DIUMENGE DE L'ASCENSIÓ

1a. Lectura:  Ac1,1-11

Salm 46

2a. Lectura: He9,24-28; 10,19-23

Evangeli: Lc 24, 46-53

1.    L’alegria del cristià.

Si algú té motius per estar content és el cristià; ningú no en té més que un cristià. “Plens d’una immensa alegria, eren al temple contínuament donant gràcies a Déu”. Tant de bo que l’alegria dels apòstols es perpetuï en la nostra església, més aviat tristoia. Som tan seriosos i tan complidors dels preceptes que a vegades no ens recordem de riure i d’estar contents. L’ofrena de Jesús, el lliurament de la seva vida i, sobretot, el lliurament de la seva resurrecció, ens permet l’accés a la casa de Déu, on ell vetlla i prega el Pare per nosaltres. Tenim tanta sort que ens ha tocat el millor intercessor.

2.- Testimonis alegres del Senyor ressuscitat, pel do de l’Esperit.

L’alegria és imprescindible per fer creïble el testimoni. Vet aquí la nostra missió: "Calia predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats". Si pensem que la missió ens ultrapassa, tinguem present que no estem sols, que l’Esperit Sant ens ha estat donat per a això. Però cal el nostre esforç: portar un estil de vida digne i propi de les persones i saber donar raó de la nostra esperança. Jesús, doncs, tot i haver retornat al Pare, no ens ha deixat sols, però sí que ha deixat a les nostres mans la corresponsabilitat de dur a terme la seva mateixa missió..

            3.- Restablir la reialesa d’Israel.

La missió no és dominar el món, sinó establir un nou mode de relació interpersonal desada no pas en el domini, sinó en el servei. Hi ha hagut períodes de la història, alguns no gaire llunyans, en què hem buscat de restablir la reialesa d’Israel, això és de dominar directament o indirecta la societat política… i hi ha corrents en l’Església que ho enyoren i busquen retorns o, si més no, succedanis No podem tornar al passat, hem d’inventar nous futurs. El revisionisme que estem patint és fruit de l’enyorança del poder o, potser escapisme sentimental. La temptació de dir ja s’ho faran, nosaltres mirem el cel, és forta. Si Jesús hagués dimitit, si haguessin dimitit els apòstols, on seríem? La mirada del cristià ha d’estar dirigida a la terra, tot i que no hem d’estar-nos d’aixecar el cap confiadament al mateix temps cap a l’horitzó escatològic: la casa de Déu. No podem prescindir de l’esperança.

Josep Esplugas i Capdet, prevere.