Un jove se’n va de casa, deixa el seu pare i el seu germà, i s’encamina a la recerca de la seva felicitat. Ja no en té prou amb el pare i el germà, amb la casa on va néixer. Potser la ruptura amb la vida que ha viscut fins aquest moment, la seva rebel·lió, no sigui més que una confusió existencial; sovint, els rebels son simplement cercadors inquiets d’amor. Ell cerca la felicitat, però acaba trobant només falsos succedanis de la felicitat: les coses, els plaers. Així descobreix que aquestes falses felicitats tenen un fons, i que aquest fons està vuit, no hi ha res. Les falses felicitats s’esvaneixen i deixen pas a una realitat desoladora: el rebel, el jove sortit de la seva casa familiar amb tantes expectatives, acaba pasturant porcs i es converteix en servent. En aquest moment, l’autèntic motor de la seva tornada a la mansió familiar és la fam. No és l’amor, no és el penediment, sinó la fam, i juntament amb ella la por a la mort. Però al Pare, al Pare del cel, no l’interessa el perquè ens hem allunyat, per què hem anat cercant lluny allò que teníem tant a prop. Per a Ell, és suficient un primer pas de tornada per part nostra: l’home camina, Déu corre. Quan l’home s’encamina, Déu ja ha arribat. Y això mateix passa amb el pare d’aquest jove: quan el veu des de lluny, comença a córrer, li salta al coll i expressa tot el seu amor per aquest fill pel qual s’havia preocupat tant, pel qual havia patit tant, en silenci, en la foscor de les seves nits insomnes, com tants altres pares i mares.
Deixem ara el pare que celebra la tornada del seu fill extraviat, deixem també el fill que celebra haver recobrat aquella felicitat que mai, abans, havia apreciat, i fixem la nostra mirada sobre l’altre fill, el gran, que s’està apropant a casa després d’una jornada de feina. Ell sent la música, els festejaments, però no se’n alegra: el seu cor no percep la felicitat. Ell és un bon treballador, és un fill obedient, però es tant infeliç com ho era el seu germà quan va marxar de casa. Pateix d’aquesta infelicitat que viu un cor que no estima el que fa i que no fa el que estima. Un cor absent és un cor inexistent. Ell no té mentalitat de fill ni de germà: només està centrat en ell mateix, en el seu món, en la seva salvació. El seu pare, aquell home que vol fills, i no servents, que vol germans, i no rivals, el suplica amb tendresa perquè entri i participi de la gran festa, perquè desitja que també aquest fill, sempre present però de cor absent, mereix ser inundat d’amor, mereix ser envoltat d’una vida plena.
I aquí ens trobem amb una característica molt especial d’aquesta paràbola: falta el final. El pare intenta explicar-se, s’esforça perquè el fill l’entengui, però no sabem si ho aconsegueix. O potser sí ho sabem, perquè el final l’escrivim nosaltres: Jesús ens deixa un espai de paper en blanc per escriure si el Pare ha aconseguit ser entès o no. Per nosaltres. I es que nosaltres som tant el fill gran, que considera el seu pare com un padró, com també som el fill rebel, que considera el seu pare com un adversari. De forma alternada, en funció de la nostra situació, passem de l’un a l’altre. Ens costa entendre un pare que no és just segons el que entenem nosaltres com a justícia, i es que es tracta d’un pare que no és just perquè es molt més d’això: és amor, exclusivament amor.
El moment clau de la paràbola, per sobra de qualsevol altre, és que s’han organitzat una festa per a un germà extraviat. Jesús ens està parlant de Déu i dels nostres germans, i el Déu que ell ens fa conèixer és el pare d’aquesta paràbola, el pare que veient de lluny al fill que torna surt al seu encontre per fer-l’hi menys penosa i més humana la seva conversió, la seva tornada, el seu canvi de mentalitat i de rumb, i també és el pare que s’expressa amb tendresa materna amb l’altre fill, per anular aquella distància fruit d’una malentesa filiació. I nosaltres, estaríem disposats a participar d’aquesta festa de l’alegria? Nosaltres també hem canviat de mentalitat?
Preguntem-nos quantes vegades hem escoltat aquesta paràbola, i quantes vegades encara l’haurem d’escoltar. Doncs, està clar, l’haurem d’escoltar totes les vegades que calgui fins que entenguem realment i profundament l’actitud del pare, l’actitud de Déu i ens desmarquem d’aquestes figures del padró i de l’adversari per centrar-nos en un pare que no és res més que amor.
Aleshores, Déu és així? Déu és així d’excessiu, així d’exagerat, així de radical en l’amor? Si. El Déu en el que creiem és així. Aquesta és la immensa i extraordinària revelació per la qual Jesús donà la seva vida.
Paolo Petrolillo, Diaca Permanent adscrit a la parròquia de la Sagrada Família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge