1.
Acolliment i
conseqüències.
La sunamita obté la felicitat més gran per a una dona israelita: ser
mare, per la gratuïtat de la seva actitud envers l’home de Déu, més enllà dels
deures d’hospitalitat. Per la seva actitud d'acolliment troba la seva
recompensa inesperada. Jesús demana als deixebles que siguem acollidors. Ell
acollia tothom, sobretot els pecadors, els pobres, els malalts... nosaltres
també hi hem de fer i, com la sunamita, també tindrem la nostra recompensa, més
enllà del fet mateix de servir (Mt 25,31-46), que ja és una gran recompensa,
perquè fa més feliç donar que rebre; oi? (Ac 20,35)
2.
Donar la vida.
Les exigències del seguiment són dures: Es tracta de posar l’amor en el
centre del nucli existencial i en la base de les nostres paraules i accions. No
és tracta pas d'abandonar aquells a qui devem amor o simplement aquells que
estimem perquè així ho hem volgut lliurement, sinó que es tracta d'unificar en
un sol amor Déu i el pròxim, amb aquell amor únic i absolut propi de Déu.
Estimar és donar la vida, sortir d’un mateix per anar cap a l’altre, perquè
només donant la vida és rebre la vida. El que ens enriqueix és el que donem no
pas el que adquirim o posseïm.
3.
La creu.
Donar la vida no és gens fàcil. La creu, les creus, no és el patiment per ell mateix. Jesús redimeix no perquè hagi vessat la sang, sinó perquè ha estimat del tot i a tothom amb un amor infinit. Assumir la creu vol dir acceptar i estimar les dificultats amb l’esperança que l’amor de Déu ens farà triomfar, com va fer triomfar Jesucrist, aparentment un gran fracassat. La nostra resurrecció és només la conseqüència necessària del fet d'haver assumit la creu del Crist; si, com ell, vivim per a Déu, Déu ens vol eternament al seu costat. Pel bateig hem estat submergits en la mort del Crist, hem mort amb Crist i ja hem ressuscitat amb Ell, malgrat el nostre pecat.
Josep Esplugas Capdet, prevere.
.jpeg)
