Primera Lectura: Is 45,1.4-6
Benvolguda família de famílies, germans/nes:
Déu sempre ens sorprèn i
mai no dubte a intervenir en favor nostre, valent-se de persones molt
diferents, mostrant-nos fins a quin punt ens estima. Ho acabem d'escoltar en la primera lectura, quan va escollir Cir, Rei dels
Perses, que després de conquerir
Babilònia, on havien estat deportats els israelites, va permetre que aquests,
retornessin a la seva terra i reconstruïssin el seu temple. Si miréssim la
nostra vida, a volt d'ocell, segur que trobaríem persones i esdeveniments a través
dels quals hem sentit la mà de Déu intervenint-hi pel nostre bé. Seria bo que ho meditéssim i li hi agraíssim.
Cir no coneixia Déu, però es va deixar guiar per ell i va actuar en conseqüència, per això Isaïes l’anomena ”el seu ungit”. En canvi, els fariseus de l'Evangeli sí semblen conèixer molt bé a Jesús, i en comptes d'escoltar-lo i creure'l, cerquen la manera de perdre'l. Li plantegen un dilema, amb l'objectiu comprometre'l i desfer-se d'ell: “és lícit o no de pagar el tribut al Cèsar?”. Jesús no defuig la trampa, sap perfectament que els integristes jueus neguen als romans el dret de cobrar els impostos i que els herodians, col·laboracionistes del règim imperial, no poden oposar-se al pagament de l'impost. Jesús, però, situa el plantejament a un nivell més profund: Déu i l'home, el problema de la relació humana amb Déu i denuncia la hipocresia dels seus interlocutors. Amb la seva resposta: “Retorneu al César això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu", no accepta resignadament el poder establert. Allò que fa és recordar-nos que convé distingir els dos plans i no barrejar-los. Inspirar-se en la Paraula de Jesús per a tractar la problemàtica del poder i la responsabilitat del cristià en el món significa distingir el pla de Déu i el dels homes, i saber-los interrelacionar. L'evangeli ens recorda que no només hom ha de respondre de les decisions públiques davant dels homes, sinó que tots som responsables de les pròpies decisions, públiques i privades davant de Déu.
Així com el poder del Cèsar abasta
exactament fins on arriben les monedes amb la
seva figura, poder de Déu s’estén
fins a on arriba la seva imatge. I, atès que hem estat creats per Déu a la seva
imatge i semblança, se segueix que, com a “imatge" de Déu, qualsevol
dimensió de la nostra vida fa referència a Ell. I a
Déu li hem de donar allò que és seu: el nostre cor, els nostres pensaments, el
nostre amor. Així avançarem vers la veritable fraternitat i amistat social que
ens proposa el Papa Francesc en la seva
encíclica: “Fratelli tutti”.
Així ens lliurarem de miratges davant del poder i davant topades amb règims
polítics, econòmics i militars que no respecten els drets i les llibertats
fonamentals i que impedeixen a la humanitat realitzar la seva vocació de ser
imatge de Déu.
Benvolguts/des,
avui celebrem la jornada mundial de les missions, DOMUND, amb el lema "CORS ARDENTS, PEUS EN CAMÍ" amb la que se’ns convida a
pregar pels missioners i a col·laborar en la seva tasca evangelitzadora. Tots
som cridats a la Missió allà a on vivim, a deixar-nos guiar per l’Esperit Sant
i ser, com Sant Pau, portadors de Crist Ressuscitat al món, valents testimonis
del seu Evangeli, obrant amb fe, caritat-amor i sense perdre mai l'esperança,
perquè la tenim posada en qui ho dóna tot per nosaltres.
Joan Làzaro i Padrós, prevere i rector.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge