I PUJARÉ A L'ALTAR DE DÉU

El Joan ens ha fet arribar aquest preciós poema que li ha dedicat el Ramon Rius, el poeta de la nostra parròquia. Moltes gràcies Joan i Ramon!!!

Molt estimat Joan. Com m’agradaria acompanyar-te en la teva “Missa Nova” de cinquanta anys de capellà, i cantar la litúrgia amb les companyes i companys del cor de la Sagrada Família! Però no pot ser. Circumstàncies familiars em tenen lluny i, des de Heidelberg, t’envio el meu record afectuós i aquest poema, inspirat en el verset del Salm (no recordo el número) “et introibo ad altare Dei, ad Deum qui letíficat juventutem meam”, amb què abans s’introduïa la missa i ara es resa a l’ofici de les hores. Ens recorda, encara que no ho sembli, que tots caminem cap a la veritable “joventut” de Déu. Accepta la bona voluntat, i una forta abraçada d’enhorabona.

I PUJARÉ A L’ALTAR DE DÉU

Puja a l’altar, Joan,
que avui fa cinquanta anys
que hi puges cada dia.
Puja-hi de pressa,
que l’Amic t’espera,
amb tots els qui t’estimen i t’estimes,
per l’òscul del perdó i l’alegria.

Puja a l’altar, Joan,
i llesca’ns el pa de la Paraula
perquè puguem fer via.
Puja-hi amb peus lleugers,
encara que t’abati la fatiga
de bells amors que es trenquen
en naufragis de procel•losos mars.

Puja a l’altar, Joan,
i fes a Déu l’ofrena
de tots els camps d’espigues.
Puja-hi amb les mans plenes
de tants raïms d’amor que quedi plena
la taula de l’Amic, que Ell mateix
vol fer-se per nosaltres convit d’eucaristia.

Puja a l’altar, Joan,
que Déu és una festa
i a noces ens convida.
Puja-hi prevere del Senyor
i consagra el Pa i el Vi de Vida,
que els fills reclamen l’aliment del Crist,
i a tu t’ha cridat a ser-ne el seu ministre.


Puja a l’altar, Joan,
com si avui fos el primer dia
i torna a beneir-nos.
Puja-hi, a poc a poc, que t’has fet gran,
il•luminat només pel teu somriure
i una música que empleni el teu hivern,
amb el silenci amorós de la nostra companyia.


Ramon Rius

Dossenheim, 15 de setembre del 2009

Fa 25 anys...

Gràcies a tots els comentaris tan vivencials que heu deixat de tots aquests anys de convivència amb el Joan.

La imatge que teniu aquí sota és de quan va celebrar els 25 anys de capellà. Petits escrits que al cap de 25 anys s'han convertit en l'explicació del transcurs de la vida amb la presència del Joan. És bonic de veure com aquestes petites i senzilles frases que es van escriure ara són textos que transmeten una profunda estimació.

Les altres tres fotos m'ha fet gràcia posar-les. Sí que no reflecteixen la globalitat de la parròquia però sí que s'hi pot veure el tarannà amable i proper del Joan.

Estiu del 1982. Aquesta imatge del Joan amb el puro a la boca ha passat ben bé a la història. Tenia la seva gràcia!

Estiu del 1990. Foto amb la Glòria i l'Anna dos puntals actuals dels joves a la parròquia.

Estiu del 1998. Just abans de marxar, un de tants comiats que deuria fer en aquell moment. Aquesta és la imatge que més m'agrada, envoltat de nens com ell sempre ha volgut fins i tot a l'altar.

Moltes gràcies i MOLTES FELICITATS Joan!!!!!

50 anys de capellà

Aprofito aquesta finestra per comunicar-me amb vosaltres. Segurament que molts em recordeu. Vam viure junts moltes coses, moltes vivències durant els 20 anys que vaig estar amb vosaltres. Ara en fa 11 que sóc a Molins de Rei.

Em fa goig comunicar-vos que el diumenge 20 de setembre d’enguany celebro els 50 anys de capellà a Molins de Rei a les 12.15. M’agradaria que m’acompanyéssiu. Aquest seria el regal més important.

Per això us demano que no em feu cap altre regal. Si algú vol fer un donatiu hi haurà una guardiola. Els diners que es recullin seran per la Càritas parroquial i per uns missioners amics de Barcelona que treballen al Camerun.

Joan Soler

Bon estiu per a tots!

L’estiu és una bona època per conèixer altres paisatges i altres persones o per retrobar paisatges i persones ja coneguts d’altres anys; una bona època per llegir aquell llibre que tenim pendent; una bona època per cultivar l’amistat i per intensificar les relacions familiars. Aprofitem-lo també per reposar, vull dir per viure sense presses ni tensions. Una miqueta de mandra no fa mal però massa mandra sí.

En l’àmbit de la parròquia el mes de juliol és un moment privilegiat per a les activitats infantils i juvenils. Aquest any l’estada dels joves i adolescents a Lorda per fer servei al santuari i als malalts ha estat, ben segur, una oportunitat privilegiada de creixement personal i grupal. Les colònies per a infants i preadolescents també, en un altre nivell. En ambdós casos queda garantida la vivència de la fe, gràcies a una intensa animació religiosa i a l’oportunitat d’exercir la caritat en el millor sentit de la paraula. Hem d’estar contents per la realitat juvenil d’aquesta casa i agrair al Senyor la riquesa que suposa per a tota la comunitat.

Tanquem el curs donant gràcies a Déu per tota la riquesa de gràcia que ens ha prodigat en el curs que ara conclou i desitjant-nos els uns altres un estiu “ple d’aventures, ple de coneixences!” Fins al setembre, si Déu vol.

Viatgers Intergal•làctics!!!!!

Durant tres setmanes els nens i nenes de l’Esplai la Llar Sagrada Família han estat acollint un personatge molt especial. Diuen que el seu nom era Cassiopea i que havia arribat a la ciutat perquè la seva nau, per un error tècnic i extraterrestre, havia quedat enganxada al monument de la Dona treballadora.

Què han hagut de fer aquests infants? Bé, la feina principal ha estat fer tornar aquesta senyora tan especial i espacial (que ningú entenia) a la seva constel·lació. Però, no han estat pas sols, diuen que van tenir l’ajuda d’un científic molt polifacètic i extravagant que es feia anomenar Dr. Sky!

Només perquè us en feu una idea del que els va costar fer-la tornar al seu planeta... diuen que van visitar un planeta de Dracs, un de Bruixes, un de Monstres Marins i, fins i tot el magnífic Dr. Sky va participar al Tour de França!!

Així doncs, perquè us en feu una petita idea gràfica us adjuntem un petit vídeo:

Anna Mayans

Homilia-comentari de les lectures de la Solemnitat de Sant Pere i Sant Pau

Comentari ecumènic a Mt. 16,13-19

El text té dues parts ben definides: la confessió de Pere (vv 13-17) i l’encàrrec de les claus (vv 18-19). Després segueix el primer anunci de la passió.

1. La confessió de Pere.
Jesús convida els seus deixebles a mullar-se. Fa temps que van amb ell i ja és hora que es preguntin qui és. Simó Pere, que estimava Jesús, assumeix el rol de portaveu del grup i, precisament, perquè estima Jesús, pot captar la inspiració: “Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu”. Pere no ha entès el sentit que Jesús donava al seu messianisme, com demostra la perícopa següent (l’anunci de la passió). La seva confessió no és fruit de cap raciocini sinó del seu amor per Jesús. Precisament perquè la seva adhesió ve del cor és inspirada per Déu. De fet ja va tenir temps d’entendre-ho més endavant, i de quina manera!

2. L’encàrrec de les claus.
Jesús té tota la confiança en aquell que l’estima: Pere. A Mt 18,18 Jesús atorga la seva confiança a tots els deixebles, a tota la comunitat constituïda en assemblea eclesial. La confiança és plena quan el que la rep pot decidir, però no qualsevol cosa, només allò que és coherent amb l’ensenyament de Jesús.

3. El primer anunci de la passió.
Justament després de la confessió de Pere Jesús anuncia als deixebles que el seu messianisme no és imperialista, sinó tota una altra cosa, tan llunyana de les expectatives dels deixebles que aquest no hom poden entendre de cap manera. El messies és el servidor de tots, la manera més humana de viure és el do d’un mateix a l’estil de Jesús: donar la vida, fins a la mort, és guanyar-la; el Regne de Déu és l’antítesi dels poders d’aquest món. El poder de les claus, doncs, prové de l’amor, es basa en la confiança i es manifesta en el servei.

4. Una interpretació difícil.
L’eclesiologia és el camp teològic més controvertit entre les diverses confessions cristianes i, dintre de l’eclesiologia, la qüestió del poder de les claus ocupa un lloc molt destacat, sobretot pel que fa al primat de Pere, és a dir el primat del bisbe de Roma.
El poder de les claus atorgat a Pere, es transmet als seus successors a la seu romana? Gran part de les diverses confessions hi estan d’acord, no cal dir els catòlics, però també els ortodoxos i altres esglésies orientals, fins i tot una part important dels reformats. La qüestió controvertida no és tant el primat per ell mateix sinó la manera d’exercir-lo. Fins i tot en l’interior del catolicisme es manté viva la controvèrsia entre monarquisme i sinodalitat, sense negar en cap cas ni de cap manera el fet del primat. El mateix papa difunt Joan Pau II va demanar als teòlegs que reflexionessin sobre el tema. Cal que aquests i la jerarquia catòlica posin mans a l’obra i també els teòlegs i els responsables de les altres confessions i que els cristians de base els ajudem amb la nostra pregària i els nostres suggeriments. Al cap i a la fi tots, absolutament tots, compartim el poder de les claus (Mt 18,18).

Josep Esplugas.

DIUMENGE II DE PASQUA

Ac 4,32-35 Ps 117,1-4.16ab-18.22-24 R/ Ps 117,1
1Jo 5,1-6
Jo 20,29

Jo 20,19-31

Jesús, tot i haver ressuscitat i ascendit al cel, no ens ha deixat de la mà. Es fa present de moltes maneres en la nostra realitat. Ara i aquí experimentem la seva presència sacramental en aquesta eucaristia dominical. El fet que Joan situï les dues aparicions successives en diumenge és una manifestació clara que la seva comunitat a finals del segle I considerava el diumenge com un dia especialment significat. Celebrar el diumenge és imprescindible per al cristià. L’eucaristia és aliment de la vida cristiana, afirmació de la fe, experiència de la presència de Jesús-eucaristia, vivència de la fraternitat, pregària de petició, d’acció de gràcies i de lloança, catequesi de la paraula de Déu... Tot això fa que el cristià no pugui prescindir de la celebració dominical. Valorem-la i estimem-la.
La presència de Jesús dóna la pau. “Pau a vosaltres” és la salutació de Jesús en les aparicions. No és casual. És essencial. I amb la pau de Crist, rebem el seu Esperit Sant.
L’Esperit que hem rebut de Jesús ens dóna els seus dons perquè visquem com s’escau a fills de Déu i germans: enteniment, saviesa, ciència, consell, pietat, fortalesa i temor de Déu. Cal que ens decidim a posar-los en joc perquè el nostre món sigui més humà. La fe compromet la vida del fidel en l'amor als altres, també fills de Déu: "La multitud dels creients tenien un sol cor i una sola ànima"; això és: vivien en comunió perfecta i, per això, entre ells no hi havia pobres”.
L’Esperit que hem rebut de Jesús ens porta el perdó, sempre que nosaltres l’acollim i el fem nostre. El perdó i la pau són dos elements imprescindibles per viure la comunió. Sense ingenuïtats. És deure nostre procurar la bona convivència a tots els nivells.
Aprofitem aquest temps de pasqua per crear espais de pau, opinions de pau, gestos de pau i de reconciliació. Com féu Jesús. El deixeble ha d’imitar el mestre. Davant de la realitat violenta i cruel, hem d'estar convençuts que només l'estil de vida de Jesús és l'alternativa. Assumir-la, exigeix el compromís de realitzar-la efectivament.