«Sí que us costa d'entendre! Quins cors tan
indecisos a creure tot allò que havien anunciat els profetes!» Que mancats
d’enteniment, per creure que jo ho puc tot! Quan ens adonarem que el Senyor és
l’amo de la història, de la creació i de la nostra existència…
El temps de Pasqua és un temps per adonar-nos
de la sobirania del Senyor, del poder que té de fer-se present en la nostra
vida, de sortir-nos a l’encontre. El temps de Pasqua és un temps per
experimentar més la presència del Senyor Ressuscitat. Però experimentar-la
d’una manera una mica peculiar, m’atreviria a dir.
El Senyor es fa present en les nostres
ferides. Sí, fixeu-vos-hi: Cleofàs i l’altre deixeble s’havien sentit traïts
per Jesús. Havien posat en ell les seves esperances: «Nosaltres esperàvem que
ell seria el qui alliberaria Israel», diuen; però ho diuen en passat. Hi ha una
ferida, hi ha un dol per unes esperances que no s’han complert. Pas a pas,
etapa rere etapa, van eixamplant la ferida, i és aleshores quan Jesús apareix.
No el poden veure, el dolor és profund. Per a
ells, tot s’ha acabat. És una mica com la profecia dels ossos d’Ezequiel: «Els
nostres ossos són secs, la nostra esperança s’ha esvaït, estem perduts». Això
diu el poble, però això diu també la humanitat actual. I això diem nosaltres
sempre que ens allunyem del Senyor.
Però el Senyor es presenta inesperadament,
enmig de la seva ferida. I la comença a guarir amb la seva presència, amb la
seva veu, amb allò que els explica, amb la seva Paraula: «No és veritat que el
nostre cor s’abrusava dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el
sentit de les Escriptures?»
Finalment, se’ls obren els ulls en el moment
en què Jesús repeteix els gestos del darrer sopar. El reconeixen en
l’Eucaristia, en el sagrament de la caritat. Reconeixen que l’amor és més fort
que la mort, que «les aigües impetuoses no podran apagar l’amor, ni els rius no
el podran negar», com diu el Càntic dels Càntics.
La ferida es guareix, ells recobren
l’esperança, el goig, l’amor i l’empenta per tornar corrents a Jerusalem, al si
de l’Església representada pels apòstols.
I per a nosaltres, què? El Senyor es farà
present també en la nostra ferida, allà on la nostra esperança ja no existeix,
en el dolor… i ens dirà: et falta enteniment, enteniment en el sentit
espiritual. Et falta el do de l’Esperit Sant, i això fa que no entenguis el
sentit de les Escriptures i que tampoc no siguis capaç de veure la presència de
Déu que camina amb tu.
Sense el do de l’Esperit Sant, si volem veure
Déu en la nostra vida, això serà una activitat mental, però possiblement no
arrelarà en el nostre cor. Hem d’invocar l’Esperit per llegir l’Escriptura i
llegir la realitat amb el mateix Esperit amb què ha estat escrita i conformada.
Aleshores, se’ns fa clara una idea: sense
l’Esperit Sant no som capaços de veure Déu. Com tampoc no som capaços de
creure, ni d’esperar, ni d’estimar, ni de pregar, ni d’adorar. Gràcies a Déu,
com un do immerescut rebem l’Esperit Sant el dia del nostre baptisme i de la
nostra confirmació, però… n’hi ha prou? Sí i no. No hem de rebre el sagrament
de nou per reforçar-ne els efectes, però sí que hem d’acceptar i acollir la
seva acció en nosaltres. Quan no invoquem l’Esperit Sant en la nostra vida, és
com si li diguéssim: no et necessito; encara que jo sigui temple teu, ja em
valc per mi mateix.
Quan començarem a invocar l’Esperit Sant per a
la nostra vida? Sou conscients que sense ell no hi ha vida cristiana, ni vida
sobrenatural? Per això, el do i la culminació de la Pasqua és la Pentecosta, el
do de l’Esperit. Jesús vol donar-nos el seu Esperit perquè visquem de la seva
vida, i no de la nostra; no de les nostres esperances, sinó de la seva Paraula;
no de les nostres obres, sinó de la seva gràcia i del seu amor.
L’amor es mesura per les obres, pels gestos.
Com és el meu amor, com és la meva necessitat de Déu, si no invoco l’Esperit
Sant en la meva vida?
Joan Hernàndez, prevere i vicari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge