PARAULES DE COMIAT I AGRAÏMENT A LA PARRÒQUIA DE LA SAGRADA FAMÍLIA

 

Només unes paraules, que me les he portat escrites per si de cas se m’acudia divagar…

Deixeu-me començar amb un conte. Un conte que no és precisament adreçat als nens: el Petit Príncep, de Saint-Exupéry, escrit a mitjans del segle passat. A El Petit Príncep hi ha un moment molt bonic en què el protagonista arriba a la Terra i descobreix un jardí ple de roses. Fins aleshores havia viscut convençut que la seva rosa era única al món, i de cop es troba davant de moltes roses que, a simple vista, s’hi assemblen molt. Això el desconcerta: si n’hi ha tantes, què té d’especial la seva?

Més endavant coneix la guineu, i és ella qui li explica què vol dir «domesticar»: crear lligams. La guineu li fa entendre que una realitat esdevé única per a nosaltres no perquè no n’hi hagi cap altra de semblant, sinó perquè hi hem creat un vincle. I aleshores el Petit Príncep entén què fa especial la seva rosa: és aquella que ha regat, que ha protegit, que ha escoltat, amb qui ha passat temps. És la rosa amb qui ha creat una història.

I crec que amb una parròquia passa una mica això. Quantes parròquies hi ha al món? No sé, però a la diòcesi, n’hi ha 124. Què fa aquesta parròquia especial? Quan un arriba a un lloc nou, al principi tot són noms, carrers —tot i que partia amb avantatge perquè és el meu barri i ja m’ho coneixia tot—, rostres nou. Però amb el temps aquell lloc es va omplint de persones concretes, de converses, de celebracions, d’alegries, de dificultats. I sense adonar-te’n, aquella parròquia es converteix en una part de la teva vida.

Quan penso en aquests anys aquí, em venen molts d’aquests moments. Em venen al cap especialment els joves, amb qui he tingut la sort de compartir tantes coses, sortides, pelegrinatges d’estiu…; les colònies amb l’esplai; els dinars de la parròquia, fent de cuiner amb el Jordi; tantes celebracions, converses amb alguns de vosaltres. Tot això forma part d’aquesta història i és motiu d’un agraïment molt gran.

Però si hagués de dir què és el més important de tot, no serien les activitats. El més important ha estat intentar, cada dia i amb totes les meves limitacions, transmetre-us una cosa molt senzilla: que el Senyor us estima. Que us estima de veritat. Que la vida cristiana comença quan descobrim que som estimats per Déu i deixant que aquest amor vagi transformant la nostra vida. Si alguna cosa d’això ha pogut arribar al cor d’algú durant aquests anys, ja dono moltes gràcies al Senyor.

I per això avui tampoc voldria posar massa l’accent en el fet que jo marxi. La Sagrada Família continua. La parròquia és molt més que un mossèn que arriba o que se’n va. És una comunitat que el Senyor ha anat construint durant molts anys. I estic convençut que el Senyor vol fer coses grans aquí.

Jo continuaré pregant molt per vosaltres. Pregaré per tots vosaltres i també per aquells que encara han de trobar aquí casa seva. Pregaré perquè continueu creixent en comunió, perquè hi hagi conversions i vingui gent nova, perquè els joves descobreixin el Senyor, perquè hi hagi vocacions i perquè aquesta parròquia sigui cada vegada més família de famílies, que acull tothom qui arriba.

I fixeu-vos el més bonic de la imatge de la rosa: El vincle que hem creat no serveix per quedar-nos mirant enrere, sinó per donar gràcies pel que hem rebut i continuar cuidant allò que Déu ens ha confiat. Ara us toca continuar cuidant aquesta parròquia, continuar estimant-la, continuar fent-la créixer.

Per això avui em surt sobretot dir-vos gràcies. Gràcies per l’acollida, per la confiança, per la paciència, per tot el que m’heu ensenyat i per haver-me deixat compartir una part de la vostra vida. No vull dir noms perquè me’n deixaré i em sabrà greu. Només em limito a donar les gràcies a mn. Joan, com a rector, per la teva disponibilitat, pel goig d’haver fet equip amb tu. També a mn. Josep, mn. Paolo i mn. Quique per tot el que hem compartit i per la fraternitat que m’heu demostrat. També a tots els joves, amb qui potser hem compartit més, i que sou exemple a la parròquia del què vol dir ser una veritable família, acollir tothom. Gràcies als que sou aquí, als que no han pogut venir i els que tenim de missions, repartits pel món. I sobretot, gràcies al Senyor, perquè és Ell qui ens ha posat en el camí els uns dels altres.

Que el Senyor continuï fent coses grans a la Sagrada Família. I que, passi el temps que passi, no oblideu mai això que he intentat repetir-vos de tantes maneres durant aquests anys: que sou immensament estimats per Déu.

Mn.  Joan Hernàndez Plaza

Diumenge XXVI de durant l’any – 27/09/2026

 

• Primera Lectura: Ez 18,25-28
• Salm 24
• Segona Lectura: Fl 2,1-11
• Evangeli: Mt 21,28-32

«L’esperança no defrauda», diu sant Pau a la carta als Romans. I crec que les lectures d’avui són, en el fons, un cant a l’esperança, encara que a primer cop d’ull potser costi una mica veure-ho.

Perquè, per a Déu, sempre hi ha un nou començament. El passat mai no és una llosa que ens esclafa definitivament. Fixeu-vos que la crida de Déu sempre és aquí i ara. Avui ens crida. Avui torna a convidar-nos a acollir l’amor que ens vol comunicar i a respondre-hi.

Nosaltres som especialistes a mirar el passat, definir-nos a partir d’aquí i dir: «jo soc així», «jo no tinc remei», «sempre acabo fent el mateix». Però Déu canvia la mirada. Déu ens mira i veu també allò que podem arribar a ser si ens obrim a la seva gràcia, si deixem actuar l’Esperit Sant, que ens va transformant dia a dia. El nostre «no» d’ahir no impedeix que avui puguem dir que sí.

Per això la crida a treballar a la vinya de l’Evangeli és una crida de cada dia. I això suposa no viure de renda. No serveix haver dit que sí al Senyor un dia i ara dir-li: «mira, deixa’m en pau, que vull fer la meva». Passa una mica com en una parella o en un matrimoni: no n’hi ha prou d’haver dit «t’estimo» una vegada. Cal tornar-ho a dir i, sobretot, tornar-ho a viure.

La crida del Senyor es concreta en el dia a dia: en la pregària, en els sagraments, en les Escriptures, en el germà. I cada dia hi haurà alguna ocasió nova per dir: «Senyor, avui també vull complir la teva voluntat». Potser serà perdonar algú, tornar a pregar de debò, anar a confessar-nos, deixar alguna cosa que sabem que ens fa mal, o fer aquell pas que fa temps que anem ajornant.

Però l’Evangeli ens dona encara una altra esperança: el nostre «no» al Senyor no és definitiu mentre som en aquesta vida. I això ens ha de sostenir a nosaltres, però també ens ha d’ajudar a esperar la conversió dels altres. Déu no es cansa mai de cridar els seus fills. No deixa mai d’anar darrere el cor de l’home, fins a l’últim moment. Per això hem de continuar pregant per aquells que sembla que són molt lluny, perquè el Senyor sap arribar allà on nosaltres no arribem.

I avui, que per a mi també és un dia especial, miro aquests anys passats aquí i penso precisament en això. Quantes vegades he vist persones que han anat dient que sí al Senyor: algú que tornava a la fe, algú que començava a pregar, algú que feia un pas que li costava, persones que senzillament han anat sostenint amb fidelitat la vida d’aquesta parròquia. I també jo he hagut d’anar dient que sí al Senyor aquí, moltes vegades gràcies a vosaltres, perquè Déu també ens crida i ens sosté a través de les persones que posa al nostre costat.

Per això avui em surt, sobretot, donar gràcies. Aquesta parròquia ha estat per a mi una part de la vinya on el Senyor m’ha fet treballar, créixer, equivocar-me, tornar a començar i estimar. I ara aquesta etapa s’acaba, però la crida continua. Per a mi, en un altre lloc; per a vosaltres, aquí. La vinya no és nostra; és del Senyor.

I veure la fe dels altres també ens ha d’esperonar. Perquè podem ser dels qui hem dit moltes vegades «sí, Senyor», però després continuem reservant-nos espais on li diem: «aquí no t’hi fiquis». Potser en una relació, una ferida, una comoditat, una por o una decisió que sabem que hauríem de prendre.

Ara bé, fixeu-vos que Jesús ens precedeix. Sant Pau ens diu a la carta als Filipencs que Crist «s’abaixà i es feu obedient fins a la mort, i una mort de creu». Ell és el Fill que ha dit sí al Pare fins al final. I aquí hi ha la bona notícia: nosaltres no hem de fabricar aquesta obediència amb les nostres pròpies forces. És l’Esperit Sant qui va modelant el nostre cor i ens va fent cada vegada més semblants a Crist.

Potser avui podem demanar al Senyor, simplement, que ens faci veure algun àmbit de la nostra vida on sembla que li diem que sí, però en realitat encara ens el reservem per a nosaltres. I que allà ens concedeixi la gràcia de dir-li avui que sí. Perquè, encara que ahir li haguéssim dit que no, avui podem tornar a començar.

Joan Hernàndez Plaza, prevere.