Avui voldria limitar-me a parlar de dos
objectes que Jesús fa servir a les seves explicacions: la biga i l’arbre.
La biga que portem a l’ull és un defecte,
nostre, que tothom veu, però que nosaltres ens neguem a reconèixer. Aleshores,
perquè ens és més fàcil veure els defectes dels altres que no pas els nostres?
Possiblement es tracti d’una qüestió de supervivència. Per sobreviure i
conviure amb els altres, podem fer-nos útils i agradables envers ells, o podem
eliminar la competència, i la forma més fàcil és menysprear-los,
desprestigiar-los, criticar-los. Però, si actuem així, si tirem fang als
altres, ens embrutarem les mans, i acabarem sent més lletjos del que som, més
bruts del que sem. Millor escollir el camí de la oració, que ens fa sentir
fills de Déu i ens permet ser nosaltres mateixos, adoptant el principi de no
jutjar a ningú, perquè no ens hem de defensar de ningú. La biga que portem a
l’ull, doncs, és deguda precisament al “gran pecat”, el pecat de no confiar en
Déu. Si no confiem en Déu, si rebutgem Déu amb els nostres judicis, ens quedem
sols, orfes, i això alimenta moltes de les pors que ens turmenten.
I ara parlem dels arbres. No hi ha cap arbre
bo que doni fruits dolents, ni cap arbre dolent que doni fruits bons. La moral
evangèlica és una ètica de la fecunditat, del bon fruit, de la esterilitat
vençuda i no de la perfecció. Déu no busca arbres sense defectes, sense
branques trencades per la turmenta o doblegades per la fatiga o foradades pels
ocells o els insectes. L’arbre acabat, aquell que ha arribat a la maduresa, no
és aquell que no té defectes, sinó el que està doblegat pel pes de tants fruit
ben plens de suc i ensucrats pel sol. Així, al darrer dia, el dia de la veritat
de tot cor, la mirada del Senyor no es fixarà en allò dolent, sinó en allò que
és bo; no és fixarà si tenim les mans brutes o netes, sinó en els fruits que
portarem, en la càrrega que presentarem, feta d’espigues i de pans, de raïm i
somriures. Perquè la llei de la vida, la llei de Jesús és donar.
I això ho porten escrit els mateixos arbres: ells no creixen entre cel i terra durant desenes d’anys per ells mateixos, senzillament per reproduir-se. Per això, per reproduir-se, a l’alzina i al castanyer els hi es suficient un gla i una castanya cada 10 o 20 anys. En canvi, cada tardor, ens ofereixen l’espectacle extraordinari de l’excés de fruits, l’abundància de llavors, l’excés de collida, molt més d’allò que els és necessari per reproduir-se. És la vida al servei de la vida, al servei dels ocells del cel, dels insectes famèlics, dels fills de l’home, de la mare terra. Fixeu-vos en això: les lleis de la realitat física i les lleis del esperit coincideixen; també nosaltres, per estar bé, per viure bé, hem de donar, segons la llei de la vida: el fill, el marit, la muller, la mare amb el seu fill, l’avi amb les seves memòries. Tothom té quelcom per donar. L'home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor, en treu fora la bondat, diu Jesús. Tots tenim un tresor al cor, que hem de cultivar com un jardí, que hem consumir com el pa; perquè és la font de la vida. No siguem avariciosos amb els nostres cors: oferim-los als altres. L’alternativa no ens convé: perquè l'home dolent, del seu tresor de maldat, en treu el mal, ens diu encara Jesús. I això, malauradament, l’estem vivint especialment aquests dies.
Paolo Petrolillo, Diaca Permanent adscrit a la Parròquia de la Sagrada Família.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge