Benvolguda família, gns./nes:
Avui, a la llum de l'Evangeli, ens podem preguntar: Què és el
que pot transformar, transfigurar, la nostra vida i la nostra societat? Aquest diumenge
contemplem com per Jesús la pregària
és fonamental. També ho hauria de ser per nosaltres. Per pregar, Jesús acostuma a retirar-se i
pujar a la muntanya, lloc de la
presència del Pare. Li cal recolliment i intimitat. Això explica que només
s’endugui a tres deixebles, els apòstols més íntims, Pere, Jaume i Joan. També
ho farà a Getsemaní, abans de ser detingut. I és en aquest diàleg amb Déu, “mentre pregava” que es
transfigura “es trasmudà
l’aspecte de la seva cara i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant”.
Els deixebles, que com a Getsemaní, s’havien adormit, en desvetllar-se,
són testimonis de la glòria de Jesús,
és a dir, experimenten la “presència de
Déu”. Certament, només des del
desvetllament i la vigilància podem ser
capaços de copsar a Déu present en les nostres vides i en el nostre camí.
La seva glòria és refermada per Moisès,
aquell que allibera el poble d’Israel de l’esclavitud d’Egipte i rep la Llei
del Senyor; i d’Elies, el profeta per excel·lència de l’antiga aliança. Ambdós parlen amb Jesús, del seu traspàs, que havia de succeir a Jerusalem, lloc privilegiat per l’evangelista Lluc: allà se’ns
revela qui és Jesús i és on durà a plenitud el seu ministeri, hi sofrirà la
Passió i hi ressuscitarà. Així, també Jesús és cridat a “sortir” i fer el seu particular èxode, com el
patriarca Abram. Pere, desconcertat per tanta llum, i pel benestar que
experimenta, exclama: “Mestre,
que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a vós, una per a
Moisès i una altra per Elies” . Amb
aquestes paraules no expressa l’anhel de
plenitud, sentit i felicitat que cerca tot ésser humà?
Però encara no ha arribat la Pasqua. De la muntanya del Tabor a
la del Calvari, Jesús ha de pujar a Jerusalem i morir-hi, i hem de fer amb ell
aquest camí quaresmal, que arribarà, sí, a la Pasqua, però passant per la Creu.
Les paraules del salmista ens ajuden a
entendre com fer-lo: “El
Senyor m’il·lumina i em salva, qui em pot fer por? El Senyor és el mur que
protegeix la meva vida, qui em pot esfereir”.
El núvol que els cobreix amb la seva ombra manifesta que en Jesús s'acompleixen totes les promeses: ara és ell la tenda de la trobada de Déu amb l’home. La veu de Déu el proclama fill escollit i ens mana que l’escoltem: “Aquest és el meu Fill, el meu elegit: escolteu-lo”. Quan la visió desapareix, Jesús queda sol amb els seus. Tornem al camí de la fe, una fe que neix de l’escolta obedient, de la pregària i que es porta a la pràctica en la fidelitat del seguiment. Benvolguts, la resposta a la pregunta que ens fèiem en començar la trobem en Crist. Com ens diu St. Pau també nosaltres som pelegrins, que abraçats a la creu, hem de caminar amb Crist cap a Jerusalem, escoltar-lo, deixar la nostra terra amb les seves seguretats, com Abraham, ser església en sortida, i obrir-nos a una vida arrelada en l'amor, la fe i l'esperança, que transcendeix els sentits, que ens fa més humans, perquè cerca el bé, la pau, la justícia, la veritat i obra amb misericòrdia. I és que som “ciutadans del cel, que caminem cap al Pare, amb la llum de Crist i guiats pel seu 'Esperit”.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge