dimecres, de setembre 30, 2020
DIUMENGE XXVI DE DURANT L’ANY 26-27/09/2020
Benvolguts gns/gnes: Tots hem conegut i coneixem persones admirables, entre altres coses, per la seva fidelitat i la seva coherència entre allò que creuen, allò que diuen i allò que fan. Fins i tot, encara que no compartim les seves idees o creences. En contrast, també en coneixem d'altres que diuen i es comprometen a fer molt, però que després ben poc fan o res, provocant el desencís i la desconfiança. Però, com diria Jesús, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra L'únic que no ens falla mai, que es manté fidel a la seva aliança, als seus compromisos amb nosaltres és Déu, i ens ho demostra, de moltes maneres al llarg de la història. Avui, ho veiem a través del profeta Ezequiel, enviat al poble escollit d'Israel, que s'ha revelat contra Ell, per a donar-li l'oportunitat d'esmenar-se, de convertir-se, de retornar al Senyor.
Som cridats a ser justos, però si només ho som de paraula i no de fets i passem de Déu, podem allunyar-nos d'ell i caure en pecat. Però, si som conscients de la nostra condició de pecadors, i acudim a Ell, reconeixent el mal que hem fet, procurant obrar amb justícia i bondat, aleshores gaudirem de la seva salvació. Per això, li hem demanar, com el salmista: Feu que conegui, Senyor, les vostres rutes, que aprengui els vostres camins. Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me, perquè vos sou el Déu que em salveu. Déu, que és amor i misericòrdia, ens demostra la seva lleialtat infinita amb Jesús, el seu Fill unigènit, aquell que ens revela el seu rostre amb la seva coherència , entre el que predica i el que practica. En ell trobem el fonament de la nostra existència. la fortalesa d'ànima, l'amor que consola, els dons de l'Esperit, l'afecte entranyable i la compassió i gràcies a Ell, som cridats a sentir-nos units en la fe i a tenir, segons paraules de Sant Pau, els mateixos sentiments que hem vist en Jesucrist .... Sentiments d'humilitat, de solidaritat, d'amor entranyable, de compassió amb els més desvalguts, de fidelitat i d'obediència al Pare, de compromís amb el seu poble. Per això, Jesús topa amb els personatges importants del seu temps, fariseus i grans sacerdots, que es creien justos, que deien i manaven molt i feien molt poc. Ell els posa en evidència amb la paràbola del propietari i els dos fills. Són com el segon fill que, quan el pare l'envia a treballar a la vinya (el món), responen que sí, però després no hi van. Quan Déu els envia Joan Baptista per preparar el camí de Jesús, el rebutgen. En canvi, els pecadors, els publicans i les dones de mala vida, són com l'altre fill, que si bé primer ha respost que no, allunyant-se del pare, ha pecat, després s'ho repensa, es converteix i penedit, va a treballar a la vinya. Aquests sí que escolten les paraules del precursor i les creuen i a nosaltres ens indiquen el camí a seguir.
Benvolguts gns/nes, segurament tots tenim una mica dels dos fills. Per això, sentint-nos deixebles de Jesús, Església, demanem-li que estiguem sempre disposats a seguir les seves petjades amb fe, de paraula i d’obra.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
dilluns, de setembre 21, 2020
DIUMENGE XXV DE DURANT L’ANY 19-20/09/2020
Benvolguts germans/nes: Que lluny estan els nostres camins i els nostres pensaments dels de Déu. Només contemplar la nostra lògica en les relacions humanes, basada més en el que en puc treure, que no pas en el bé que hi puc aportar. Ens ho diu per boca d'Isaïes: els meus pensaments i els meus camins estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra. Tot i així, Déu sempre és a prop nostre, si l'invoquem amb sinceritat, perquè els seus camins són camins de bondat..., les seves obres són obres d'amor. Es deixa trobar i ens dóna a tots l'oportunitat de convertir-nos, d'alliberar-nos del mal i del pecat, de l'egoisme i l'ambició desaforada, per a poder retornar al camí que ens mena cap a la veritable felicitat. Per això el profeta Isaïes ens convida a: Cercar el Senyor, ara que es deixa trobar, a invocar-lo ara que és a prop. Ara és el temps favorable, per a què tots, d'una manera especial els injustos...els homes malèfics...es converteixin, ens convertim al Senyor i Ell s'apiadarà... tan generós a perdonar...Déu ens ofereix generosament el seu Regne d'amor, de pau, de perdó. Jesús, avui ens el presenta amb una altra paràbola que evidencia una vegada més que el Regne del cel és un do que Déu ens ofereix generosament, i no pas un guany o dret adquirit nostre. El propietari surt una i altra vegada a buscar treballadors per la seva vinya. N'hi ha que han tingut la sort de treballar des de primera hora del matí, els primers amb que ha pactat el jornal. D'altres han començat més tard, fins arribar als que s'hi han incorporat poca abans de abans de pondre's el sol. A l'hora de passar comptes, el propietari comença pels darrers i els paga el jornal sencer. Quan arriben els primers, i cobren el mateix jornal, rondinen. El propietari els ha de recordar que els ha pagat el pactat:¿Que no puc fer el que vull a casa meva?¿Tens enveja perquè jo sóc generós?. Adonem-nos que la vinya era el símbol d'Israel, el poble de Déu, i que els jueus per la seva part es consideraven els primers, mentre que els pagans, si de cas, havien de ser els últims. Déu mostra que no exclou ningú i que tots estem cridats a "treballar a la seva vinya". Sota aquesta perspectiva, preguntem-nos, si nosaltres, les nostres comunitats, no patim de vegades del mateix mal que els primers jornalers, quan ens sembla que aquells que acaben d'incorporar-s’hi poden fer canviar "allò que sempre s'ha fet així"?. Jesús ens convida a ser acollidors i a obrir-nos els uns als altres per compartir i gaudir dels carismes que cadascú pot aportar en bé de la comunitat. Alhora, ens convida a ser humils i generosos, a no deixar-nos portar pels criteris de l’economia, moguts sovint per la cobdícia, sinó pels criteris de Déu, de compassió i de bondat envers els més febles i necessitats.
Benvolguts germans/nes, agraïm a Déu que poguem participar del seu Regne, i demanem-li, que ens ajudi a renunciar als nostres privilegis de primers, en favor dels darrers, portant una vida digna de l'Evangeli de Crist, com fa i ens recomana St. Pau..
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
dissabte, de setembre 19, 2020
DIUMENGE XXIV DE DURANT L’ANY 12-13/09/2020
Benvolguts
gns/nes: Aquests darrers diumenges hem llegit dos fragments del capítol 18 de
l’Evangeli segons Sant Mateu, que té com a eix central, l’experiència del perdó. Un perdó vinculat a la comunitat, que com
escoltàvem diumenge passat, pot i ha de poder dir al “pecador” que està
trencant la unitat dels germans, que està trencant l’Esglèsia , que l’ha de
deixar, si no s’esmena. És el que anomenàvem la correcció fraterna, practicada amb
caritat, amb l’objectiu que tota
persona, especialment la més fràgil, pugui sentir-se acollida i acompanyada per avançar en el camí cap el Regne de Déu. Doncs bé, al costat d’aquest criteri que serveix per a
salvaguardar la identitat de la comunitat, de l’Església, aquest diumenge,
l’evangelista Mateu ens mostra com Jesús estableix un altre criteri fonamental
per a practicar EL PERDÓ MUTU. El
trobem en el diàleg amb Pere: Pere, preguntà a Jesús:”Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar
al meu germà el mal que m’haurà fet? ¿Set vegades?. Jesús li respon: “No et dic
set vegades, sinó setanta vegades set”. És a dir: SEMPRE. Jesús ens revela a Déu com un Pare que és
amor i misericòrdia i actualitza la lloança que en fa el salmista: El Senyors és compassiu i
benigne, lent per al càstig, ric en l’amor. (ens) perdona les culpes. En aquest context podem entendre la Paràbola
del rei que es compadeix i perdona al seu ministre un deute immens, esperant que el deutor faci
el mateix amb qui li deu molt menys. Aquest perdó immerescut, absolut,
incondicionat, de Déu que s’expressa de manera gratuïta en el perdó entre els
homes, esdevé el centre del missatge de Jesús. És l’experiència clau de la Pasqua:
Déu ha perdonat als assassins del seu Fill, començant amb ells (els perdonats)
un camí de perdó i esperança sobre el món. Per això, la comunitat,
l’Església que pot arribar a expulsar els pecadors és la mateixa comunitat,
Església, que ha de perdonar-los sempre. En aquesta línia podem situar les
paraules del Llibre del Siràcida (1ªLectura): Perdona als altres el mal que t’han fet, i Déu et perdonarà els
pecats quan tu el preguis, que són molt semblants a les que Jesús
ens ensenya en la pregària del PARENOSTRE: i perdoneu les
nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors... Ningú no és perfecte, i en l’exercici de la
nostra llibertat i responsabilitat, podem ser deutors o creditors dels altres i
de l’Altre. És clar doncs, que si volem
ser perdonats també hem de ser capaços de perdonar, no segons el nostre
criteri, sinó segons el que Jesús avui ens proposa: SETANTA VEGADES SET-
SEMPRE. El perdó alegra i guareix els cors, retorna la pau i l’harmonia i
desvetlla un ferm desig de fer comunitat i construir un món més fratern. Benvolguts
gns/nes, deixem que les paraules de Jesús, penetrin en el nostre interior, per
a vèncer rancúnies paralitzadores, i esforcem-nos a perdonar i demanar perdó de tot cor, sabedors que això
és imprescindible per a construir un món i unes comunitats millors.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
