Primera lectura: Ex 3,1-8a.13-15
Segona lectura: 1Co 10,1-6.10-12
Que n’és d’important que una persona visqui en relació amb els altres… Això ho hem vist des que tenim ús de raó i és veritat que nosaltres ens sentim oberts com instintivament al proïsme. Necessitem d’un altre perquè en el “tu” de l’altre, pugui veure el meu “jo”. I és que Déu ens ha creat per a la relació, amb Ell i amb el proïsme. Què passa si jo em tanco i trenco relació amb tothom, inclòs Déu? Acabaré destruït, com a persona. Seguiré vivint, potser sí, però serà un malviure, una supervivència biològica. Però la relacionalitat em fa viure plenament, amb vida veritable.
El pecat, del qual avui ens parla l’Evangeli, és aquest efecte que produeix: trenca llaços amb els altres. A l’Escriptura, veiem com afecta a les relacions: divideix i enfronta germans, pares, amics… Per això, Jesús els diu «si no us convertiu, tots acabareu igual». No és una amenaça, sinó una constatació dels efectes que pot produir el pecat. Porta a la mort espiritual de la persona, l’equivalent a que ens caigui a sobre la torre de Siloè.
I en què consisteix la conversió? Simplement, en refer els vincles amb Déu, alliberar-nos dels grillons del mal, i no cansar-nos de fer el bé. Fàcil, oi? Evidentment que no es pot fer d’un dia per l’altre, però sí que cada dia podem i hem de fer passos al respecte. I la conversió ens ve sempre marcada per la misericòrdia de Déu.
La misericòrdia de Déu ens rescata de la situació on acabaríem: com els de la torre de Siloè o els galileus que van barrejar la seva sang amb la de les ofrenes. La misericòrdia és l’expressió de l’amor de Déu cap a nosaltres. Però, tants cops ens costa obrir-nos a aquest amor… perquè ens costa acceptar que som limitats, que sols no podem. Oblidem tantes vegades el que sempre ens recorda el Senyor: «Sense mi, no podríeu fer res».
Per això, el camí de la Quaresma és un camí que passa per la porta de la humilitat. I aquí, topem frontalment amb els valors del món: mai de la vida, el món podrà acceptar la humilitat com alguna cosa bona. L’humil, reconeix la seva condició, sap que si el Senyor no l’ajuda, i sense els altres, no pot fer res. Tenim un exemple amb la figuera de la paràbola de l’Evangeli: aquella figuera, per si sola no pot donar fruit. Necessita dels altres, que la femin, l’esporguin, perquè es revitalitzi i pugui donar fruit. Nosaltres, exactament igual.
Deixar-se ajudar és el gran repte per entrar per la porta de la humilitat. Deixar els nostres criteris, els nostres plans, per fer lloc als de Déu, és adherir-se al designi de Déu és fer avançar la consumació de la història, on Déu serà tot en tots.
Però el designi del Pare passa, no per eliminar la mort, el sofriment, sinó transformar-los, transfigurar-los, pel pas de Crist per ells. Com vèiem diumenge passat, com el cos del Senyor es transfigurava, també tot en nosaltres serà transfigurat, ressuscitat. I aquest és el camí de la Quaresma, morir amb Crist per ressuscitar amb Ell. Morir a l’home vell, tot allò que fa que trenquem les relacions que ens fan persona, per deixar néixer l’home nou, animat per l’Esperit de Crist.
I en aquest camí, recordo que tenim tres aliats molt poderosos, que s’intensifiquen aquesta Quaresma: dejuni, oració i almoina. El dejuni i l’oració m’obren corporalment i espiritualment a Déu i als altres. Em recorden que soc necessitat, d’aliment però encara més d’aliment espiritual. I l’almoina és conseqüència de l’obertura al proïsme: és ser misericordiós, estimar com Déu estima. Però dejuni, oració i almoina no és l’objectiu de la Quaresma, són instruments. Quin és l’objectiu? La conversió que ens porta a unir-nos més a Déu.
Units a Ell, ens esporgarà, ens femarà, i donarem fruit. Però recordeu, això requereix una cosa: obertura, obertura. Obrim el cor! Per obrir-lo: siguem humils, deixem-nos seduir pel Senyor, reconeixem que Ell és Déu i no pas nosaltres, i que Ell ho pot tot. «Mira, soc a la porta i truco. Si algú m'escolta i obre la porta, entraré a casa seva i menjaré amb ell, i ell amb mi» diu Crist a l’Apocalipsi, a l’Església de Laodicea. I t’ho diu a tu. Què fas? Obres la porta i el deixes fer de Déu?
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge