Les lectures d’avui se’ns presenten sota dos
pols temàtics: la providència i la sobreabundància del do de Déu. Les dues són
un antídot contra la por.
Nosaltres tenim por perquè és un mecanisme
evolutiu de defensa contra agressions per la pròpia vida i això ens ha fet
sobreviure durant molt de temps.
Ara bé, això que en algun moment era
instintiu, ara l’hem passat pel filtre de la racionalitat, que per això som
humans. La por que acostumem ara a tenir ja no és per defensar la pròpia vida
sinó, moltes vegades per assegurar la nostra posició actual. I també tenim la
por a allò desconegut.
En tot cas, avui el Senyor ens diu que no hem
de tenir por de qui mata el cos però no pot fer res a l’ànima. En altres
paraules: no tingueu por de perdre allò que és contingent, allò que un dia o
altre ho perdrem, sinó preocupem-nos d’allò que perdurarà per sempre.
Això no és oposar una realitat amb l’altre. No
estem dient aquí cap tipus de dualisme on el cos és dolent i l’ànima bona, on
el cos fa pecar i en l’ànima resideixen les virtuts. Traiem-nos aquest esquema
del cap. Les dues realitats són bones, perquè són creades per Déu. Ara bé, una
té data de caducitat i és normal que prestem més atenció a allò que dura més.
Cadascú que s’examini, quant de temps dediquem
a coses que alimenten el nostre cos i quant de temps dediquem a coses que
alimenten la nostra ànima?
Així doncs, davant la por que podem
experimentar en la vida, tenim aquests dos antídots. El primer, la providència brolla
de la fe en Déu: si tenim fe, confiarem en Ell, i si confiem i sabem que és
totpoderós, sabrem també que tot allò que passa està en el pla de Déu. Fins i
tot el mal, ja que Ell l’integra en el seu pla per poder-ne treure quelcom de
bo. Podríem dir que en fa l’abraçada de l’ós.
I alerta! Això no ens ha de portar a un
passotisme de dir: com que Déu ho pot tot i té el seu pla, jo no cal que faci
res. O encara pitjor: Com que Déu ho fa tot, jo quedo anul·lat i no serveixo de
res ni tinc res a dir. Som responsables de la pròpia vida, Déu no actua en
contra de la nostra voluntat. En el misteri de la providència es posen en joc
la nostra part i la de Déu i les dues parts col·laboren al 100%, no és un 50 i
50, sinó 100 i 100.
I la sobreabundància de la qual avui també en
parla sant Pau, i surt en altres llocs de les seves cartes, ens assegura que
Déu sempre és més generós del que nosaltres podem ser-ho. Si nosaltres posem
una mica de la nostra part, Ell mai es deixa guanyar en generositat.
Per tant, dediquem esforços a tenir cura de la
nostra ànima, dediquem temps a la pregària, a l’amor a Déu i als germans,
dediquem temps a contemplar realitats belles, a llegir sobre Déu per
conèixer-lo més i estimar-lo més.
I evidentment, molts cops, la por hi seguirà
sent, però ens pot controlar ella a nosaltres o bé, posar-nos-la sota el braç i
conviure amb ella, sabent que el camí, la decisió que estem escollint és bona i
està sota l’ajuda provident de Déu.
Donem gràcies a Déu, per la seva gran bondat,
pel seu amor. Donem gràcies perquè vetlla per nosaltres en tot moment. Cadascú
es coneix les pors: oferim-les al Senyor, que les integri en el seu pla, en la
seva providència, que Ell les transformi.
I recordem-ho sempre: «Déu us té comptats cada
un dels cabells. No tingueu por: valeu més que tots els ocells plegats»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge