). Aquesta és la novetat que ens porta
la bona nova de l’evangeli.
Ens trobem doncs davant de l’autèntic
“programa” de Jesús, el profeta de Nazaret: anunciar el regne de Déu com la
bona nova per a la gent. I, avui com aleshores, aquest és el gran repte per a
tots els cristians. Perquè Déu vol “regnar” salvant, fent possible la pau i la
concòrdia. Aquest regne de Déu, tal i com ens el presenta Jesús, és la
transformació de valors més radical que es va anunciar mai a la historia, ja
que és la negació del sistema social establert i el seu canvi. Aquest sistema,
que és el nostre mateix sistema, es fonamenta en la competitivitat, en la
lluita del més fort contra el més feble i en la dominació del poderós sobre
aquell que no té poder.
Aquest canvi no es limita senzillament a una
visió social sinó que també comporta un canvi religiós, ja que Jesús proclama
que Déu és pare de tots per igual; i si és pare, significa òbviament que tots
som germans entre nosaltres; i si som germans vol dir que som iguals i
solidaris els uns amb els altres. I tal com passa en qualsevol família, si algú
mereix ser privilegiat, aquest és el menys favorit, el més feble, el més
desvalorat. Aquestes son les bones noticies que identifiquen al cristianisme.
Paolo Petrolillo, diaca permanent.
dimarts, de gener 20, 2026
DIUMENGE II DURANT L'ANY / Cicle A
Avui escoltem Joan Baptista assenyalar Jesús i
dir: «Mireu l’Anyell de Déu, que lleva el pecat del món.» És com si tota la
seva vida, tota la seva missió, es resumís en aquest gest: assenyalar Jesús
perquè altres el puguin reconèixer. Joan no diu: «Mireu-me a mi», ni «escolteu
la meva opinió», sinó: «Mireu-lo a Ell».
I fixeu-vos que ell mateix confessa: «Jo no el
coneixia.» És l’Esperit Sant, en el Baptisme de Jesús, qui li permet
reconèixer-lo: veu l’Esperit davallar i posar-se sobre Ell. El Baptisme de Jesús
és, per a Joan, un moment de manifestació: allò que estava ocult, de sobte es
fa clar. D’això va aquest temps després de Nadal: de reconèixer. El Pare ens
mostra qui és Jesús i, en mostrar-nos Jesús, ens mostra també qui som
nosaltres.
Això ja ho havia anunciat Isaïes: aquell
Servent del Senyor que ha de ser llum de les nacions, que ha de portar la
salvació fins als confins de la terra. El Pare el presenta com el seu Servent,
el seu Anyell, el seu Fill. I el salm posa en boca de Crist unes paraules molt
fortes: «Aquí em teniu, Déu meu, vull fer la vostra voluntat.»
Jesús és el Servent, és l’Anyell, és el Fill.
I avui, la Paraula ens convida a una cosa molt concreta: reconèixer-lo.
Deixeu-m’ho dir així: aprendre a assenyalar-lo i a veure’l. I aquí entra la
nostra vida i entra la celebració de l’Eucaristia.
Moltes vegades diem: «Jo voldria veure Jesús,
notar més la seva presència, que em parlés més clar…». Però potser no ens
adonem que cada Eucaristia és plena de moments en què el Senyor es deixa
reconèixer, i nosaltres, amb el cos i amb la veu, el confessem… o bé ho fem de
manera rutinària.
Per exemple: abans de l’Evangeli. Ens posem
drets i cantem l’Al·leluia. Què estem fent aquí? No és un interludi musical.
Estem fent, espiritualment, el mateix que Joan Baptista: assenyalar Jesús que
ve a parlar-nos. L’Al·leluia és el crit de l’Església que diu: «Ell és aquí,
Ell mateix ens parla ara en l’Evangeli».
Quan ens posem drets, el cos està dient:
«Senyor, reconec que no és simplement el mossèn qui parla, ets Tu qui m’adreces
paraules de vida.» Ens aixequem per respecte, sí, però sobretot per alegria: el
Ressuscitat ens parla. Avui podríem preguntar-nos: com visc aquest moment?
M’aixeco mecànicament? O m’aixeco dient per dins: «Jesús, gràcies, vull
escoltar-te, aquesta paraula és per a mi»?
Després, al centre de la Missa, arriba la
consagració. Les paraules de Jesús sobre el pa i el vi, i l’Esperit Sant que
els transforma en el seu Cos i la seva Sang. I nosaltres ens agenollem. Per
què? Perquè, igual que Joan al Jordà, reconeixem: «Mireu l’Anyell de Déu. Mireu
el Fill estimat del Pare. Mireu el meu Salvador.»
I aquí vull dir una cosa amb afecte i amb
claredat: Ja sé que molts no us agenolleu en la consagració, però jo us animo,
als qui podeu, a fer-ho. Per què? Perquè és un gest reservat al Senyor mateix,
i amb aquest gest, igual que Joan al Jordà, reconeixem: «És l’Anyell de Déu, el
Fill estimat del Pare, el meu Salvador.»
Agenollar-se no és un costum antic sense
sentit. És un acte de fe amb el cos. Estem dient: «Tu ets el meu Déu. Davant
teu tot es relativitza. La meva vida, les meves pors, els meus plans… tot ho
poso sota la teva presència. Tu tens la primacia.»
Podríem dir que, en l’Evangeli, ens posem
drets per escoltar-lo, i en la consagració ens agenollem per adorar-lo. Són
dues maneres molt concretes de reconèixer-lo, com Joan Baptista: «Mireu
l’Anyell de Déu que parla…» «Mireu l’Anyell de Déu que s’entrega…»
I, finalment, abans de la comunió, el sacerdot
repeteix literalment les paraules de Joan: «Mireu l’Anyell de Déu, que lleva el
pecat del món. Feliços els convidats a la seva taula.»
En aquell moment, la litúrgia ens col·loca a
tots just al costat del Baptista. És com si el Senyor ens preguntés: «I tu, em
reconeixes? Creus de veritat que sóc Jo qui em faig present en aquest tros de
pa? Creus que vinc per tu, per la teva història concreta, per les teves
ferides, per les teves alegries?»
Aquí entra el que deia sant Pau als cristians
de Corint: els anomena “santificats en Crist Jesús, cridats a ser sants”. Això
és el baptisme: manifestació de Crist en la nostra vida i crida a viure d’una
altra manera. Ell es manifesta i, alhora, em revela qui sóc: «Tu ets meu. Et
crido pel teu nom. T’he escollit perquè siguis llum.»
Potser avui el Senyor ens convida a fer passos
molt concrets: Quan senti l’Al·leluia, recordar: «Jesús m’està a punt de
parlar.» Quan m’agenolli en la consagració, dir-li per dins: «Senyor, crec. Ets
Tu. Em poso a les teves mans.» Quan vegi l’hòstia i escolti «Aquest és l’Anyell
de Déu», respondre no només amb la boca, sinó amb el cor: «Senyor, no sóc
digne… però digueu-ho només de paraula i serà salva la meva ànima.»
Que aquest diumenge sigui això: una escola per
aprendre a reconèixer-lo. Que no passem per la Missa com qui passa per un lloc
conegut, sinó com Joan Baptista al Jordà: deixant-nos sorprendre, deixant que
l’Esperit ens digui per dins: «Mira’l… és Ell. És el teu Anyell. És el teu
Salvador.»
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)