Una de les coses habituals que un es troba
confessant és la típica frase: mossèn, és que jo no tinc pecats, soc bona
persona: ni mato ni robo i intento ajudar els altres. I ens pensem que la vida
cristiana és això. I no entenem que això és només l’inici i confonem el punt de
partida com el punt d’arribada.
Normalment qui diu això, no s’adona d’altres
realitats com: no té Déu com a centre de la vida o té tendència a la crítica
—que sempre serà constructiva, és clar—, o guarda rancúnia contra un o altre
polític perquè no són de la seva corda o és una persona tèbia en
l’evangelització… però com que això ho fa tothom, ho normalitzem.
Ara bé, si jo penso que ja tinc el camí fet,
perquè no mato ni robo, en què m’interpel·la la crida d’avui de l’Evangeli? Ara,
la urgència que trobem en l’Evangeli —els deixebles ho deixen tot
immediatament— no és a ser perfecte en l’àmbit de l’obrar, perquè ens trobarem
amb la nostra debilitat, la nostra fragilitat. La conversió ens està parlant
d’un moviment del cor: de tenir-lo posat en les coses, en les persones —per
bones que siguin les coses i les relacions personals— a tenir-lo posat en Déu.
Si jo crec que tinc ja el camí fet respecte la
vida cristiana, és que vaig molt equivocat, perquè sempre hi ha un més: és el «Magis»
de sant Ignasi de Loiola. Perquè l’àmbit en què es juga tot això és en el
diàleg cor a cor amb Crist. I el cor de Crist és inesgotable. Fixeu-vos què diu
sant Joan de la Creu: «I és per això que cal que Crist, l’enfondim molt, perquè
és com una mina amb galeries nombroses de tresors, en la qual, per més que hi
apregonin, els tresors no s’hi exhaureixen mai, mai no s’hi acaben, ben al
contrari, a cada galeria es descobreixen, arreu, filons nous de riqueses
novelles».
I llavors per què confonem el punt de partida amb el d’arribada? Una: no coneixem que hi ha més a la vida cristiana i quan se’ns presenta diem que això és per aquella persona però no per a nosaltres. Dos: estem tan acostumats a com funciona el món que no entenem la lògica de Déu i de l’Evangeli. Tres: ens trobem amb la porta estreta de la Creu.
Sant Joan de la Creu ens ho diu clar: «És que
per entrar en aquestes riqueses de la saviesa divina la porta és estreta, és la
creu. I, voler entrar-hi per mitjà de la creu, no ho desitgen pas gaires». I és
que la vida és així: creu i glòria. Si algú es pensa que per ser cristià no
tindrà creu, no ha entès l’Evangeli: «No calia que el Messies patís tot això
abans d’entrar a la seva glòria?» —diu Jesús als deixebles d’Emaús.
I la primera creu que ens trobem en el camí de
la vida cristiana és morir als propis criteris. Oh, és que els meus criteris
són bons! No ho dubto, però són els de Déu? Potser no gaire cops. En el fons,
és deixar la nostra vida en mans d’un altre perquè ens porti on Ell vulgui. Si
vull portar jo les regnes de la meva vida, mai entraré en aquestes galeries
plenes de tresors del cor de Crist i la vida cristiana em semblarà que ja l’he
esgotada tota, que ja estic de tornada de tot, que no puc fer res millor en la
vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge