Benvolguda família de
famílies, que és la comunitat, germans/nes:
Hi ha moments en la vida
en que les coses ens van tant bé que ens menjaríem el món i n'hi ha d'altres que, al contrari. Tan per excés com per defecte, pot ser que ens
refiem massa de nosaltres mateixos i de
les nostres capacitats, i ens costi creure que Déu fa camí amb nosaltres
i ens vol ajudar a afrontar tant els bons com els mals moments.
És el que viu el profeta Elies. Després de reptar i vèncer de la mà de Déu als profetes de Baal a la muntanya del Carmel,
per demostrar que ell era l'únic profeta del Senyor que havia quedat; ha de
fugir cap a la muntanya de l'Horeb, i exhaust, després d'un dia de camí al desert,
s'assegué a l'ombra d'una
ginestera i demanà la mort, pregant així: "Ja n'hi ha prou, Senyor.
Preneu-me la vida; no he de ser més afortunat que els meus pares". Però Déu li renova les forces amb el seu
aliment.
Nosaltres com Elies, som fràgils i hem de reconèixer que també necessitem tastar l'aliment del Senyor, per continuar el nostre camí amb ànims renovats, malgrat les dificultats i els entrebancs que hi trobem, perquè, Déu ens escolta i ens salva del perill.
I només això, Déu se'ns dona com aliment amb Jesús, el seu Fill estimat, Déu encarnat, però també fill adoptiu de Josep, el fuster, i de Maria, la filla de Joaquim i Anna. És el pa baixat del cel, l'aliment de vida eterna. Això els jueus no ho poden pair i murmuren.
Avui, com llavors, continuen les murmuracions, negant que
Jesús sigui el nostre salvador, el pa que dona la vida, el pa que baixa del cel
perquè no mori ningú dels qui en mengen. Molts rebutgen l'aliment de la seva
Paraula, del seu Cos i de la seva Sang, de la seva persona, i en fan mofa o resten
indiferents. Però, on trobarà la humanitat la font d'esperança i
de sentit? Hem rebut l'Esperit
Sant, amb el que Déu ens ha marcat, i com ens diu Sant Pau a la carta als
efesis, no podem deixar-nos arrossegar per la corrent del desencís i el
pessimisme. Quin és el secret per aconseguir-ho? Ens respon el mateix Sant Pau: Sou
fills estimats de Déu: imiteu el vostre Pare. Viviu estimant, com el Crist ens
estima.
Déu ens ha regalat la vida eterna i
creure en la vida eterna no ens fa desentendre del nostre món, sinó que ens
obliga a treballar perquè sigui un món més just i més solidari i a no oblidar
mai els més desafavorits. Com diu Bernat Juliol, monjo de Montserrat: “Creure
en Crist i creure en la vida eterna, implica necessàriament viure compromès en
el món. El nostre món és l’únic camí possible que ens condueix a la vida sense fi
que Crist ens ha promès”.
Benvolguts gns/nes:
alimentem-nos amb fe de Jesús, el pa viu baixat del cel, de la seva Paraula,
del seu cos i de la seva sang, participant de l'Eucaristia, perquè puguem estimar
com Crist ens estima, i plens d'Ell visquem el seu Evangeli, compromesos
en favor del bé comú i la justícia, compartint,
donant i donant-nos.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge