«L’esperança no defrauda», diu sant Pau a la
carta als Romans. I crec que les lectures d’avui són, en el fons, un cant a
l’esperança, encara que a primer cop d’ull potser costi una mica veure-ho.
Perquè, per a Déu, sempre hi ha un nou
començament. El passat mai no és una llosa que ens esclafa definitivament.
Fixeu-vos que la crida de Déu sempre és aquí i ara. Avui ens crida. Avui torna
a convidar-nos a acollir l’amor que ens vol comunicar i a respondre-hi.
Nosaltres som especialistes a mirar el passat,
definir-nos a partir d’aquí i dir: «jo soc així», «jo no tinc remei», «sempre
acabo fent el mateix». Però Déu canvia la mirada. Déu ens mira i veu també allò
que podem arribar a ser si ens obrim a la seva gràcia, si deixem actuar
l’Esperit Sant, que ens va transformant dia a dia. El nostre «no» d’ahir no
impedeix que avui puguem dir que sí.
Per això la crida a treballar a la vinya de
l’Evangeli és una crida de cada dia. I això suposa no viure de renda. No
serveix haver dit que sí al Senyor un dia i ara dir-li: «mira, deixa’m en pau,
que vull fer la meva». Passa una mica com en una parella o en un matrimoni: no
n’hi ha prou d’haver dit «t’estimo» una vegada. Cal tornar-ho a dir i,
sobretot, tornar-ho a viure.
La crida del Senyor es concreta en el dia a
dia: en la pregària, en els sagraments, en les Escriptures, en el germà. I cada
dia hi haurà alguna ocasió nova per dir: «Senyor, avui també vull complir la
teva voluntat». Potser serà perdonar algú, tornar a pregar de debò, anar a
confessar-nos, deixar alguna cosa que sabem que ens fa mal, o fer aquell pas
que fa temps que anem ajornant.
Però l’Evangeli ens dona encara una altra
esperança: el nostre «no» al Senyor no és definitiu mentre som en aquesta vida.
I això ens ha de sostenir a nosaltres, però també ens ha d’ajudar a esperar la
conversió dels altres. Déu no es cansa mai de cridar els seus fills. No deixa
mai d’anar darrere el cor de l’home, fins a l’últim moment. Per això hem de
continuar pregant per aquells que sembla que són molt lluny, perquè el Senyor
sap arribar allà on nosaltres no arribem.
I avui, que per a mi també és un dia especial,
miro aquests anys passats aquí i penso precisament en això. Quantes vegades he
vist persones que han anat dient que sí al Senyor: algú que tornava a la fe,
algú que començava a pregar, algú que feia un pas que li costava, persones que
senzillament han anat sostenint amb fidelitat la vida d’aquesta parròquia. I
també jo he hagut d’anar dient que sí al Senyor aquí, moltes vegades gràcies a
vosaltres, perquè Déu també ens crida i ens sosté a través de les persones que
posa al nostre costat.
Per això avui em surt, sobretot, donar
gràcies. Aquesta parròquia ha estat per a mi una part de la vinya on el Senyor
m’ha fet treballar, créixer, equivocar-me, tornar a començar i estimar. I ara
aquesta etapa s’acaba, però la crida continua. Per a mi, en un altre lloc; per
a vosaltres, aquí. La vinya no és nostra; és del Senyor.
I veure la fe dels altres també ens ha
d’esperonar. Perquè podem ser dels qui hem dit moltes vegades «sí, Senyor»,
però després continuem reservant-nos espais on li diem: «aquí no t’hi fiquis».
Potser en una relació, una ferida, una comoditat, una por o una decisió que
sabem que hauríem de prendre.
Ara bé, fixeu-vos que Jesús ens precedeix.
Sant Pau ens diu a la carta als Filipencs que Crist «s’abaixà i es feu obedient
fins a la mort, i una mort de creu». Ell és el Fill que ha dit sí al Pare fins
al final. I aquí hi ha la bona notícia: nosaltres no hem de fabricar aquesta obediència
amb les nostres pròpies forces. És l’Esperit Sant qui va modelant el nostre cor
i ens va fent cada vegada més semblants a Crist.
Potser avui podem demanar al Senyor,
simplement, que ens faci veure algun àmbit de la nostra vida on sembla que li
diem que sí, però en realitat encara ens el reservem per a nosaltres. I que
allà ens concedeixi la gràcia de dir-li avui que sí. Perquè, encara que ahir li
haguéssim dit que no, avui podem tornar a començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Publica un missatge