Benvolguda família de famílies, que és la comunitat, germans/nes amb Crist: Avui la Paraula de Déu ens parla de com afrontar el conflicte en la nostra convivència, a través de l’experiència del perdó.
A on troba Jesús el fonament per subratllar-ne la importància? Recordem la reacció de Jesús davant la pregunta de Pere: ha de perdonar sempre, setanta-vegades set; i explica la paràbola del rei generós, símbol del Déu que perdona. Jesús es fonamenta en el misteri de Déu; Jesús parla de Déu. I no el Déu que mana, o prohibeix, o premia o castiga; sinó en el que Déu és i fa: Déu estima i perdona, perquè és compassiu i benigne. Jesús parla de la seva experiència de Déu com a Fill. Déu perdona aquesta humanitat tant conflictiva. El que ha de marcar la vida humana a la llum de Déu és l’amor perdonador com a clima i àmbit general de la nostra vivència dels conflictes. Per això hem de ser capaços de sentir-nos pecadors i perdonats.
L’actitud madura davant el pecat
dels altres és reconèixer el propi pecat. Aquest és segurament un dels punts
més delicats del missatge evangèlic i que desperta més reticència. Parlar del
pecat del món i dels altres comporta reconèixer les febleses de la pròpia vida,
la mesquinesa del nostre amor, la necessitat de reconèixer-se pecador.
En el mateix nucli de l’experiència de pecat hi ha l’experiència del perdó. El fet de saber-nos perdonats ens impulsa a entrar en la intimitat de la nostra consciència i reconèixer el nostre pecat sense necessitat de negar-lo per a poder viure en pau.
Aleshores, què significa pròpiament perdonar, què comporta?. Sense esgotar el tema, podem dir que perdonar és no desitjar mal a qui ens ha ofès, excloure sentiments de venjança i de rancor, evitar alegrar-se de les seves desgràcies; és viure una relació amb l’ofensor igual com amb els altres.
De vegades haurem sentit o fins i tot compartit l’expressió: “no puc perdonar, perquè no puc oblidar tot el mal que m’ha fet”. Oblidar és una funció de la memòria, mentre que perdonar pertany al cor. I Jesús ens demana perdonar. Si ens esforcem a perdonar, l’ofensa acaba mitigant el seu record. Però si estic constantment recordant l’ofensa, serà gairebé impossible perdonar. Per això, si recordem quantes vegades vam ser nosaltres qui vam ferir, amb raó o sense, altres persones -fins i tot el Senyor- ens serà molt més fàcil perdonar, perquè voldrem que ens entenguin i ens perdonin de la mateixa manera que ho fa Déu amb nosaltres. I és que aquest perdó nostre és la resposta al perdó inicial de Déu.
Benvolguts/des: Perdonar per al cristià no és una opció. És una necessitat, ja que Déu ens perdona, en la mesura que nosaltres perdonem als nostres deutors.
Joan Làzaro i Padrós. prevere i rector.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge