Benvolguts
gns/nes: Quan ens arriben tants missatges
sobre temes que afecten la nostra vida, volem saber que
és el més important. També li passa al Mestre de la Llei que s'apropa a Jesús, a
Jerusalem, per preguntar-li ¿Quin és el primer de tots els manaments de la
Llei?. Està preguntant per l'essencial de la vida, per allò
que és fonamental, que ho reorienta tot,
allò de que no podem prescindir a l'hora d'afirmar el veritable sentit religiós
de la nostra existència. És la pregunta sobre Déu i
sobre quin lloc ocupa en el nostre cor i en les nostres relacions socials, pel
que fa al tracte amb el proïsme.
És curiós que li ho pregunti algú que és expert en la Llei, que se
suposa que coneix perfectament el que diuen les escriptures. Però potser s'ha
adonat que Jesús els dona un sentit nou.
Jesús li respon recordant-li la confessió de fe que tot jueu piadós
recitava dues vegades al dia, recollida en el Llibre del Deuteronomi, 1ª
lectura: Shema Israe!
Escolta, Israel: El Senyor és el nostre Déu, el Senyor és l'únic. Estima
el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima, amb totes les forces. A aquest primer manament, li uneix un altre que trobem en el llibre del Levític: "Estima els altres com a tu mateix". I
afegeix: "No hi ha cap altre
manament més gran que aquests". És a dir, que el més important és el manament
de l'amor que s'expressa estimant a
Déu i als altres. El primer manament i el segon manament,
entesos i practicats com un sol manament, posen Déu com a fonament de
l'autèntica dignitat de l'home, creat a imatge i semblança seves, com ens diu
el Gènesi. Per tant, hem de vèncer la temptació de
posar la confiança en allò que no és de Déu. Jesús ens ensenya a vèncer-la
posant tota la nostra confiança en Déu. De manera que, tal i com ens diu
la DSE, "no és possible estimar el proïsme com a un
mateix sense la ferma i constant determinació d'esforçar-se per aconseguir el
bé de tots i de cadascú, perquè tots som responsables de tots".
Hi
ha un poema africà que explica molt bé com els cristians no podem venir a
l’església a resar a Déu, o a missa els diumenges, i oblidar després les persones
que ho passen malament. Diu així: “Jo tenia
gana i vosaltres fundàreu una organització humanitària on discutíreu sobre la
meva fam. Us ho agraeixo. Jo era a la presó i vosaltres vau córrer a l’església
a resar pel meu alliberament. Jo estava malalt i vau caure de genolls per
agrair a Déu que us hagués donat la salut. Jo no tenia sostre i vosaltres em
parlàreu dels avantatges de l’amor de Déu. Semblàveu tan pietosos, tan
devots... tan a prop de Déu! Però jo... jo tenia gana, Jo estava sol, malalt,
presoner i sense sostre. I tenia fred”.
Benvolguts/des,
Jesucrist és el "sacerdot" i el Bon Pastor, que ens mira amb tendresa
i ens espera amb els braços oberts, disposat a fer camí amb nosaltres i ens
convida a escoltar, guardar com un tresor i viure aquestes paraules: Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l’anima, amb tot
el pensament i amb totes les forces", i "estima els altres com a tu
mateix"".
Així "no serem lluny del Regne de Déu” .Aquesta és la bona notícia que hem de viure i compartir amb els altres.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge