Homilies I i II diumenge d'Advent

DIUMENGE I D'ADVENT
Jr. 33,14-16 Ps. 24,4-5ab.8-10.14 R/. Ps. 25,1b
1Te. 3,12.4,2
Ps. 84,3 Lc 21,25-28.34-36

1. El sentit del temps d’advent.
L’any litúrgic comença amb la mateixa perspectiva que els textos dels darrers diumenges de l’any passat. L’advent és més que la preparació esperançada del Nadal; és una exhortació a l’Esperança en majúscules, a l’esperança de participar plenament de la salvació en el Regne de Déu plenament realitzat. Per això l’espera de la presència del Crist Jesús només té ple sentit en el marc de l’esperança escatològica. Jesús ve perquè nosaltres puguem assolir la plenitud del Regne.

2. Un nou text apocalíptic.
Jesús, quan anuncia la realització del regnat de Déu, s'expressa d'una manera espectacular per demostrar que Déu és més gran que tot. Quan Déu manifesti el seu poder i la seva majestat amb el retorn del Fill de l’Home, els fidels no serem arrossegats pel mal del món sinó que ens mantindrem ferms i amb el cap ben alt a la presència de Jesús en majestat.

3. Ja estem en la dinàmica del Regne.
Tot això ha començat a succeir, aquesta situació de benaurança ja és present en la realitat, ja hem estat alliberats, perquè aquell que ha de venir ja ha vingut, aquell que ha de salvar ja ha salvat, aquell que ha de jutjar el món ja l'ha jutjat des de la creu i l'ha deixat convicte, aquell que ens ressuscitarà ja ha ressuscitat. Aquell Regne que posseirem ja l'estem posseint. Jesús, amb la seva vinguda a la història, ha posat en marxa el dinamisme del Regne de Déu. De cadascú de nosaltres depèn, amb l'ajuda de la gràcia, que sigui aquest dinamisme allò que impulsa les nostres actituds vitals. Hem de viure com si tot s’hagués d’esdevenir ara mateix, hem de viure descentrats dels interessos egoistes, avançant en la comprensió i l’exercici dels “preceptes” que hem rebut del Senyor.

DIUMENGE II D'ADVENT.

Ba 5,1-9 Ps 125,1-6 R/ Ps 125,3
Fl 1,4-6.8-11
Lc 3,4.6 Lc 3,1-6

Diumenge passat les lectures ens invitaven a posar l’horitzó en la realització del Regne de Déu en l’eternitat. Avui la perspectiva és molt més propera: facilitar el progrés del Regne en la realitat quotidiana, mitjançant la conversió del cor i una conducta coherent amb aquesta conversió.

La veu de Joan, que clama en el desert, ens convida a la conversió que fa possible el testimoni del Crist. I el testimoni és necessari i indefugible. Molts dels nostres germans en la fe veuen el món d'avui com un desert i pensen que no val la pena manifestar el Crist als de l'entorn, però s'equivoquen; des del desert del món tenim el deure missional de convidar els altres a compartir el nostre camí, el camí cap a Jesús. La clau està en la forma de fer-ho. No són temps, els nostres, gaire oberts a discursos doctrinals. És des de l'exemple de la fe robusta i de la conducta coherent que podem fer alguna cosa. Si no ho fem, no valem res.

"Demano (...) que sapigueu apreciar els valors autèntics i arribeu purs i sense entrebancs al dia de Crist, carregats d’aquells fruits de justícia que donem per Jesucrist a glòria i lloança de Déu”. Allò que Déu espera de nosaltres és que donem fruits de justícia i de veritat i aquesta és l’única manera d’agrair el do de la salvació. Donar fruits de justícia és obrir una ruta al Senyor, és fer-lo realment present en la història. Aquesta és la nostra missió i aquest és el nostre compromís adquirit en el baptisme. D’una manera natural no hi estem disposats o, tot i estant-hi disposats, ens costa d’esser fidels, per això és Déu qui ha començat en nosaltres un bon treball i acabarà de dur-lo a terme, com diu Pau. El treball és Déu qui el comença i el duu a terme, però no ho pot fer sense la conformitat de l'home. Conformar-nos a la voluntat de Déu demana conversió del cor.

El profeta Baruc diu el mateix que Pau en versió col•lectiva: "Déu conduirà Israel, ple d'alegria, a la llum de la seva glòria". Sempre és Déu qui es pren la molèstia de sortir a l'encontre del seu poble, però aquest poble s'ha de deixar portar a la glòria de Déu.

Josep Esplugas